Rodrigo Cuevas: “Ara tot ens ho ensenyam en vídeos; hem perdut molt la capacitat de contar”

PalmaL’art popular és el pilar de la música de Rodrigo Cuevas. Autodenominat “agitador folklòric”, l’artista asturià fon la música tradicional amb l’electrònica, el cabaret i l’humor. Diu haver après, com si fos una revelació, que “l’art ha d’estar connectat a tot el que varen fer els nostres ancestres” i que “som un rusc gràcies a la música tradicional”. Cuevas portarà l’1 d’agost al santuari de la Consolació de Sant Joan l’espectacle Trópico de Covadonga, del seu darrer disc, Manual de cortejo, produït per Raúl Refree. Forma part del festival La Lluna en Vers, de la Fundació Mallorca Literària.

Com han estat les actuacions postconfinament per vós, que soleu tenir molt de contacte amb el públic?

Ja n’he fet un parell i és més de lluny i una mica més fred tot. En el primer concert vaig intentar remar cap endavant i després ja em vaig adonar que m’havia de centrar més en l’aspecte musical i no tant en el cabareter. Sent que falta alguna cosa, però és el que hi ha.

Veniu amb Trópico de Covadonga, l’espectacle del disc Trópico de CovadongaManual de cortejo

Perquè l’oralitat és fonamental en la cultura popular i a mi em sembla molt important contar històries. Ara mateix tot ens ho ensenyam en vídeos i estam perdent molt la capacitat de contar, de descriure. Abans la descripció de les coses era molt minuciosa i em sembla una part molt a reivindicar.

Històries que sobreviuen a la persona.

Sí. Per exemple, els romances que es canten a Espanya són els mateixos que canten els sefardites. Són històries que ja es contaven al segle XV i es continuen contant avui. La majoria de la gent no sabia escriure, han sobreviscut per l’oralitat. Em sembla molt malament que, de sobte, no les contem més.

Qui és la dona que relata les històries en el disc?

Na Tarabica, una dona d’un barri molt pobre i pescador de Gijón. Tenc com a set hores de gravació d’ella, de la seva vida. I a través de la seva vida et conta la història de Gijón de tot el segle XX i pràcticament de tot Europa occidental perquè va migrar. La cicatriu de la història passa per ella. I és ella qui fa de fil conductor en el disc.

Una dona gran amb un discurs molt disruptiu. No escoltam la gent gran tant com hauríem de fer-ho?

Se n’escolta la part més folklòrica o més graciosa de les històries, però no a fons tot el que tenen per contar. La gent gran cada vegada té menys protagonisme en la societat contemporània.

Heu crescut amb el món sonor tradicional que treballau en la vostra música?

No tant. El meu padrí cantava, però no vaig mamar gaire la música tradicional. Són sons que he anat descobrint, perquè vaig descobrir bastant tard la música tradicional. De fet, la vaig descobrir a Mallorca, en un congrés de musicologia. Hi varen venir homes i dones a cantar amb ximbombes i glosadors a improvisar. I allà vaig pensar: jo vull estudiar això! Em vaig adonar de com em movia la música tradicional.

Hi ha molts músics que ara recuperen la música tradicional i la mesclen amb sonoritats contemporànies. Hi ha una necessitat d’anar a les arrels?

Sí, hi ha un corrent gran de gent que torna a utilitzar la música tradicional d’alguna manera. O el ball, o la literatura tradicional oral. No sé per què. Supòs que perquè està tan abandonada o manipulada. Hi ha hagut molta recreació del que es feia al segle XIX, però molt folkloritzada, no d’una manera real i viva. I ara molta gent s’adona de tot el patrimoni que tenim, que hi pots donar voltes i el pots enriquir.

Hi ha una mirada prepotent cap a la ruralitat des de la ‘modernitat?

Sí. I moltes vegades també es veu el món rural com si només fos passejar pel camp, fer-se fotos boniques i tenir molts likes a l’Instagram. Hi ha una tornada al camp també, però és molt més petita. Hi ha molta que gent torna i és com si anàs a un xalet de Majadahonda. L’únic que fan és descentralitzar més els serveis, però la vida no la fan al camp. Jo crec que la vida de camp té molt a veure a estar integrat amb la naturalesa, amb la comunitat i exercir el que ha fet l’ésser humà durant mil·lennis aquí: gestionar la muntanya. I hi ha un equilibri que amb la desaparició de l’home s’està trencant.

Per què heu triat per viure la muntanya asturiana?

Jo sempre havia volgut viure al poble dels meus padrins i mai vaig tenir-ne l’oportunitat de petit. Després vaig estudiar a Barcelona i quan vaig acabar el conservatori vaig dir: jo ja he complit amb tot el que m’han obligat a fer i ara ja vaig a viure la vida de debò. Vaig anar a les muntanyes de Galícia i, en estar fora de casa, sense el condicionament familiar, vaig poder fer el que volia amb molta valentia. Després ja vaig poder tornar a Astúries, sabent que tenia raó en el que pensava.