Rigoletto, la caspa, la maledicció i el coneixement de causa

Haver vist gran part de les obres que ha dirigit Miguel del Arco, des de La violación de Lucrecia, passant per La función por hacer, que va ser la gran eclosió, fins a El misántropo, La jauría o Ricardo III, feia que les expectatives pel que fa a la seva primera incursió en el món de l’òpera, amb la seva versió de Rigoletto, fossin molt altes i amb coneixement de causa. Tot i això, després d’haver llegit algunes crítiques que abominaven la seva lectura, qualificaven de pobra la posada en escena i lamentable l’escenografia, la meva admiració per Miguel del Arco ha pujat uns quants enters a la Borsa de Talia i companyia. Des del primer moment, amb el joc de teles muntanyoses em va semblar tan moderna com fascinant, no sense la impecable eficàcia de la il·luminació, que signa Juan Goméz-Cornejo, però és que també, i sense que serveixi de precedent, el cos de ball, dissenyat per Luz Arcas, es convertia en part del discurs, de tal manera que aportava informació addicional al context d’una història que no perd ni un bri d’eficàcia pel camí. En cap moment vaig tenir la sensació que Miguel del Arco hagués capgirat el sentit, la intenció, ni res que s'hi assembli, a la narració original. Ans al contrari, el que ha aconseguit ha estat contemporanitzar el discurs i la narració, eliminant-ne qualsevol vestigi caspós, que li obre la porta a noves incursions operístiques de què esper gaudir com aquesta.

Pel que fa a les veus, amb totes les referències de qualsevol època i bagatge, no ho tenen fàcil ni senzill els gran protagonistes de la funció. El primer repartiment és de gran luxe, amb un Mantua-Camarena que va complir amb les previsions tenint en compte les seves característiques, potser una mica, tan sols una mica, mancades de volum pel que fa al personatge, però és que Adela Zaharia va cantar una Gilda d’immillorable nivell –tesitura, color, potència…– tant és així que fins al Caro nome els aplaudiments del públic no varen esclatar com mereixia la funció. Era com si hi hagués una certa prevenció i moltes reticències a l’hora de guardonar les primeres i conegudes àries, com un 'com pot ser, amb tot el que he llegit que, en canvi, m’agradi tant' per part d’un respectable que omplia el Teatro Real. La Questa o quella de Camarena, per exemple, va ser saludada amb una mínima salva de cortesia. Un cop vàrem haver llançat els prejudicis a les escombraries, començà la festa major al pati de butaques, pisos i llotjes. Adela Zaharia cantava Gualtier Maldé… Caro nome, i va sonar la primera gran ovació, de gala, sentida, com per compensar les que ens havíem estalviat fins aleshores. Però l’obertura de la caixa dels trons i els aplaudiments encara no havia arribat. No va trigar gaire, va ser quan un immens Rigoletto, interpretat per Ludovic Tézier, va cantar Cortigiani, vil razza dannata… Difícil cantar-la millor.

La festa va continuar fins al final. Gilda entonava el fantàstic i difícil memento mortem amb el seu desconsolat progenitor Era V’ho ingannato i Lassu… in cielo, la maledicció amb tota la seva esplendor. Per una altra banda, Nicola Luisotti, no menys fulgurant i esplendorós, entusiasmava la troupe del fossat i tot el pati de butaques; el cor, ajustat i poderós, mentre l’acció transcorria amb fluïdesa…

P.S. Si algú vol comprovar si el que he dit és exagerat, dia 20 de desembre a les 19.15 h la podrem, veure, o tornar a veure, a l’Ocimax.