Robert Redford: “El llegat implica mirar enrere i jo no ho faig”

Nova YorkAixò havia de ser una entrevista sobre el final d’una carrera. Però entre l’anunci de la seva retirada a principis d’agost i l’estrena de The old man & the gun a finals de setembre, a Nova York, Robert Redford va canviar d’idea. “Crec que va ser un gran error -va dir l’endemà de l’estrena-. No sé com va anar, però vaig dir alguna cosa sobre la jubilació. I el que hauria d’haver fet és no dir res i marxar de la primera línia sigil·losament”. A The old man & the gun, dirigida per David Lowery, Redford interpreta un personatge ambivalent amb el qual comparteix algunes similituds: Forrest Tucker és un lladre encantador i un artista de l’escapisme que San Quentin i Alcatraz no poden contenir. Igual que el lladre, Redford ho té tot, als 82 anys: la veu profunda d’un poeta occidental, els cabells escombrats pel vent i el somriure seductor, però també el botí d’un vell estadista: un Oscar al millor director per Gent corrent i un d’honorífic.

Ens va sorprendre dient que al final no es retiraria.

He estat fent aquesta feina des dels 21 anys, així que és un recorregut llarg. Dius “ha arribat el moment”, però no de parar, perquè no em puc imaginar parar del tot, sinó d’avançar cap a un nou territori. Però parlant d’això vaig cridar l’atenció cap a mi i no cap al que faig, que és promocionar la pel·lícula de David Lowery.

Per què va triar The old man & the gun com a possible final?

La pel·lícula anterior [ Nosaltres en la nit, amb Jane Fonda] era un viatge dur, perquè era una història d’amor sobre gent gran, i era dramàtica i trista i tenia uns tons foscos. I vaig pensar que estaria bé canviar i anar cap a una banda positiva i optimista. I aquest era el vehicle perfecte. A més, és una història real. Tucker va robar disset bancs, el van atrapar disset vegades, va anar a la presó disset vegades i es va escapar disset vegades. I ho va fer sempre amb un somriure.

Ha interpretat molts cops un fora de la llei.

Com a nen de Los Angeles, mai vaig voler saltar-me la llei, però tampoc vaig voler que em limités. Volia estar-ne una mica apartat: la llibertat. I un cop vaig superar els problemes de joventut, va ser natural per a mi. Així que vaig encaixar en rols on interpretava el fora de la llei, com a Dos homes i un destí. Els proscrits eren proscrits, però era divertit veure’ls perquè ells també es divertien.

Què pensa del #MeToo? Per què han trigat tant, els canvis?

Bé, aquesta és la pregunta clau, i penso que hauria d’haver passat abans. M’interessen molt els drets de les dones. Potser és per la meva mare, perquè va exercir una forta influència en la meva vida. Fa molt temps que penso que les dones s’han de tenir més en compte. I no només és gràcies al moviment #MeToo: els canvis hi són. S’ha avançat i se seguirà avançant. I crec que és molt sa que sigui així.

Vostè ha parlat de la importància de la ficció en la seva vida. Va fundar Sundance en part per això.

Per a mi, tot comença amb l’argument: la història, els personatges que encarnen la història i l’emoció. Recordo que una de les frases més meravelloses que sentia quan era petit era “Hi havia una vegada”. Així que les històries es van tornar importants perquè vaig sentir que és com es crea la continuïtat al llarg del temps.

Va començar a actuar a Nova York a finals dels 50 però ha acabat sent un símbol de l’Oest dels Estats Units. Què l’atreu de l’Oest?

Home, la immensitat, la història, el poder dels paisatges, les muntanyes i els deserts, els rius i les valls. És molt gran. Conduiria des de Los Angeles a Denver, sempre per carreteres diferents, i diria cada cop: “Oh!” Em van portar al Parc Nacional de Yosemite quan tenia onze anys i em va semblar que Déu havia esculpit aquell lloc. I recordo que vaig pensar: “No ho vull veure, això, vull estar-hi”, així que vaig demanar-hi feina dos estius i em vaig adonar de la importància del medi ambient, sobretot quan vaig veure l’erosió.

Quina història té previst explicar a continuació?

Tinc un projecte per dirigir que es diu 109 East Palace. Va del físic J. Robert Oppenheimer, de la bomba atòmica del 1940 i del xoc de personalitats de l’equip que va reunir per desenvolupar-la a Los Alamos.

Quina és la principal idea errònia que té el públic de vostè?

Potser té a veure amb l’obsessió per l’aspecte. S’han centrat més en la meva aparença que en la feina i els temes que tractava, també en les crítiques. Això em solia molestar. Crec que s’ha difuminat a mesura que m’he fet gran.

Sis dècades després, com veu el seu llegat?

Quan em diuen: “Què passa amb el teu llegat?”, jo no ho processo. Suposo que només estic interessat a mirar endavant. El llegat implica mirar enrere i jo no ho faig.

Quan es retiri, ens ho farà saber?

Mai. [Rialles] Mai.