Rita Segato: "Percebo certa violència en Tàpies i m'hi identifico"
L’antropòloga i activista feminista, escollida per encetar una col·lecció d'assaig que rellegirà l’obra de Tàpies
BarcelonaL’antropòloga i activista feminista Rita Segato (Buenos Aires, 1951) ha rebut el primer Premi Internacional d’Assaig Gest d’Ahir, Pensament d’Avui, que servirà perquè grans figures intel·lectuals internacionals ofereixin noves mirades a l’univers d'Antoni Tàpies. L'objectiu del guardó de la Fundació Tàpies i la Càtedra Tàpies de la Universitat Pompeu Fabra és construir una nova línia editorial que permeti revisitar l’obra de Tàpies des d’una òptica crítica que era inexistent en el moment que l’artista creava. "Hem de ser capaços de mirar les obres en el seu context i també des del nostre, per buscar els vincles que uneixen el passat i el present, i per fer-nos preguntes sobre com viure el futur", diu Imma Prieto, la directora de la Fundació Tàpies, i membre del comitè assessor del premi juntament amb Manuel Borja-Villel, Pilar Cortada, Eva March, Carmen Pardo, Josep Ramoneda, Alicia Rodés i Valentín Roma.
La doctora Segato, especialista en la intersecció de gènere, racisme i colonialisme, ha assegurat que intentaria "escriure un assaig rebel" que entronqui amb el seu corpus de pensament, com en el camp de l'ètica. Segato diferencia només dues ètiques a tot el món, "l'ètica de la insatisfacció, que és la dels qui creuen que el món pot ser millor i que certes maldats no haurien d'existir, i l'ètica de la conformitat, que és la dels que senten que han vingut al món per reproduir el que han rebut i, si fos possible, ampliar els seus defectes".
En aquest dilema, la professora situa Tàpies en el camp de crític, en l'ètica de la insatisfacció: "Tàpies es rebel·lava contra la pintura mateixa –apunta Segato–. Té un període satisfet en què agrada i passa progressivament a desagradar-se amb la seva pròpia pintura capaç de convertir-lo en un pintor agradable". L'assagista vincula aquest canvi amb el fet que "Tàpies desafia les convencions de bellesa". És un artista intel·lectual que sent una incomoditat i la plasma "de manera emotiva, fins i tot violenta", al llenç. "Percebo certa violència en Tàpies i m'hi identifico; hi ha certa ira i impaciència, i es permet manifestar-la pictòricament", diu l'assagista.
"És una persona que intenta veure el món amb un peu a fora", explica, d'aquí la seva cerca de la cultura maia o japonesa. "Busca mirar el món des del rostre de l’altre", apunta Segato. "És un pintor consagrat, però desafia constantment el seu públic i a si mateix buscant a l’altra banda de la bellesa convencional", afirma, citant el Mitjó de Tàpies i també Gertrude Stein parlant de Picasso quan diu "El que és nou és lleig". "El gust ètic es va construint, l'estètica es va modelant amb la història. Les humanitats són les disciplines més poderoses de totes perquè en anomenar, en crear formes, en realitat modelen el futur, van formatejant el camí cap al futur", explica.
Una mirada feminista
Segato ha canalitzat la ira a través de l'assaig i l'activisme (el cap de setmana va participar en la Fira Literal). L'antropòloga ha dedicat anys de recerca a explicar el "mandat de la masculinitat" dins el patriarcat i el que anomena "femigenocidi", el genocidi per raó de gènere, sobretot a l'Amèrica Central, on sovint queda impune. La seva mirada sobre Tàpies, amb la motxilla de la seva experiència i el seu temps, serà insòlita i inesperada. "L’obra d’art sempre va més enllà de la voluntat de l’artista i del seu temps –apunta Prieto–. Goya és contemporani perquè no hi ha diferència entre Els desastres de la guerra, Guantánamo i Gaza; la massacre humana encara té lloc i són imatges que ens tornen".
Amb un pin de Palestina a la solapa i intentant pronunciar Tàpies a la catalana, Segato ha explicat que abans d'acceptar el premi –que consta de 10.000 euros i accés a tot el llegat Tàpies per escriure l'assaig–, va preguntar si "la relació de Tàpies amb les dones era la de Picasso", perquè llavors s'hauria pensat si l'acceptava. En el cas de Tàpies, la relació amb la seva dona, Teresa Barba, va ser estable i fructífera. Segato vol explorar aquest vessant: "És impossible viure tants anys junts i no ser coautora de l'obra", apunta. "Al final, l'obra més important de la vida és la persona que som", assegura Segato.
