En el concert al Palau Sant Jordi, abans de presentar 'The bar' una cançó fruit del confinament coronavíric. Roger Waters va explicar que mentre mirava de relaxar-se abans de sortir a l'escenari li va venir al cap el record d'un "vell amic català". "Sí, era català. El seu pare va ser un general de l'exèrcit republicà durant la vostra Guerra Civil". El vell amic era l'escriptor Esteve Roda i Gil, més conegut com a Étienne Roda-Gil (1941-2004), autor del llibret de l'òpera de Roger Waters 'Ça ira', sobre la Revolució Francesa. Però qui era el seu pare? Doncs Antoni Roda Vallès, un anarcosindicalista nascut a Vinaròs i casat amb la badalonina Leonor Gil Garcia. Militant de la CNT i fundador de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de la Salut, durant la Guerra Civil Antoni Roda va ser membre del Comité de Guerra de la Columna Durruti. Va exiliar-se a França, on el 1941 va néixer el seu fill, "el vell amic català" de Roger Waters.
Roger Waters celebra el llegat de Pink Floyd en un concert de dimensions colossals
La gira de comiat del músic britànic desplega la seva grandiositat al Palau Sant Jordi davant de 17.000 persones
Roger Waters
- Palau Sant Jordi
- 21 de març del 2023
"Si ets dels que adores Pink Floyd però no suportes la implicació política de Roger Waters, el millor que pots fer és fotre el camp ara mateix", advertia la megafonia del Palau Sant Jordi just abans d'un concert de gairebé tres hores que va ser de dimensions colossals, amb molt bona sonorització i davant de 17.000 persones. Se suposa que és l'última gira del músic britànic, i vol fer-ho amb un gran espectacle de rock per celebrar el llegat de Pink Floyd, protagonista de la majoria del repertori. L'espectacle, per cert, va tenir un afegit passada la mitjanit: gent corrent per no perdre l'últim metro.
D’entrada, sorpresa barrejada amb estupefacció. L’escenari, situat al centre a la pista, i amb unes pantalles enormes desplegades en forma de creu que ocultaven els músics de moltes mirades, feien que el públic dubtés a l’hora de situar-se. Les imatges de desolació apocalíptica que acompanyaven el primer tema que va sonar, Comfortably numb, afegien un grau més de desassossec a tot plegat. No va ser fins al final de la cançó que les pantalles van pujar i van deixar a la vista l’ex Pink Floyd i la banda, que efectivament ocupaven el centre de l’espai, tot i que amb una disposició que recordava més un taller mecànic que un grup de rock. Les pantalles de seguida van començar a omplir-se de missatges d’agit-prop, els d’Another brick in the wall, per exemple, la cançó emblema que va rebre un expansiu solo del guitarrista mentre Waters passejava amunt i avall: des d’un mateix lloc el podies veure de cara, d’esquena i de perfil.
Amb The powers that be, del disc Radio K.A.O.S. (1987), i aquella línia de baix tan postpunk i les coristes fent feina siderúrgica, van arribar les imatges de violència policial. Abans de The bravery of being out of range, sota tres bustos digitals de Ronald Reagan es podia llegir "criminal de guerra". També van rebre Bill Clinton, George W. Bush, Barack Obama, Donald Trump i Joe Biden. Roger Waters, als 79 anys, és alhora història del rock i tossuderia antiimperialista, cançons immortals i agitació política de cara a barraca que no es permet matisos. El cost és que li cancel·lin concerts com els que havia de fer a Polònia, per haver criticat l’enviament d’armes a Ucraïna (Waters demanava que els Estats Units i Rússia arribessin a una pau negociada, i ahir va insistir que el seu "cor" està "amb el poble ucraïnès"), i a Alemanya, per haver comparat les polítiques del govern israelià contra Palestina amb les de l’apartheid sud-africà.
Syd Barrett en el record
Del grup que va crear el 1965 amb Syd Barrett, Nick Mason i Richard Wright, en va fer una amplíssima tria d’ineludibles, entre els quals moltes cançons del disc The dark side of the moon, precisament ara que fa cinquanta anys de la seva publicació. Però el moment més emotiu va ser la introducció amb guitarra acústica de Wish you were here, que va dedicar a Syd Barrett i als temps "abans de Pink Floyd". En l’espectre emocional contrari, la fúria del ritme progressiu de Sheep amb què va tancar la primera part del xou, amb una veu prou consistent, però amb menys imaginació a les guitarres del que demanen algunes cançons.
Després d’una pausa de vint minuts, Waters va tornar caracteritzat de feixista de comèdia de sèrie B (abric de pell, ulleres fosques i el braçalet dels martells), fins i tot amb una metralladora. Mentre sonava Run like hell, un porc immens planava pel Sant Jordi amb dos missatges al llom: "Que es fotin els pobres" en una banda, "Roba als pobres per donar-ho als rics" a l’altra. I de la paròdia i el sarcasme, a demanar la llibertat de Julian Assange, a maleir l’antisemitisme, el patriarcat, els drons... i a reclamar drets per a Palestina, el Iemen, les persones trans... tot plegat mentre interpretava Déjà vu. De fet, hi havia moments que les cançons funcionaven bàsicament com a acompanyament de les consignes projectades a les pantalles. Potser per això mateix van ser rebuts amb tant d’entusiasme èxits de Pink Floyd com Money, en què les pantalles no comunicaven res que no estigués explícitament a la cançó, i Us and them, amb un generós desenvolupament instrumental, potser un dels millors moments de la nit. Acabat un bon repàs a The dark side of the moon i després d'un llarg discurs antigairebétot, va tocar Two suns in the sunset, del disc antibel·licista The final cut (1983), i, al piano, Outside the wall, durant la qual va projectar imatges del seu pare, militant comunista i soldat mort el 1944 a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial.