Roger Mas: "Estic aprenent a dir que no"

BarcelonaHo ha tornat a fer. Roger Mas (Solsona, 1975) continua donant la raó a qui el considera un dels grans de la cançó catalana. Després del magnífic disc Totes les flors (2021), síntesi pletòrica d'aptituds artístiques, publica aquest divendres Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Vol. 2 (Satélite K, 2024), segon volum d'aquella inoblidable incursió en el so de cobla del 2012. La presentació oficial serà l'11 d'octubre a la Fira Mediterrània de Manresa i el 12 a l'Auditori de Girona. Abans en parla amb l'ARA, del disc i de la cara menys amable d'un ofici que defensa des de fa més de 25 anys.

Hi has pensat molt en el repertori, d’aquest volum 2?

— Força: dotze anys buscant com ho podíem fer, perquè tenia la seva dificultat. Volia repetir una mica la fórmula: que hi hagués peces inèdites, revisitacions de cançons meves i sobretot la part de fer un volt pel món amb la sonoritat de la cobla i cantar en altres idiomes, que per a mi potser era la part més divertida del primer disc.

¿Hi ha cap cançó que hagi suposat un repte especial? Estava pensant en Lo comte Arnau, per exemple.

— Lo comte Arnau el teníem molt clar. Està en el disc Irredempt [2015], jo sol amb la guitarra, i sempre havia pensat que funcionaria estupendament només amb bateria i contrabaix, amb el [Josep] Pinyu [Martí] i l'Arcadi [Marcet]. I tota la part final ja fa temps que la teníem arranjada amb el [Xavier] Guitó, perquè quan la treballàvem amb el Pinyu, se li va acudir tirar cap a un bolero, com el Bolero de Ravel. I quan el Pinyu va fer això, el mestre Guitó i tots vam veure de seguida una mica la instrumentació que hi podia anar.

En Xavier Guitó ja hi era, en els arranjaments del primer volum, i ha continuat col·laborant amb tu. En el disc anterior, Totes les flors, també tenia un paper molt rellevant. Com el descriuries com a músic?

— És un músic extraordinari. Sempre dic que els cantautors som músics entre poetes i poetes entre músics, i a mi em va molt bé tenir el mestre Guitó de músic a prop.

En aquest disc tornes a fer cançons en altres llengües. En el primer volum eren llengües romàniques i ara hi ha una incorporació balcànica, el serbi a Moja mala nema mane.

— Amb el mestre Guitó vam anar a cantar a Belgrad fa anys, i va ser una cosa extraordinària. A la universitat de Belgrad hi ha estudiants de filologia que com a optativa trien català, i un lector de català, el Pau Bori, a través del qual hi vam anar i ens vam trobar un públic de 200 persones que sabien les primeres cançons de Verdaguer, que les cantaven amb la cervesa als dits! He cantat molt pel món per als estudiants de català de diverses universitats d'Europa i d'altres llocs del món, però mai havia passat una cosa així tan extraordinària. En aquell primer viatge vam conèixer aquesta cançó tradicional que hem inclòs en el disc, Moja mala nema mane, i el Guitó es va adonar que s'assemblava molt a La dansa de Castellterçol. I el segon cop que vam tornar a Belgrad, els vam dir que els tocaríem una peça tradicional catalana, La dansa de Castellterçol, que va anar mudant cap a Moja mala nema mane. Ha sigut divertit. En el primer disc hi havia una copla amb cobla, La bien pagá, i ara un dels dos fiscorns agafa la tuba i tenim una cobla que es converteix en una fanfara balcànica. I és divertidíssim.

Tot seguit fas un altre joc amb l’himne aranès, Aqueres montanhes, i Si canta.

— En el primer disc vam fer una excursió per moltes llengües, però l'occità no hi era. L'himne d'Aran m'agrada molt i em feia molta il·lusió fer-ne l’adaptació al català fent-la meva, el meu Si canta. Però no podíem fer un disc amb la cobla, posar la versió en català i no cantar en aranès. Era una falta de respecte molt gran. Així que hi ha Si canta, que la puc fer com una cançó infantil, i així fem l'himne d'Aran més èpic i tractat com un himne amb instrumentació de cobla.

A la part final del disc hi concentres cançons teves ja prou conegudes, ara amb aquesta sonoritat de cobla: Lo comte Arnau, Si t’ho m’ho dius, Sota una fina capa de cendra... I un dels moments més emocionants del disc: I la pluja es va assecar, que ja va ser un dels grans moments en el concert al Teatre Grec del 2022, uns mesos després de la mort de Pau Riba.

— I la pluja es va assecar és una cançó que la canto sempre perquè la gent la demana i a mi m'agrada prou. Només hi ha la gravació del 2003 amb el Pau Riba i el Sisa [al disc dp], que va ser una cosa meravellosa, un regal que em van fer tots dos; sobretot el Pau, perquè el Sisa no volia i el van convèncer el Pau i la Memi [March, la companya de Pau Riba]. L'he tocat en directe amb moltes formacions diferents, canviant de músics a vegades, i pensava que seria bo repescar-la amb la cobla i poder tenir una gravació alternativa després de vint anys d'aquell enregistrament.

¿Quin record tens d'aquella nit tan especial al Teatre Grec que va estar a punt d'esguerrar-se per la pluja?

— Doncs de patir molt. Tinc la sort de poder fer una feina que és preciosa, sobretot la part que veu més la gent. Després hi ha tota una altra part de la feina... Perquè tot això pugui passar has de conjurar moltes coses: has de treballar molt, s'ha de ser molt tenaç i t'has de menjar molts gripaus. I és feixuc i cansat, i em foto gran. Al Grec, per celebrar els 25 anys de carrera, vaig voler fer un homenatge al públic, als músics i a tota la gent que m'ha ajudat. I, noi, va ser esgotador. Em vaig adonar que sí, que faig una proposta personal, que soc cantautor, que em dec a mi mateix, tot el que vulguis, però que per poder fer el que vull m'he passat 25 anys esforçant-me per complaure el públic, per tenir bon rotllo amb els músics... I després d'aquesta mostra d'agraïment, tinc ganes de passar-m'ho bé. Encara ho fem molt bé i tenim moltes coses a dir, però estic cansat d'anar rere les coses. Tinc ganes de deixar-me ser més lliurement, de gaudir més. I a qui li agradi, estupend, i a qui no, no passa res. Quan vaig començar, el Salvador Escamilla m'insistia molt que havia de treballar, que havia de fer coses. I li demanava: "Salvador, com he de fer aquesta feina?" I em deia: "Si no dius que sí a tot, no fotràs res en aquesta vida". Ai, carai, doncs deunidó... I aleshores em va dir: "Hi haurà un moment en què hauràs de començar a aprendre a dir que no; i si no aprens a dir que no, no fotràs res en aquesta vida". Estic aprenent a dir que no, és un progrés; fa temps que hi treballo, però el concert al Grec va ser un punt d'inflexió: estava al centre de l'escenari, tothom em mirava i m'aplaudia, però jo no estava al centre. Simplement, vull estar una mica més al centre de la meva vida i del meu projecte musical, en el sentit de gaudir-lo netament sense esperar que vagi bé, sense lluitar tant, perquè és difícil. Fa 25 anys que faig aquesta feina i arribo a final de mes perquè m'hi he esforçat molt i perquè tinc la manera que tinc de fer les coses, que no és una manera de fer mainstream, que pugui agradar a molta gent. Per tant, m'he hagut de treballar molt tenir un mínim de públic i que les coses vagin un mínim de bé perquè pugui arribar a final de mes. I ara estic intentant despreocupar-me al màxim d'això i viure la música i la cançó d'una altra manera... Hi ha molts artistes que sempre ho han fet, això, però jo no; jo m’he passat 25 anys esforçant-me encara que a vegades pugui no semblar-ho.

Ara et queda la segona meitat de la teva carrera.

— [Riu] Serà menys de la meitat perquè no durarem tant... Gaudeixo molt cantant. M’agrada molt la música. Vinc de treballar un projecte com és El viatge, que encara no està acabat, que és molt dur, exigent i personal. En canvi, això amb la cobla és com un divertiment, una festa, una cosa meravellosa feta amb un munt de gent amb una creativitat i una professionalitat desbordants. Volia que fos una cosa agradable. A vegades feia la comparació entre Mozart i Haydn, que sempre he estat més de Mozart en el sentit de "goita, goita, goita, mira, mira, mira", i Haydn és un que fa unes coses meravelloses però és com si no hi passés res. I potser és per l'edat, que m'imaginava el disc amb la cobla com un d'aquests discos que pots posar en un dinar de Nadal, que hi ha tota la família, molta gent diferent amb gustos diferents. Els pots posar de fons, no interfereixen en el dinar, no hi ha gaires estridències, hi ha una coherència sonora que va tirant, però si t'avorreixes sobiranament amb la conversa de la família, pots fer veure que te'ls mires però escoltes la música i notes que sense estridència estan passant un piló de coses interessants. Crec que aquest disc és una cosa així, que no demani una exigència a l'oient, que no li posi la responsabilitat d'haver de recuperar i reivindicar el so de cobla, perquè això no és feina de l’oient... Que ens ho passem bé, i que a la vegada soni bé i que passin un pilonet de coses petites tota l'estona. I en això el Guitó és meravellós, perquè ha escrit unes coses precioses amb la precisió i el bon gust que té la cobla, perquè la Cobla Sant Jordi és un instrument de precisió. Estic satisfet de fer una cosa que l'hem patit i l'hem suat, però que a la vegada ha sigut fàcil en el sentit que hi ha aportat molt tothom.

En el dinar de Nadal potser no, però en el sopar de moltes cases s'ha sentit la teva veu quan TV3 emetia a la sèrie Tor, que té la teva cançó Mort, qui t'ha mort? com a sintonia.

— Sí, la veritat és que el que m'interessava menys era la sintonia, però sí, la història de Tor m'ha interessat sempre: aquesta fascinació per aquest món perdut...

El disc s’obre amb la col·laboració de Marina Rossell a Quan tothom viurà d’amor, la cançó del quebequès Raymond Lévesque.

— Em feia il·lusió. Fa molts anys havia col·laborat amb ella en discos seus, i tenia pendent fer-ho en un de meu. La tria de Quan tothom viurà d'amor va ser una cosa de l'última setmana. L'Èric Viladrich, el lector de català de la Universitat de Montreal, que és una persona activíssima que fa molt per la llengua, em va dir que estaria bé que cantés aquesta cançó perquè lliga Catalunya amb el Quebec. En vaig fer una versió que cantava jo sol barrejant-ne l'adaptació d'en Joan Ollé que cantava la Marina a Barca del temps. I una setmana abans d'entrar a gravar el disc, l'Èric Viladrich em va recordar que l'any que ve farà 40 anys que va sortir el disc de la Marina Rossell i que la veia molt amb so de cobla. Vaig trucar al Guitó, que em va tirar els plats pel cap perquè no teníem temps per fer més arranjaments abans d'entrar a l'estudi, però l'endemà al matí ja tenia l'arranjament fet. Es va passar tota la nit treballant.

Al disc cantes unes estrofes de Quan tothom viurà d'amor en francès...

— En la variant quebequesa. Sempre recordo l'anècdota de Joan-Lluís Lluís a Montreal. Ell venia del Rosselló, on el francès és la llengua imperial i el català és la llengua colonitzada i arraconada. I es troba que a Montreal el francès és la llengua minoritzada, i de cop i volta pot veure el francès amb una simpatia. Em feia gràcia, fer unes parts en francès. El Viladrich i l'Ian Ericksen, la seva parella, em van fer unes classes intensives per intentar fer un accent quebequès. Ells diuen que em va sortir bé, però no ho sé, suposo que no poden dir una altra cosa.

¿Solsona està de moda? Hi ets tu, Raül Garrigasait, Uriol Gilibets, l’Orquestra del Miracle... Hi ha com una embranzida important.

— Sí, és perquè existeix, perquè està viva i perquè és important tenir-se un respecte com a comunitat i com a lloc. Solsona era un lloc on la cultura era cosa dels capellans per qüestió demogràfica i també per estructures socials. Ara s'ha pogut produir una efervescència, però això té unes arrels i un camí.

L'efervescència també ha coincidit amb la reivindicació del barroc com a art popular.

— Sí, de fet, el llibre que recull articles de L'Avenç que va publicar el Raül Garrigasait, El país barroc, per a mi és una absoluta meravella. M'hi sento molt identificat, amb la Solsona i el camí que descriu el Raül. El país barroc és el XVIII, un moment interessant. També és un moment en què el tros de país d'on vinc va tenir les últimes brillantors, perquè després el XIX va ser molt dur i el XX deunidó. Sí que vam començar malament el XVIII, a bufetades, però almenys econòmicament i culturalment el XVIII no va estar malament.

Hi connectes també amb el sentit de l'humor de l’Uriol Gilibets?

— Home, força! És particular també.

Acabem amb dues preguntes que estic fent a tots els músics que entrevisto. Quin és el millor record que tens relacionat amb la música? I quin és el record que t’agradaria oblidar?

— El millor record és amb el meu avi al forat de l'escala del carrer del Bou, quan ell no m'ensenyava a tocar el clarinet sinó que el que feia era jugar amb mi. Ell tocava el saxo i jo el clarinet, i estàvem al forat de l'escala perquè hi havia una ressonància que a ell li agradava més. Ens posàvem allà i jo l'imitava. Ell feia un so i jo l’imitava. I la satisfacció del meu avi no ensenyant-me, sinó jugant, això segurament és la cosa més bonica que he viscut amb la música. I la més dolenta no t'ho sabria dir. Més que la música, és potser en relació amb això que dèiem abans: l'esforç, la lluita per fer-te un lloc al sol, a l'escenari, o la platea, o digues-li com vulguis. Aquesta lluita és feixuga, entra en conflicte amb la família, amb altres coses que també són importants emocionalment. I aquest punt d'haver lluitat una mica com els mascles del segle XIX lluitaven les coses. Hi ha aquesta cosa de cowboy solitari... He volgut fer les coses així; no m'agraden els grups, no m'agrada negociar. Si algú vol treballar amb mi, o mano jo o mana ell; necessito que sigui així. La meva generació encara vam heretar aquest mite de Hollywood del cowboy solitari, que si tu vols pots. Però deixes coses pel camí, i és una lluita egoista.

—