Sion Moyà, de Maisurt: "Rimar, glosar o versar no és patrimoni dels escriptors"

Xim Cànoves és tècnic de so i bateria. Juntament amb Toni Pons, baixista, tenia ganes de muntar un projecte musical. Un dia, per casualitat, Cànoves va assistir a un recital de Sion Moyà, conegut en l'escena del poetry slam. De cop, li va venir la idea de combinar aquest tipus de poesia amb música. Quan ho van proposar al rapsode, tot d'una va dir que sí. Aquest va ser l'embrió de Maisurt, agrupació de nova creació. Llavors van venir els altres fitxatges: Ignasi Moya, qui fa les melodies; Lola Bortolotti, segona teclista al sintetitzador, que s'encarrega de la part més electrònica; Joana Guiscafré, veu; i, finalment, el guitarrista Joel Ródenas. "La combinació de tots aquests actors provinents de contextos diversos ha estat el que ha propiciat el tipus de música que feim", assegura Sion Moyà en una entrevista amb l'ARA Balears en la qual descobreix les entranyes d'aquest grup.

 Heu comentat en algunes entrevistes que voleu treure la poesia dels llibres. Per què? 

—  Per una banda, volem reclamar el caràcter popular de la poesia. Rimar, glosar o versar no és patrimoni dels escriptors. De fet, la major part de la cultura popular està fonamentada sobre aquest estil, des de les cançons per a nadons fins als refranys. A més, intentam reivindicar la paraula viva, l’acte de recitar. Com diria Enric Casasses, això de deixar poemes a un paper està molt bé, però l’origen de la poesia és la veu, la paraula parlada.

 Pensau que hi ha gent a qui li podria agradar la poesia però que no ho sap perquè no té l'hàbit de lectura?

—  Potser sí, sobretot entre les generacions més joves. El món de la poesia, moltes vegades, és massa endogàmic i elitista; això fa que molta gent se’n senti exclosa. Per nosaltres no hauria de ser així. Tornant un poc a la pregunta anterior, volem reivindicar el caràcter popular de la rima, fer-ne tothom partícip. Quina millor manera per fer-ho que lligant-la a una música ballable?

 Com funcionau creativament? Sou set persones, el projecte és bastant coral. 

— La creació musical es fa entre el local d’assaig i can Xim (el bateria i qui dirigeix l’autoproducció del disc). Algunes idees venen de la creació grupal als assajos i després a can Xim es fa la feina d’estructuració i producció. Aquest primer disc ha estat un creixement constant, des del primer tema que es va fer (Heràclit) fins al darrer (Mallorcan Way Of Life). Es veu una evolució sonora considerable, però a la vegada preserven un punt en comú molt arrelat al pop electrònic.

Està clar que la proposta és una de les més diferents de les que ha arribat al panorama musical. Us fa por no sentir-vos benvinguts? 

— Per ara ens hi hem sentit. És cert que abans de treure el primer senzill, Senalles foradades, teníem dubtes respecte de si el que proposàvem encaixaria. Al cap i a la fi, ser original no vol dir fer-ho bé o agradar al públic. Però la veritat és que l’acollida va ser bastant bona.

Teniu alguns referents estilístics?

— Al principi començàrem amb poques referències clares, més aviat ens movíem pel que se'ns anava acudint fent jamming als assajos, però a poc a poc han anat entrant idees referencials com The Parcels i LCD Soundsystem amb la cançó MWOL. Altres referents podrien ser León Benavente i Jansky, tot i que ells s'acosten més al rap. És complicat fer comparacions o cercar referents quan has creat un concepte musical que, si no és nou, hi ha molt poca cosa similar. També hi ha certa absurditat a les lletres, universos imaginaris, que s'inspiren en la cosmovisió de Joan Miquel Oliver. De tota manera, componem per fer ballar, per fer arribar la poesia, per fer veure a la gent que les històries es poden contar de moltes maneres. Donar dues voltes tant als recitals o com als grups de música electrònica actuals. 

Jansky denomina el que fa com electrovers. Us sentiu identificats amb aquesta etiqueta?

—  El concepte electrovers ens pareix curiós a l’hora de referenciar la nostra música; podria ser un molt bon punt de partida, ens agrada el joc de paraules. El referent que empram és simplement crear música amb ritme. Per exemple, les campanetes que empra na Joana venen de Mike Coldfield del tema Tubular bells. També apostam per veus psicodèliques i amb efectes amb l’objectiu de crear atmosferes més oníriques, i passar després a un toc electrònic estrident. Intentam fer temes progressius, però tampoc no ho són tots. Al cap i a la fi, encara esam definint el nostre so.

 Què podeu avançar del disc que estau fent? 

— Diríem que en el conjunt de les cançons hi trobam una tendència, són temes amb un inici bastant volàtil i psicodèlic, que es van fermant a mesura que van sonant, per acabar marcant els kicks a negres i un ritme bastant ballable. La cançó Casi muerto, per exemple, representa l'estil majoritari del disc, i se'n va cap a un techno pop inspirat en la cançó Toro de Columpio Asesino. Quan surti el disc, aquest setembre, podreu comprovar que els temes es mouen entre un so obscur i amb un punt estrident, i una part més melòdica. Al mateix temps, alguns temes com La Duplicidad desenvolupen un punt més funky. En resum, estam mesclant ous amb caragols i a veure què en surt.

Vós sou l'escriptor. Tots els poemes són vostres, o també feis escriptura conjunta? 

— En aquest primer disc totes les lletres són meves. De moment no hem utilitzat l’escriptura conjunta, però sí que hi ha modificacions a les lletres, alteracions per encaixar-ho millor amb la música. Aquí hi participam tots.

Com es balla, la poesia?  

— Supòs que amb els peus. Però bé, nosaltres posam la música i la gent que balli com vulgui o pugui.

Com valorau la rebuda del públic?

— Molt bona. La resposta de la gent propera s'ha mogut entre "que rar això que feis" i "mola, és diferent". El que està clar és que no ha deixat indiferent a ningú. De tota manera, fins que no toquem davant públic i vegem quin és el feedback no sabria què dir-te.

Us presentau en directe dia 21 d'agost. Com estau preparant aquesta primera trobada amb el públic? 

— Estam assajant als locals municipals de Binissalem, com ho feim d'ençà del primer dia. De fet, voldríem aprofitar aquest espai per fer-ne apologia. Al nostre poble tenim la sort de tenir uns locals d'assaig per a la gent local a un preu quasi simbòlic. Això permet que joves i no tan joves puguin desenvolupar un projecte sense pagar una fortuna pel lloguer d'un local o molestar els seus veïns. A més, hem fet algun assaig al teatre Municipal per preparar el directe en condicions similars a com serà a Lloseta.

Quins temes seran els protagonistes del vostre disc? 

— La idea principal d'aquest disc parteix de dos conceptes: l'angoixa d'un món decadent i el neocostumisme mallorquí. Semblen llunyans, però no ho són tant. Hi trobareu crítica social però també esbarjo i apologia de l'absurd. A més, les nostres lletres són tant en català com en castellà, no per premeditació, sinó perquè, com dèiem, partim de la improvisació, del que ens neix al moment, deixant de banda qualsevol etiqueta. 

Què us preocupa, com a ciutadans? 

—  Ens preocupen moltes coses, però destacaria una a la que feim referència en el nostre segon senzill: l'excés de testosterona. Metafòricament, òbviament. Ens referim tant al masclisme estructural com a l'individualisme extrem. La necessitat de voler ser el primer en tot i no saber ni per què. Aquesta competitivitat intrínseca que el sistema capitalista ens ha venut com a sentit comú.