Roméo et Juliette. Final feliç

PalmaAmb Roméo et Juliette, de Charles Gounod,es va donar per conclosa la XXXVIII temporada d’òpera i també el final d’un cicle i una època. Diria que ha estat molt més que una etapa. El final feliç, per tant, podria semblar, que es refereix al d’uns anys amb molta llum i poques ombres, però no. El titular no es refereix a aquesta casual i causal circumstància, tot i que, ja que hi som, dir que no és senzill per a qui n'ha agafat el relleu. El llistó està molt alt, però també és cert que tot, sempre, és millorable. Li desitj sort, perquè el talent, com el valor, se li suposa. Però aquesta és una altra història. Per una altra banda, el final feliç, per descomptat i com és fàcil suposar, tampoc no es refereix al desenllaç de la història dels amants de Verona, que va immortalitzar –quina paradoxa!– William Shakespeare, tot i que alguns ho han intentat amb no gaire èxit ni transcendència.

La coda del titular té una raó de ser molt més senzilla, com és el fet que la representació no va començar gaire bé. Per una banda, l’acceleració per part del director, Franck Villard, que va trigar una mica a controlar les regnes de la funció. Una circumstància que el cor del teatre Principal no va ajudar gaire a millorar quan inicià la seva primera i cabdal intervenció, amb Vérone vit jadis deux familes rivales, una peça per lluir excel·lències. Ho varen intentar, però cada un dels integrants de la formació pel seu compte i risc. Era com l’anunciació d’una tragèdia més enllà de la que venia de fàbrica, rubricada amb els excessos interpretatius de tots ells, amb una gestualitat tan exagerada que tan sols es pot qualificar, molt generosament, de tan incomprensible com poc afortunada. Tampoc no ho va adobar Juan Noval-Moro, l’encarregat d’interpretar Roméo, de veu poc agraciada, voluminosa quan ho va necessitar, però amb no gaires colors i escassos matisos. És clar que aquests primers instants de la representació feien presagiar un desastre.

Va ser tan sols un presagi. Quedava molt de temps i moltes ocasions per esmenar la batzegada. Diria que el Non, non! Je ne veux pas t’ecouter plus longtemps, d’una Juliette interpretada per Génesis Moreno, va ser com un bàlsam redemptor. De cop i volta tot va semblar posar-se al seu lloc. Arribà el moment amorós per excel·lència que va obligar Moreno a una exhibició acrobàtica, afegida a la vocal, que va fer que l’atenció es dirigís a la seva intervenció, més com la de Simeó Estilita que la de Julieta al balcó de la seva habitació, que no restà cap ni una de les seves qualitats i recursos vocals a la seva intervenció. De la primera a la darrera. Fins i tot va ser com si es carregàs la funció a l’esquena i l’anàs apujant fins a un resultat final gairebé notable, no sense l’ajuda d’una fornada local prou interessant, començant per una Begoña Gómez, com a Stephano, de qui sempre queden les ganes que es perllongui la seva intervenció; Jorge Tello, com a Gregorio, és una garantia; José Manuel Sánchez i Pablo López, com a Tybalt i el duc de Verona, respectivament, tampoc no necessiten presentació. Jérôme Varnier, diabòlic Caront de L’Orfeo com a Frère Laurent va estar magnífic, i així successivament. El cor, ja dins un pla més contextualitzador va complir. L’orquestra va estar al servei dels protagonistes i va lluir als Entr’actes. El vestuari, signat per Christian Lacroix, va ser discret, que no és poc quan qui signa té nom i llinatges. Pel que fa a la posada en escena, eficaç, i amb molta presència. Res no feia que la història no transcorregués pel conducte habitual i reglamentari. És a dir, final feliç. Probablement un oxímoron.