Rod Stewart reviu la música dels 70 a Cap Roig

Plat fort per començar la 23a edició del Festival Cap Roig de Calella de Palafrugell. L'estrella del rock britànica Rod Stewart, que als seus 78 anys continua incombustible, va fer vibrar el públic que omplia les grades dels jardins empordanesos amb dues hores de concert ple d'energia i vitalitat. És cert que el cantant, que acumula més de quatre dècades de carrera en solitari, no ha parat de produir nous llançaments discogràfics els últims anys, però als concerts de la seva gira tothom hi va sobretot amb ganes de reviure els èxits dels 70 i 80 que el van llançar a la fama i que no falten en el repertori. Temes que van marcar tota una generació, que alternen les melodies líriques de les balades i el rock soft amb la distorsió de les guitarres elèctriques i , fins i tot, la psicodèlia de la música disco.

En total, a Cap Roig Stewart va cantar fins a 22 cançons l'una rere l'altra, quasi sense interrupcions, parlaments ni temps per aplaudir. Amb interpretacions molt celebrades com la dels ritmes folklòrics d'Ooh la la, els primers sons electrònics de Some guys have all the luck i el seu cant a la vida Forever young, que el continua fent gaudir sobre l'escenari. A l'equador del concert, les modulacions vocals de Maggie i la versió rockera de Stay with me van fer aixecar el públic entusiasta, abans d'un interval íntim de balades amb els músics asseguts davant la tarima, interpretant l'emocionant tonada de People get ready. Llavors, el ritme i els decibels van tornar a pujar amb força per encarar la traca final del recital amb l'esperadíssima Baby Jane, l'himne Da ya think I'm sexy? —que els espectadors corejaven acabat el concert— i el cant de comiat Sailing de propina.

Un viatge musical al passat

Amb aquesta selecció de repertori clàssic i famosíssim, Stewart no busca sorprendre, explorar nous registres o evolucionar cap a tendències musicals contemporànies per acostar-se a nous públics, sinó el contrari: el cantant es manté fidel a l'esperit singular que domina i el caracteritza, justament perquè encara funciona de manera imbatible. I aquesta és la gràcia i l'interès de sentir en directe els seus temes avui, perquè rememoren volgudament la música d'una altra època que, si bé ja no és tendència, continua fent ballar el públic. El cantant amb prou feines ha alterat o actualitzat el xou que fa anys que exhaureix entrades, però és que és exactament això el que el públic li demana i valora.

Fins i tot l'estètica i la posada en escena transporten a una altra generació. El músic canta lluint americanes llampants i camises brillants, ballant de manera seductora i bromista, a l'estil de Raphael. A més, sovint es mou envoltat de sis joves coristes —"thank you, ladies", diu constantment—, vestides amb faldilles, que també toquen el violí, la guitarra o fins i tot l'arpa. Les noies, que semblen tretes d'un concurs de televisió analògica, mouen les cames amb les mans a la cintura, amb coreografies anacròniques, fregant el kitsch i corroborant encara més l'experiència d'aquest viatge musical al passat que proposa Rod Stewart.