Ryan Gosling viatja a la Lluna amb Damien Chazelle

VenèciaA Venècia ahir era gairebé impossible treure’s de sobre la sensació de déjà-vu. Cinc anys després que la Mostra s’inaugurés amb l’odissea espacial de Gravity, on Sandra Bullock passejava per l’exterior de l’òrbita terrestre el dolor per la pèrdua de la seva filla, First man, la nova pel·lícula de l’oscaritzat Damien Chazelle, va obrir la 75a edició del festival italià amb un nou viacrucis paterno-filial, en aquest cas el de l’astronauta Neil Armstrong, que a la pel·lícula persegueix obsessivament l’objectiu de posar un peu a la Lluna -seria el primer a aconseguir-ho- amb una corona d’espines clavada al cor: la mort de la filla petita a causa d’un tumor cerebral.

El déjà-vu no va acabar aquí, donat que la presència a la Mostra de Chazelle i Ryan Gosling, que dona vida a Armstrong, convidava a recordar una inauguració més recent, la de fa dos anys, quan La La Land va iniciar el seu idil·li amb el públic gràcies al seu suggeridor abordatge al gènere musical. Igual d’impactant en les formes però força menys inspirada a nivell dramàtic, First man adapta la biografia d’Armstrong escrita per James R. Hansen, compta amb un guió de Josh Singer ( Spotlight ) i amb la feina de Steven Spielberg com a productor executiu. Tanmateix, val a dir que First man no llueix com un film impersonal, sinó que posa en primer pla l’ambició estètica i la contundència de l’imaginari del director nord-americà.

Una pel·lícula de primers plans

Reciclant la idea del patiment com a camí cap a la transcendència, que ja hi havia a Whiplash (2014), Chazelle desplega a First man tota la seva perícia tècnica, així com una concepció maximalista del cinema. En l’extrem oposat als films d’aviadors de Howard Hawks o a la sensacional Space cowboys de Clint Eastwood, on l’heroisme se sentia com alguna cosa quotidiana, First man s’esforça a convertir Armstrong en una figura gairebé superheroica. I ho fa mitjançant un cinema estrident, fins i tot en el seu vessant intimista: si per alguna cosa serà recordada First man serà per la insistent utilització de primers plans que acosten l’espectador al turment interior dels personatges. De fet, és possible imaginar el film com l’aventura espacial que podria haver rodat John Cassavetes, etern observador del rostre humà. En l’estudi fisonòmic que proposa Chazelle brilla amb força una afligida Claire Foy en el paper de la dona d’Armstrong, malgrat que, per desgràcia, la pel·lícula no dona mai prou temps al personatge per esprémer-ne tot el potencial dramàtic.

Una verista odissea de l’espai

Entre les virtuts de First man, cal destacar el verisme amb què el film retrata la dimensió més primitiva de la cursa espacial, un factor que, segons va apuntar Chazelle en la roda de premsa del film, el va impactar quan, de petit, va visitar museus aeronàutics als Estats Units i Alemanya. A l’interior d’una minúscula i claustrofòbica càpsula d’enlairament, l’espectador de First man, colpejat per una simfonia de plans detall que trontollen i pels grinyols de parets metàl·liques recargolant-se, pot arribar a imaginar el que devien sentir els astronautes que volaven ficats en el que sembla una pila de ferralla.

Entre els defectes del film, destaca la insubstancial feina de Gosling, que fa servir el pilot automàtic per interpretar un Armstrong lacònic i introspectiu. “El Neil era extraordinàriament humil, no li agradava ser el centre d’atenció, només se sentia la punta d’un iceberg”, va declarar Gosling ahir. Una impressió que no sembla compartida per Chazelle, que fa de First man un transparent cant a l’heroisme, un exercici de fe en l’esperit humà que pot abraçar qualsevol, tant un votant d’Obama com un de Trump. Vet aquí un film convuls i pretesament inspirador per a una Nord-amèrica fracturada.