Rigoberta Bandini multiplicada per 15.000 al Palau Sant Jordi

L'himne Voglio vederti danzare de Franco Battiato sonava mentre Rigoberta Bandini s'acomiadava del públic del Palau Sant Jordi, última parada abans d'una temporada de descans. Llums oberts, gent ballant i una ovació sostinguda completaven la posada en escena d'un triomf espaterrant, que ha arribat justament quan el projecte engegat per Paula Ribó el 2019 està en el seu millor moment: amb el directe més consolidat i el repertori més ben lligat perquè no es notin tant els desequilibris, sense aquells espais buits que abans s'omplien amb més simpatia que gràcia i ara sí amb un sentit de l'espectacle més professional, tot i no renunciar a l'esperit familiar i casolà amb què va néixer. "Estem al puto Palau Sant Jordi!", havia exclamat una estona abans, com qui es frega els ulls intentant assimilar tot el que ha passat en aquests tres anys i buscant una explicació a coses com tenir al davant 15.000 persones cantant Aviam què passa, Perra, Así bailaba i Julio Iglesias com només es canten els himnes generacionals.

És molt pertinent parlar de fenomen per descriure el que ha fet Paula Ribó des que va inventar Rigoberta Bandini. Va començar com una insòlita barreja de nostàlgia i ironia, totalment fora de tendència. Reivindicava els ritmes de l'italo-house amb el posat d'una diva tronada de discoteca fina. Cantava amb la indolència de qui somriu advertint que no l'atabalis, tan aviat superada per una catàstrofe insignificant com aclaparada per la vida moderna. El confinament la va viralitzar, és cert, i la va catapultar cap a l'èxit, però al Palau Sant Jordi no s'hi arriba només amb una idea enginyosa. D'alguna manera, Paula Ribó va aconseguir que Rigoberta Bandini encarnés l'esperit de les festes que ningú esperava, però que la majoria celebren sense impostura. És populisme sense agenda oculta, hedonisme de festa d'aniversari en què els convidats ho donen tot i ajuden a baixar les escombraries quan marxen. Algú havia de representar aquest sentiment, i ha sigut ella. La celebració d'aquest dijous a Montjuïc, amb la predisposició a l'entusiasme del públic, n'ha sigut la prova definitiva.

Nostàlgia, amor i ball

L'actuació va començar amb In Spain we call it soledad, la pedra fundacional d'aquesta història. "No puc parlar gaire encara perquè ploraria massa i queda molt concert", va dir. Aparentment, no va cedir a l'emotivitat del moment, o si més no va saber mantenir la interpretació a lloc. Va cantar Fiesta abans de Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa, una adaptació en clau disco més reeixida ara que quan la va defensar al febrer al Palau de la Música, i amb una bona refilada vocal. Darrere el personatge hi ha una cantant notable, i ho va demostrar en altres moments del concert.

El crescendo ballable del primer bloc va culminar amb Julio Iglesias. A aquestes altures del xou, i certificat que el recinte gran ha sigut més un aliat que un enemic, ja s'havia vist el cos de ball en diferents coreografies i s'havia sentit la bona veu de Berta Gratacós, la vocalista que ha substituït la cosina de Ribó, Belén Barenys, que està en la recta final de l'embaràs. Un dels moments de la nit va ser precisament quan Barenys –"la més gran gossa d'Espanya", segons Bandini–, va aparèixer per cantar Perra. El públic, que ja estava prou a to després d'Aviam què passa i A todos mis amantes, va esclatar en una ovació especialment sorollosa que Bandini va correspondre lluint-se a Perra i alhora deixant espai per al karaoke del públic.

El primer bis, o el principi del final, va començar amb Ay mamá, rematada amb els pits a l'aire d'acord amb un ritual habitual en els concerts de Rigoberta Bandini del 2022. Després va fer un popurri amb fragments de Como yo te amo (Rocío Jurado), Bailar pegados (Sergio Dalma), Eres tú (Mocedades), Hentai (Rosalía), La, la, la (Massiel) i novament In Spain we call it soledad, tot plegat prou revelador de com remenen la nostàlgia i l'amor tant ella com el públic, convertit en una immensa massa coral. "Quina intensitat! Encara teniu ganes de ballar? Barcelona incansable, aquesta és la meva Barcelona", va dir agraint la resposta. La presència d'Amaia a Así bailaba, amb la corresponent eufòria col·lectiva, va dur el xou cap a l'últim bis, cap a La emperatriz que titula el disc publicat fa poques setmanes (un altre fenomen que cal estudiar: publicar el disc al final d'una gira) i Too many drugs, la cançó que condensa l'esperit de Rigoberta Bandini, l'artista que plega temporalment multiplicada per 15.000.