Adam Driver i Greta Gerwig al purgatori de l’Amèrica consumista

L’any 1984 l’escriptor nord-americà Don DeLillo va publicar Soroll de fons, una novel·la que radiografiava, amb una fredor corrosiva i pulsió apocalíptica, el malestar d’una societat ianqui sumida en el buit existencial. A la recerca d'inspiració per al seu retrat d’una família alienada pel consumisme, DeLillo, que no tenia fills, va decidir passar una temporada amb uns amics que tenien canalla. Aquell procés creatiu va donar a llum una obra abstracta i crua en què els personatges deambulaven com titelles sense ànima, abduïts per la banalitat de la cultura de masses.

Per la seva banda, Noah Baumbach, un cineasta que en els darrers anys ha fet camí des de l’acidesa de la seva obra primerenca (que va tocar sostre en la terrible Margot i la boda) cap a una mirada més afectiva, aborda l’adaptació de Soroll de fons des d’un feliç punt intermedi entre la devoció i l’apropiació. Així, d'una banda, el director de Frances Ha es manté fidel al text de DeLillo, assumint l’aura literària dels diàlegs, l'estructura episòdica que amuntega escenes absurdes i una estranya combinació de costumisme familiar i relat fantàstic sobre un “incident mediambiental”.

Però Ruido de fondo, la tercera pel·lícula de Baumbach per a Netflix, s’allunya del mimetisme amb l’original en dos aspectes. Primer, convertint l’al·legoria de DeLillo en una càpsula del temps en què l’Amèrica dels anys 80 apareix filtrada per referents cinèfils, de la ciència-ficció de Steven Spielberg a les road movies familiars amb Chevy Chase. I, després, allunyant-se de la impertèrrita perspectiva de l’autor de Cosmòpolis. Baumbach s’estima els nens de Ruido de fondo, i encara més Greta Gerwig, la protagonista del film i mare del seu segon fill. Un flux emotiu que amara la pel·lícula d’una benvinguda aura compassiva.