Robert Pattinson cavalca en un ‘western’ feminista sense rumb

Enviat especial a BerlínLa de Robert Pattinson és una trajectòria digna d’estudi. El poster boy de Crepuscle va començar a freqüentar els grans festivals infiltrat com a ganxo comercial en films de directors consagrats com Cronenberg o Herzog, però amb el temps l’actor ha anat esvaint els dubtes que l’envoltaven fins a convertir-se en una mena d’icona de cert cinema d’autor modern. Ja no és l’ídol adolescent que xucla la credibilitat dels directors, sinó l’aval que fa possible films independents com la recent Good time o aquesta Damsel presentada ahir en una Berlinale sempre receptiva als encants de l’actor: aquí va estrenar Bel Ami, La reina del desert, Life i Z, La ciutat perduda.

Dirigit pels germans David i Nathan Zellner, Damsel és un western irregular i de temperament excèntric que segueix els passos d’un jove (Pattinson) que arriba a un poblet de mala mort per contractar els serveis d’un pastor que l’acompanyi a la recerca de l’amor de la seva vida (Mia Wasikowska) per celebrar el seu casament. Amb ells viatja també un petit cavall pigmeu, un exòtic regal de noces. La màscara de puresa del jove enamoradís anirà caient a mesura que el film reveli la seva autèntica naturalesa de western feminista sobre les relacions patriarcals de poder. És coherent amb el discurs, doncs, que Pattinson acabi cedint el protagonisme a Wasikowska, dona d’empenta i objecte constant d’atencions no desitjades. “El meu personatge té una idea del consentiment molt confusa -apuntava Pattinson aquest divendres-. Quan una dona diu no, vol dir no. No cal afegir més”.

Tot i les seves bones intencions, Damsel naufraga per culpa d’una història que avança sense rumb, a batzegades, com si s’escrivís sobre la marxa. Wasikowska i Pattinson fan una bona feina, però és com si els Zellner no s’acabessin de creure la pel·lícula, abusant de l’humor absurd i destensant totes les escenes. I els conflictes de gènere estan tan explicitats que sembla que el personatge de Wasikowska hagi llegit Judith Butler. Però Damsel és el primer western de l’era post-Weinstein i porta amb orgull la insígnia del moviment #MeToo. “És increïble quan es trenquen les parets d’una presa i la gent pot parlar amb llibertat del que han patit”, diu l’actor.

La venjança d’un poble humiliat

La venjança d’un poble El 1847 està marcat en el calendari irlandès com l’any més cruent de la Gran Fam. La plaga que va arrasar la collita de patata i la indiferència de l’Imperi Britànic amb la seva colònia van provocar una catàstrofe humanitària: centenars de milers de morts per inanició i un milió i mig d’emigrats a Amèrica. Black 47, dirigida per l’irlandès Lance Daly, ambienta en aquest escenari del terror una història no menys negra, la d’un soldat irlandès que deserta de l’exèrcit i quan torna descobreix la mare i el germà morts, víctimes de la fam i la depredació dels anglesos. El seu pla és emigrar amb la cunyada i els nebots, però quan aquests són desnonats i assassinats, l’home es convertirà en una màquina de matar amb un sol objectiu: venjar-se dels colonitzadors anglesos. El retrat històric peca de simple i maniqueu, però a Black 47 no se li pot demanar molta subtilesa: és un thriller de venjança enèrgic i efectiu, un tebeo d’aventures travessat per la tragèdia que s’alimenta de la justa indignació d’un poble humiliat.

Las herederas, de l’uruguaià Marcelo Martinessi, arrossega la típica deixadesa formal del cinema realista llatinoamericà, una fórmula emparada en el naturalisme que de vegades fa que totes les pel·lícules semblin la mateixa. Per sort els personatges s’escapen de les convencions: una parella gran de lesbianes que s’aferren com poden al seu estil de vida burgès. Quan una de les dues va a la presó, l’altra descobrirà que el seu món no s’acaba: tot just l’està començant a descobrir.