Psicodèlia i mitologia rock en una Mallorca dibuixada

Rock bottom és una obra que circula entre diversos llenguatges, estils i disciplines, així que resulta més senzill determinar què no és que identificar la seva naturalesa exacta. Per començar, el film de María Trénor no pretén ser un biopic de Robert Wyatt, i això que la biografia del músic britànic conté un punt de gir dramàtic d’aquells que fan salivar els actors de Hollywood a la caça de premis: el 1973, fortament intoxicat en el transcurs d’una festa, Wyatt es va precipitar al buit des d’un quart pis i es va trencar la columna vertebral; va quedar completament paralitzat de cintura cap avall. La convalescència per l’accident va coincidir amb la gravació del seu segon disc en solitari, una obra mestra d’introspecció progressiva que ara cedeix el seu títol a Rock bottom.

L’estrena de la pel·lícula ha coincidit amb el 50è aniversari de l’àlbum, i per moments sembla que l’objectiu de Trénor és crear una sèrie de peces que recullin l’esperit visual de les seves cançons sense il·lustrar-lo literalment, emprant una animació per rotoscòpia que evoca tots els tòpics de l’estètica psicodèlica –un imaginari del qual Wyatt va ser contemporani però que resulta insuficient per copsar-lo–, i, sobretot, alçar el vol en paral·lel al seu univers líric. Potser a conseqüència de la lisèrgia fallida, els instants més interessants del film són també els més terrenals: aquells que el protagonista comparteix amb Alfreda Benge a Mallorca. Escenes de les il·lusions i crisis d’una parella d’artistes que viuen el miratge d’una utopia bohèmia en una dictadura franquista que sembla formar part d’una dimensió paral·lela. És en aquest punt que Rock bottom se’ns apareix com un reflex animat de More, epitafi del somni hippie que Barbet Schroeder va filmar a Eivissa mentre Wyatt i Benge buscaven el sentit de la seva existència en una illa veïna.