Ruben Östlund: “El meu pròxim film provocarà la deserció més gran de públic de la història de Canes”

BarcelonaÉs l'últim director que s'ha unit al club de les dues Palmes d'Or. La primera va guanyar-la per sorpresa amb The square, però la segona, per El triángulo de la tristeza, l'ha consagrat com a director de moda del cinema d'autor actual. La nova pel·lícula del suec Ruben Östlund, que s'estrena aquest divendres, confirma que l'èxit ha fet encara més verinós el sentit de l'humor d'aquest provocador nat, un dels pocs directors que omple de rialles les platees dels festivals més prestigiosos.

Després de guanyar la Palma d'Or amb The square i estar nominat a l'Oscar, ara dirigeix una sàtira sobre el luxe i la gent privilegiada. Fins a quin punt El triángulo de la tristeza és una reacció a l'experiència de conèixer per dins l'absurd i la fira de vanitats del món del cinema?

— Tot el que vaig viure després de guanyar la Palma d'Or i conèixer millor aquest món m'ha inspirat en aquesta pel·lícula. Però sobretot volia posar un mirall davant meu, volia qüestionar-me. Tendim a pensar que els rics i privilegiats són els altres. Però jo soc una de les persones blanques, riques i privilegiades que ataco al film. És per això que la pel·lícula parla sobre mi.

Veient la pel·lícula es podria arribar a la conclusió que l'únic que els rics i els pobres tenen en comú és l'egoisme. ¿És així com veu el món?

— No, jo crec que l'ésser humà està obsessionat per la igualtat. Volem que el món sigui igualitari, perquè si no és insegur i, per tant, violent i perillós. L'abús de poder és una certesa. Si algú té una posició de poder l'acabarà fent servir, no importa qui sigui. Ens han fet creure que hi ha bones i males persones, però només depèn del poder que tens. I la lluita per la igualtat sempre hi serà, tant se val el sistema que fem servir.

La famosa escena del goril·la de The square estava pensada per incomodar el públic de la projecció de gala de Canes. ¿L'escena dels vòmits d'El triángulo de la tristeza té el mateix objectiu?

— Una mica sí. Al guió vaig posar que volia portar l'escena deu cops més lluny del que el públic podia esperar. Si els personatges comencen a vomitar, hi haurà una mica de rialles. Però si porto la situació més enllà, molt més enllà, la gent dirà: “No, això és passar-se”. I si encara vaig més enllà, el públic dirà: “Sisplau, salva aquesta gent, ja n'hi ha prou”. Volia arribar al punt en què diem: “Sisplau, salva aquests rics privilegiats”. I sempre penso en la de Canes com la projecció ideal. ¿Puc explicar-te com serà el clímax de la meva pròxima pel·lícula?

Endavant.

— La pel·lícula transcorre en un avió durant un vol llarg de més de 17 hores en què el sistema d'entreteniment deixa de funcionar i els passatgers han de lidiar amb l'avorriment. I tinc una escena que crec que provocarà la deserció més gran de públic de la història de Canes, i és quan destaco el moment en què ens avorrim. Hi ha un nen que està esperant que el seu germà gran li deixi l'iPad, però no és el seu torn encara, s'ha d'esperar 10 minuts. Així que s'espera, i nosaltres esperem amb el nen, asseguts, mirant el catàleg del duty free. I ja només falten 9 minuts i mig. No sé si ho faré en temps real o no, però es tracta de capturar l'avorriment dels passatgers. I fer passar pel mateix el públic del Gran Teatre Lumière de Canes. No hi haurà violència ni sexualitat, no hi haurà res, però crec que serà l'escena més provocadora que he fet mai. Canviar el ritme de la pel·lícula i fer que el públic simplement estigui allà, exposat als seus pensaments, pot fer que la gent no ho suporti i marxi.

Segurament li donaran una altra Palma d'Or.

— [Riu.] Exacte! Aquest és l'objectiu.

Durant la promoció de The square ja explicava amb detall l'argument d'El triángulo de la tristeza. La majoria de directors envolten de secretisme els seus projectes, però a vostè li encanta compartir-los abans i tot de rodar.

— Sí, m'encanta obrir el debat, és divertit. Pots escriure tot el que t'he explicat. Fins i tot com acaba la pel·lícula: em sembla que al final l'avió s'estavellarà i tothom morirà. No m'importa que la gent ho sàpiga, fa que tinguin curiositat i vulguin veure la pel·lícula.

Hi ha rumors que la seva nova pel·lícula es rodarà a Mallorca.

— Sí, és possible. Tinc una petita casa a l'est de Mallorca, a Campos. No hi visc, però hi passo llargues temporades perquè els meus sogres hi viuen. I la meva sogra va patir un ictus fa vuit anys, així que els hem d'ajudar. A conseqüència de l'ictus només pot dir una frase, “In den Wolken” [als núvols]. Hi ha un personatge a la pel·lícula completament basat en ella. I com que viuen a Mallorca, volem passar més temps amb ells i m'agradaria intentar rodar la pel·lícula de l'avió a l'aeroport de Palma. És només una idea, però tant de bo sigui possible.

La masculinitat moderna no surt gaire ben parada en les seves tres últimes pel·lícules.

— Fa 30 anys, ser un home era el mode per defecte. Els temes eren les dones, els nens, els immigrants, els homosexuals, etc. Però no hi havia res d'interessant en ser un home, no et miraves al mirall si eres un home. Però avui els focus estan dirigits a l'home, que està en risc de perdre la seva posició. I això és perquè hem assolit un cert grau d'igualtat, les dones tenen prou diners per ser autònomes i poden qüestionar els comportaments de poder. El tema de ser home m'interessa des d'una perspectiva escandinava. A la nostra societat fa una mica més que ens qüestionem que a la resta del món. Jo m'identifico molt amb Karl Ove Knausgård i la seva manera d'examinar-se a ell mateix com a home. M'interessa quan em sento avergonyit o sento que hi ha una expectativa cultural sobre qui hauria de ser però jo no vull ser aquesta persona. Aquest conflicte és bàsicament el que exploro a les meves pel·lícules.

Tot a El triángulo de la tristeza és molt extrem, però ¿hi ha res que provingui de la seva experiència, de la seva pròpia vida?

— L'escena en què la parella protagonista és al restaurant i discuteix pel compte del sopar. Això està extret de la meva vida, tota la discussió, fins i tot el gest de llançar un bitllet de 50 euros a través de les portes de l'ascensor. Si vas a l'Hotel Martinez de Canes i busques al forat de l'ascensor segurament trobaràs el bitllet. Quan la meva dona i jo ens vam conèixer jo estava cansat de collons que em tractessin com una cartera, ser considerat el proveïdor de la parella. He crescut amb una mare soltera que em deia que si en una relació tots dos no són iguals, l'amor és impossible. Si no hi ha igualtat no és amor, és un acord de negocis.

Entenc que la discussió es va resoldre satisfactòriament.

— Sí, estem casats i tenim un fill. La meva dona és fotògrafa i venia de la indústria de la moda, on la bellesa és un valor de mercat. I va créixer a Alemanya, una societat molt patriarcal. El seu pare és el líder, el proveïdor, etc. I quan ens vam conèixer el xoc va ser total. En el fons, El triángulo de la tristeza parla d'això, de la bellesa, la sexualitat i la joventut com a moneda de canvi. Jo no he hagut de lidiar amb això mai, no soc un model i la meva dona tampoc. Però cada vegada que he tingut una cita amb una dona estava implícit que pagava jo. I en les improvisacions de l'escena del restaurant que feia amb les actrius, sempre que jo deia: “Vinga, vas dir que m'invitaries a sopar, jo vaig pagar ahir”, sempre deien: “Però aquesta nit faré l'amor amb tu”. És evident quina és la transacció que està en joc en aquestes situacions.