El Senat aprova de forma definitiva la llei de memòria espanyola: què inclou i què deixa fora

Barcelona / MadridHa estat un camí llarg i tortuós, un estira-i-arronsa entre els partits polítics en què han aflorat els problemes que té Espanya a l'hora d'encarar el seu passat més recent. Finalment, però, aquest dimecres s'ha aprovat la nova llei de memòria democràtica espanyola al Senat sense cap esmena respecte al text que venia del Congrés. Aquestes són les principals novetats respecte a la llei vigent de l'època de Zapatero.

Aquest ha estat un dels punts més controvertits. Els partits independentistes i moltes entitats de memòria i víctimes del franquisme han demanat per activa i passiva la derogació de la llei d'amnistia del 1977 perquè així es puguin portar a judici els crims franquistes. L'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica considera que la llei d'amnistia protegeix els responsables de les violacions de drets humans de la dictadura franquista: "No pot existir una legislació vigent que no consideri crims els assassinats i la desaparició dels cadàvers de 114.226 civils", assegura l'entitat. De fet, que no s'hagi derogat aquesta normativa és una de les qüestions per les quals ERC, Junts i la CUP no han donat suport a la normativa, perquè consideren que la modificació impulsada pel PSOE i Unides Podem no permet jutjar els crims del franquisme. En canvi, el diputat d'Unides Podem Enrique Santiago ho ha defensat dient que la derogació de la norma no tindria efectes retroactius. El ministre Félix Bolaños, de fet, ha presentat la llei d'amnistia com una "assoliment" i n'ha defensat la vigència.

Finalment, però, no ha pogut ser i tan sols s'hi ha introduït un matís: els crims de guerra, de lesa humanitat, el genocidi i la tortura són imprescriptibles i, per tant, no amnistiables. Tot dependrà dels jutges i de com ho interpretin. La nova llei declara la il·legalitat i la il·legitimitat de qualsevol òrgan judicial, penal o administratiu de la dictadura creat per condemnar i castigar per motius polítics, ideològics, de consciència o creença religiosa. Declara també il·legítimes i nul·les les resolucions dels tribunals franquistes, però en cap cas això es traduirà en la possibilitat de demanar responsabilitat patrimonial a l'Estat o a qualsevol administració pública o particular. Tampoc implicarà una reparació o indemnització econòmica o professional. Es crearà un fiscal de sala de drets humans i memòria democràtica per impulsar la investigació dels crims franquistes, però no es fa cap referència expressa al fet que la investigació dels crims comporti l’enjudiciament dels seus responsables i el seu càstig penal.

Diferents historiadors i investigadors han anat traient a la llum en els darrers anys les morts que hi va haver durant una Transició que no va ser pacífica sinó violenta. Segons l'historiador David Ballester, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, 134 persones van morir per culpa d'una mala actuació policial. Eren homes i dones innocents i les seves morts, precisa l'historiador, són responsabilitat de l'Estat. La nova llei, però, només reconeix com a víctimes les que hi va haver fins a l'entrada en vigor de la Constitució espanyola del 1978. Es consideren víctimes tots els que van ser assassinats i van patir la presó, els treballs forçats, l'internament en camps de concentració, l'exili, la repressió econòmica, la depuració professional, els nadons robats... durant els anys de Guerra Civil i la dictadura. També es consideren víctimes alguns partits polítics i sindicats, les institucions d'autogovern catalanes i basques, les corporacions locals, les minories ètniques, les associacions feministes i culturals, i les comunitats, les llengües i les cultures basques, catalanes i gallegues. Una comissió tècnica, en un any, haurà de proposar mesures per compensar econòmicament aquestes víctimes.

Aquells que van morir o patir la repressió de la policia a partir del 1978, de moment, no tenen el reconeixement de víctimes, però una altra comissió farà un estudi per decidir si es van vulnerar els drets humans de persones que van lluitar per la democràcia. Ara bé, el mateix govern espanyol ha admès que la "reparació" d'aquestes víctimes dependrà del que decideixin els experts que formin part d'aquesta comissió. Aquesta és una de les qüestions que l'executiu va pactar amb EH Bildu i que els abertzales van vendre com una manera d'estudiar les víctimes dels GAL, tot i que els socialistes eviten garantir-ho. Que s'ampliï l'estudi de les víctimes és una de les qüestions que més ha criticat la triple dreta i també expresidents espanyols com Felipe González i José María Aznar.

"Si només reconeixes els que van lluitar per la democràcia, tal com diu el text, deixes de banda la majoria de víctimes de la violència policial durant la Transició", diu Ballester. "Hi ha massa incerteses i incògnites en aquest apartat", afegeix l'historiador.

El projecte inicial ja incloïa una auditoria dels béns requisats durant la Guerra Civil i la dictadura, però ara se li ha posat calendari: s'ha de fer en un any i es reconeix el dret a un rescabalament per espolis produïts per "raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa".

Ara bé, no s'especifica com es farà ni es reconeix explícitament el dret a la indemnització. L'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica demanava que l'Estat actués d'ofici perquè les famílies poguessin recuperar els béns confiscats, se'ls retornés l'import actualitzat de les sancions i es rehabilités públicament des de totes les institucions les persones injustament condemnades.

Hi haurà un cens estatal de víctimes, que inclourà tant els morts com els supervivents. Serà responsabilitat de l'Estat buscar les víctimes desaparegudes, es crearà un portal d'internet públic amb el resultat de les exhumacions i es farà un mapa de fosses. D'altra banda, es crearà un banc estatal d'ADN de víctimes de la guerra i la dictadura estatal, adscrit al ministeri de Justícia. La Generalitat ja va crear un banc d'ADN el 2020 que, actualment, disposa de mostres genètiques d'aproximadament 2.500 familiars vius.

L'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica també demanava un cens de botxins i de persones que es van beneficiar de la violència feixista, però això no es farà.

El Valle de los Caídos passarà a dir-se Valle de Cuelgamuros. Es preveu la seva ressignificació, però no es concreta com ni quan es farà. Finalment, s'extingirà la Fundación del Valle de los Caídos, creada per Franco el 1957. Per tant, els monjos benedictins deixaran de custodiar i vetllar el monument franquista. L'exhumació de les víctimes que hi ha enterrades allà, després d'una llarga batalla judicial de les seves famílies, començarà ben aviat. De moment, 104 famílies ho han demanat. Vox ha mostrat la seva oposició a aquesta ressignificació perquè, segons el diputat José Contreras, el Valle no la necessita perquè "no va ser un homenatge al franquisme".

La llei retirarà 33 títols nobiliaris concedits per Franco. Són hereditaris i el dictador els va concedir per mantenir viu el record del "les grans glòries de la nació" i per agrair els serveis prestats durant el cop d'estat. Aquests títols nobiliaris, que s'han mantingut durant quaranta anys de democràcia, s'han concedit a colpistes i criminals de guerra. Destaquen noms com el ducat de Franco, Primo de Rivera, Carrero Blanco o els marquesats de Queipo de Llano –un dels criminals de guerra més sàdics– o San Leonardo de Yagüe. Enlloc surt, però, que s'investigui quin és el patrimoni dels hereus del dictador.

El Centre Documental de Memòria Històrica de Salamanca continuarà sent el que custodiï tots els fons documentals relacionats amb la guerra i la dictadura. Es crearà un Centre Virtual de Documentació per facilitar l'accés a tots els documents. A Salamanca també s'incorporaran, una vegada superades les traves legals, els arxius i documents de la dictadura, en particular del seu cap d'estat, que estan en mans d'entitats privades o persones físiques. Es posarà fi a fundacions o associacions que facin apologia del franquisme o enalteixin els seus dirigents, com és el cas de la Fundació Francisco Franco. D'altra banda, la nova llei garanteix l'accés lliure, gratuït i universal als arxius públics i privats sobre el cop d'estat, la Guerra Civil, la dictadura franquista, la resistència dels maquis, l'exili, els camps de concentració i la Transició fins al 1978, independentment de l'arxiu on es trobin. Fins ara, hi havia hagut algunes dificultats d'accés, perquè la llei sobre secrets oficials es va aprovar en temps de Franco: el 5 d’abril del 1968. Dictamina que els únics que poden decidir si s’obre un expedient és el consell de ministres i la junta de caps d’estat major. El procés és lent i arbitrari, perquè un govern pot decidir si fa públic un document en funció de si el pot perjudicar o no.

Han hagut de passar més de quadre dècades des de la mort de Franco, però finalment les noves generacions, per llei, hauran d'estudiar què va passar durant la Guerra Civil i la dictadura i saber que hi va haver una repressió sistemàtica. També s'impulsarà la investigació sobre l'exili i la lluita democràtica de moltes dones que han estat castigades amb l'oblit.

El text, a diferència de la llei de memòria del 2007, incorpora un règim sancionador amb multes que poden arribar als 150.000 euros. El més castigat serà la destrucció de fosses, llocs de memòria o documents públics i privats relacionats amb la memòria democràtica.