Ronnie Wood, pintura en vena

BarcelonaEn la dècada dels 80, Ron Wood, guitarrista dels Rolling Stones, es gastava en drogues i alcohol tot el que tenia i més. Escanyat per l’addició i la falta de fons, va decidir recuperar el pinzell per aconseguir diners. El guitarrista pintava sobretot retrats de gent com Jimi Hendrix, Kate Moss i els seus companys dels Stones. Wood, de 70 anys, en fa vuit que s’ha alliberat de dimonis i addiccions i avui dia pinta per expressar-se, no per sobreviure. “La música és el que faig, però l’art és el que em salva”, afirma el guitarrista, que ahir a la nit va presentar al Museu Picasso de Barcelona el llibre Ronnie Wood: Artist, un recull de la seva obra que fa més de “50 anys” que volia presentar.

Acompanyat per la seva dona a la primera fila, Sally Humphreys, i un grapat d’amics amb camises boho, Wood va encetar el diàleg amb el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, recordant que va ser una coincidència veïnal el que els ha portat fins aquí: van topar a l’escala del mateix edifici on viuen. “Wood no és ni un músic ni un pintor -explicava Guigon, autor del pròleg del llibre de Wood-. Segur que jo no em convertiré en una estrella del rock, però potser ell sí que acabi fent de comissari artístic”. Envoltat de diverses de les obres, plenes de formes i colors lisèrgics, Wood somreia en recordar els seus inicis en el món de l’art, inspirats pels seus germans grans. “Des que tinc memòria, m’he expressat amb un llapis i un pinzell”, deia el músic.

A un dia del concert dels Rolling Stones a la ciutat, potser són molts els que desconeixen aquesta faceta artística del col·lega de Keith Richards. Wood ha confessat que al principi ningú el considerava un artista, i no va ser fins que es va especialitzar en retrats quan va començar a ser reconegut. “Al principi el grup no volia apreciar el meu art i em deien que em dediqués a tocar la guitarra -explicava divertit-, però ara ja han claudicat!” Mick Jagger, que té alguns dels seus quadres, va ser l’únic que el va animar. “Ara estan molt contents de com he millorat!”, confessava el guitarrista. “Els Stones, com Picasso, són inventors”, deia Guigon. Tanmateix, Wood no portava una samarreta de ratlles, sinó uns skinny jeans que semblaven pintats i una americana negra. Òbviament les comparacions s’arrelaven en la seva obra, amb predilecció per l’oli i pel traç enèrgic i cru, “com la pintura japonesa” que va influenciar Picasso.

Damien Hirst, pinzells i ‘rehab’

La carrera pictòrica de Wood es dilata i es contreu al llarg de cinquanta anys. Ni ell mateix sap els quadres que ha fet. En els seus anys més salvatges -dècades, més ben dit- pintava esperonat per “les drogues i l’alcohol”, ingredients d’una superproducció en cadena. Wood va confessar que no sabia quants quadres havia perdut durant els anys a Nova York, i que invertia part de la seva fortuna a (re)comprar la seva obra; una manera de recuperar “parts” de la seva vida i tenir el control “per primer cop”. Va ser l’artista Damien Hirst -amic també dels excessos- qui el va portar a rehabilitació l’any 2008. Quan Wood va abandonar la clínica, Hirst li va oferir un pis on hi havia material artístic “per a tota una escola d’art”. “Em va donar pinzells, teles i pintures i em va dir que l’únic que havia de fer era pintar per pagar el lloguer”, explicava. Després de superar un càncer de pulmó, de ser pare de nou i de permetre’s la Coca-Cola com a únic vici, Wood ha complert el seu “somni” de presentar-se al Museu Picasso amb la seva faceta més personal, la de pintor.