Margarita Huguet: “Al rodatge de ‘La sociedad de la nieve’ tots anàvem al límit”

MaóMargarita Huguet (Maó, 1980) ha entrat a l’Olimp del cinema balear. La menorquina que abandonà l’illa fa un quart de segle per dedicar-se a la seva gran passió torna amb un premi Goya a les mans, i ja mira a l’horitzó dels Oscar. La sociedad de la nieve, la pel·lícula de J. A. Bayona basada en la història real de supervivència dels passatgers d’un vol estavellat als Andes ara fa 52 anys, l’ha convertida en la millor directora de producció del país.

M’han explicat que passejau el Goya pels carrers de Maó, fins i tot quan anau en bicicleta…

— Ha, ha, ha! Sí, però no a la vista. Me’l vaig endur dins una bossa per mostrar-lo a algunes persones i petits comerços que m’han donat sort. Ara el tenc a casa, a una prestatgeria de la sala d’estar.

Tornau a l’illa per quedar-hi?

— Ja vaig tornar fa un any i mig, després de 22 anys a Barcelona. Feia molt que no aturava i necessitava un descans. Però continuaré anant i venint, també a Madrid. La meva feina, per ara, és fora de l’illa.

Com és treballar amb J. A. Bayona?

— Molt dur i, a la vegada, enriquidor. En acabar un projecte amb ell sents que has crescut a nivell personal i professional. L’exigència és màxima i això et fa treballar al límit. Tot amb ell és un repte.

Quant temps us vàreu passar fora, amb el rodatge de La sociedad de la nieve?

— Gairebé un any. Els rodatges solen durar entre dos i sis mesos.

Com s’afronta un rodatge tan complicat?

— El vaig començar com tots, a partir d’un guió i fent nombres amb Netflix, que posà 60 milions per finançar la peli. Després hi ha la feina de localitzar per tot el món exteriors amb neu on poder rodar. Vaig anar a l’Argentina, als Pirineus… fins que vam acabar veient que el millor lloc era una estació d’esquí, i a peu de pista, per així tenir tota la logística a mà. I ho vam trobar a Sierra Nevada.

Quanta gent mobilitzà?

— Només de producció érem unes 100 persones. Des del vestuari fins als maquinistes; el maquillatge; els que condueixen vehicles; els de comptabilitat, que paguen les factures; el coordinador, que gestiona les altes laborals; els hotels… Tots els implicats eren 400, però normés 100, com a molt, podíem pujar fins a dalt, als 3.000 metres on rodàvem les escenes.

Cosa que, imagín, ho feia tot més real.

— Així és. J. A. Bayona deia “hem que pujar”, i no li faltava raó. Els actors sentien el fred, el cansament. Així, tot resultava molt creïble.

És curiós que guanyeu un Goya per haver decidit rodar una pel·lícula dalt d’una muntanya i envoltada de neu. Res a veure amb Menorca.

— Totalment. Quan el 2018 vàrem fer la primera incursió per preparar el rodatge, jo era cap de localitzacions. Vaig començar a cercar llocs pel món. I un dia, volant per Osca, l’helicòpter es movia tant que ho vaig passar molt malament. Un altre dia vam haver de creuar una allau… La muntanya impressiona i és perillosa, i he quedat escarmentada. Ja ho puc esborrar de les coses que havia de fer a la vida.

Heu de preveure qualsevol eventualitat.

— Sí, però vaig passar molta pena. Tots anàvem al límit i duies els actors a condicions extremes. I, és clar, la responsabilitat és molt gran. Teníem un protocol complet per atendre qualsevol imprevist, però ja ho pots tenir tot fermat que sempre passen coses.

No us havíeu enfrontat mai a una producció tan complexa?

— Possiblement mai no s’hagi fet una pel·lícula així a Espanya. Però sí que havia fet altres coses molt complicades. Com tallar un dia sencer el centre de Madrid al trànsit per rodar les escenes de Way Down, de Jaume Balagueró, sobre l’atracament del Banc d’Espanya el dia que la selecció guanya el Mundial. Va ser inaudit també pel nombre de figurants, més de 1.000. O a Lo imposible, que em va dur a viure un any a Tailàndia. Va ser una experiència personal molt forta, i un gran repte per haver de muntar escenaris de destrucció natural. A Biutiful, amb Iñárritu de director i Bardem de protagonista, també vam tallar moltes vegades el trànsit a Barcelona.

Què us va empènyer al cinema?

— M’encantava. Però, per dedicar-m’hi, o anava a l’Escola de Cinema de Catalunya (ESCAC) o feia un cicle formatiu de grau superior, que és el que finalment vaig fer. Tot d’una vaig començar a treballar d’auxiliar de producció a videoclips, a dur gent amb cotxe…

Recordau la vostra primera experiència en el cinema?

— Va ser el 2002 i, curiosament, també amb J. A. Bayona, a la productora on feia les pràctiques. Em vaig oferir a fer el que fos, i em proposaren que passàs tota la nit guardant el material que s’havia d’emprar a l’endemà per rodar en un terrat del barri de Gràcia.

No és Menorca, no són les Balears, un escenari de pel·lícula? Què manca, a les Illes, perquè s’hi rodin més produccions?

— El primer, apujar l’incentiu fiscal, que aquí és encara del 25%, com a la resta d’Espanya, però hauria de ser del 50%, com a les Canàries. Ridley Scott ha anat a Fuerteventura a rodar. I mira que és gran, el món! Però saben que fent-ho allà, amb un major incentiu, els queda més pressupost per destinar a altres aspectes. D’aquí a unes setmanes m’agradaria asseure en una mateixa taula polítics i sector audiovisual perquè es convencin que a les Balears s’ha d’apujar l’incentiu fiscal. Per què trobau, si no, que es graven més produccions a la Península? Perquè aquí surt més car. Has de pagar dietes, hotel, no hi ha prou tècnics… En canvi, si aconsegueixes abaratir el cost inicial de la producció, t’assegures de rebre en temporada baixa equips de rodatge de 300 persones que necessiten hotel, menjar, que compren al forn, a la ferreteria, a la merceria… He rodat molt per Astúries i, quan partim, ploren per tota la despesa i ambient que hi hem deixat. La injecció econòmica és brutal. Menorca, o Mallorca, han de saber oferir també localitzacions atractives. Tothom sap que tenim unes platges increïbles, però també hi ha edificis, fàbriques… i a les pel·lícules sempre es necessitarà mostrar una comissaria o un hospital. El cinema mou molts de doblers.

D’aquí a un mes hi ha els Oscar. Us veis guanyant-ne un, també?

— Uf! És inimaginable. Si bé no esperàvem tants premis, als Goya teníem clar que alguna cosa cauria. Però als Oscar la competència és molt gran, és més complicat. Només ser allà ja és massa.