Per què Rosalía i Joan Magrané són hereus del gran Felip Pedrell?

Barcelona"Pedra fundacional i font indefugible de la modernitat musical del país", diu el director del Museu de la Música de Barcelona, Jordi Alomar, sobre Felip Pedrell (1841-1922). L'exposició L'empremta de Pedrell, que es pot visitar al museu del 25 d'octubre al 26 de febrer, reivindica la importància del músic tortosí, tant per la seva obra com pel seu mestratge en deixebles com ara Enric Granados, Isaac Albéniz, Manuel de Falla i Conxita Badia, però també estira el fil de la seva influència fins al present, perquè d'alguna manera arriba a la feina de compositors i artistes com Joan Magrané, Bernat Vivancos, Raquel García Tomás, Maria Arnal, Joana Gomila, Quico el Célio i Rosalía. Tots ells formen part de "la constel·lació Pedrell", assegura Alomar, un amplíssim catàleg de noms que avui remenen tradició i contemporaneïtat des de diferents perspectives estètiques.

L'exposició "vol reflectir la contemporaneïtat de Felip Pedrell", explica Marc Heilbron, comissari de la mostra juntament amb Cristina Álvarez i Ilaria Sartori. Una part del recorregut segueix "la polièdrica" trajectòria de Pedrell: per exemple, la trajectòria del wagnerià que volia desenvolupar una identitat musical i la del musicòleg que rescata l'obra del polifonista del segle XVI Tomás Luis de Victoria i recupera i estudia músiques de tradició oral que després han continuat fent camí des d'aproximacions tant historicistes com contemporànies, com ara el Misteri d'Elx, el Cant de la Sibil·la i la jota tortosina. "En un moment en què Europa estava construint el seu cànon folklòric i musical, Pedrell també va voler fer el mateix aquí", recorda Heilbron. En aquest sentit, el propòsit del músic tortosí era desenvolupar una identitat musical amb Wagner com a model, però anant a buscar les arrels ibèriques. Va ser un dels pioners en l'estudi del flamenc i ell mateix, signant com a Peláez, va compondre sis peces inspirades en el cantaor Silverio Franconetti. L'exposició recorda que Manuel de Falla, "encoratjat" per Pedrell, es va "submergir en el folklore andalús i va incorporar-lo a la seva pròpia música".

No és estrany que Rosalía i Bernat Vivancos siguin inclosos en el cens dels hereus de Pedrell. Ella per la lectura contemporània del flamenc, ell per la influència rebuda de l'obra de Tomás Luis de Victoria, i tots dos junts (Rosalía i Vivancos) per la versió que van fer amb el Cor Jove de l'Orfeó Català de la rumba Me quedo contigo de Los Chunguitos. La part central de l'exposició del Museu de la Música desenvolupa precisament l'empremta de Pedrell en "el cànon musical del país al segle XX en l'àmbit compositiu i el de la musicologia", diu Alomar. La peça que més bé ho il·lustra és una instal·lació dispositiu d'escolta de 25 altaveus disposats en cercles: al central es pot escoltar un enregistrament de La cançó de l'estel, de l'òpera Els Pirineus de Pedrell amb llibret de Víctor Català. Al voltant d'aquest n'hi ha d'altres amb peces de Falla, Albéniz, Granados, Robert Gerhard, Amadeu Vives, Narcisa Freixas, Baltasar Samper i Joaquim Nin, Matilde Escalas, Ketama & Toumani Diabaté, La Niña de los Peines i Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. L'impacte de Pedrell en la cultura musical de la seva època també va generar debats prou encesos. "Ell anava a les arrels i en contra del costumisme de la sarsuela", diu Heilbron. No és estrany, doncs, que s'hi oposessin compositors de sarsuela com Ruperto Chapí i Tomás Bretón.

Segons el director de L'Auditori, l'exposició L'empremta de Pedrell és "l'aposta més important" de la commemoració del centenari de la seva mort, però no l'única. Dins la temporada de l'OBC, l'orquestra interpretarà dos poemes simfònics del músic tortosí (Excelsior i I trionfi), que seran enregistrats amb les obertures de les òperes L'ultimo abenzeraggio i Cléopâtre.