Roger Casamajor dirigeix 'Quatre dones i el sol', un text que fa goig escoltar

Una masia benestant en un petit poble del Pirineu. Un poble d’hiverns crus i d’estius breus embolcallat de neu o de broma. Un món tancat per la natura on es rebolquen les ànsies i el desig de l’impossible de quatre dones. La Margarida és la mestressa de la casa; casada amb el Jan i amb actituds que recorden la Bernarda Alba de Lorca i sentències sobre els homes que superen el feminisme més radical. La Vicenta és la seva cunyada, víctima d’un amor perdut ja fa anys. L'Adriana és la filla adolescent de la Margarida i el Jan, i la Bepa l'esposa del fill que és a la guerra.

Ànsies de llibertat, desig carnal, secrets inconfessables i sentiments contraposats en una quotidianitat marcada per la renúncia o la ràbia, que es veu alterada per l’arribada d’un jove mosso que ve a ajudar a les feines del camp. Aquest és el món imaginat pel dramaturg de la Catalunya Nord Jordi Pere Cerdà (pseudònim d'Antoine Cayrol, 1920-2011) en una obra que destil·la força poètica i un brillant disseny psicològic dels personatges. Un magnífic text que estilitza la parla popular de l’alta muntanya, que està farcit de belles i profundes metàfores i prenyat de qualitat literària. És adir, que dona gust d’escoltar i fa estrany que no sigui més sovintejat pels nostres directors.

Estrenada el 1964 al Teatre Romea, reestrenada al mateix teatre el 1990 amb direcció de Ramon Simó i el 2005 a Figueres en una producció de Bitó dirigida per Ivette Vigatà, Quatre dones i el sol és un text per a quatre actrius, i dos personatges absents, amb el qual debuta amb força encert com a director l’actor Roger Casamajor. Encert tot i una concepció escenogràfica que, volent evitar una ambientació localista, resulta freda i poc adient, i un estrany treball videogràfic conceptual que l’acompanya. Sortosament, la posada en escena de Casamajor es recolza en la bellesa i la força de la paraula, en la interpretació. Annabel Castan, Irina Robles, Jèssica Casal i Núria Montes superen el repte amb nota; i encara més en la funció de dijous, quan van haver de superar que un espectador aturés la representació perquè sonava un mòbil.