S’enfadaria Fabra perquè Vox l’anomena Pompeyo?

PalmaVa venir de nou fa uns dies, al Parlament, que Vox es referís a l’anomenat “seny ordenador de la llengua catalana” amb el nom de Pompeyo Fabra. El fet que la diputada del grup d’extrema dreta Patricia de las Heras triàs el nom en castellà per parlar del filòleg que va establir la normativa moderna de la llengua catalana provocà rialles i colzades entre els diputats de la resta de formacions polítiques presents a l’hemicicle. La referència a Fabra formava part de l’argumentació de la diputada contrària a la unitat de la llengua, per defensar que el títol de ‘reial’ que Felip VI ha concedit a l’Acadèmi de sa Llengo Baléà és l’empenta definitiva perquè les Illes Balears modifiquin a l’Estatut d’Autonomia la denominació de “català” per “llengua balear”. Arribats a aquest punt, convé preguntar-nos: si Fabra fos viu, com hauria reaccionat davant aquest canvi de nom? Li hauria sabut greu o s’hauria enfadat perquè una diputada li hagués dit Pompeyo en lloc de Pompeu?

Altre temps. Molt probablement, Pompeu Fabra no hauria respost a la provocació. De fet, és possible que ni tan sols hagués considerat el comentari de De las Heras com una ofensa. Per entendre-ho, hem de recular en el temps. Qui de formació era enginyer industrial i que havia estudiat filologia de manera autodidacta, va néixer l’any 1868 a la vila de Gràcia, quan l’actual barri constituïa un municipi independent i encara no havia estat engolit per Barcelona. En aquella època, i d’ençà de la segona meitat del segle XVIII, els llibres parroquials, que eren els documents que acreditaven les dades vitals de les persones, ja es feien en castellà. Seguint aquest criteri, aleshores les diòcesis d’arreu del domini lingüístic català reberen ordres en el sentit que les partides de baptisme, matrimoni i defunció es fessin “en idioma castellano que es idioma de gobierno”. Per tant, a la documentació oficial Pompeu Fabra era Pompeyo. De fet, a les publicacions del filòleg de les primeres dècades del segle XX escrites en castellà, el seu nom hi apareixia en aquest idioma. És el cas, per exemple de la Gramática de la lengua catalana, por Pompeyo Fabra, publicada a Barcelona l’any 1912 per Tipografía L’Avenç.

Tanmateix, que Fabra signàs aquesta obra com Pompeyo s’inscriu en la tendència generalitzada de l’època, quan les obres publicades en castellà incorporaven també el nom de l’autor traduït al castellà, amb independència de la llengua i cultura d’origen. Seguint aquest criteri, i encara fins als anys seixanta, són habituals edicions com Oliverio Twist, de Carlos Dickens (Colección Obras Maestras. Ed. Juventud), o Hámlet. Príncipe de Dinamarca. Tragedia de Guillermo Shakespeare. Ara bé, s’ha de fer un matís: una cosa és el costum de fa dècades d’incloure els noms en castellà d’autors estrangers en obres publicades en castellà i una altra cosa molt diferent és la identificació de les persones amb un nom en qüestió i en una llengua en concret, tot i l’obligació de tenir-lo en castellà a la documentació oficial.

És de suposar que Fabra s’identificava amb el seu nom en català. De la mateixa manera, mossèn Alcover –qui va protagonitzar grans desavinences lingüístiques i bregues personals amb l’autor de la Gramàtica catalana del 1918– també va signar amb el nom d’Antonio María algunes obres i estudis publicats en castellà, tot i la suposada identificació personal que devia tenir amb el nom d’Antoni Maria. Ni l’autor del Diccionari català-valencià-balear ni el normativitzador de la llengua catalana, però, per l’època en què visqueren, tingueren l’oportunitat d’inscriure’s als registres oficials amb els noms en català. Per tant, que un polític d’ara els apel·li utilitzant el nom en castellà s’ha d’entendre com una acció totalment intencionada.

No va ser fins l’any 1977, amb la reforma de la Llei de registre civil, que començà a ser possible de traduir els noms consignats en els assentaments registrals a qualsevol de “las lenguas españolas”. La justificació a aquest canvi s’argumentava dient “con el hondo sentir popular de los naturales de distintas regiones españolas, que se ven privados de la posibilidad de que los nombre propios o familiares en su lengua vernácula sirvan, dentro y fuera de la familiar, como signo de identificación de la persona”. Avui, qui es fa dir pel seu nom de pila en català i a la documentació oficial el té en castellà, per canviar-se’l, basta que vagi al Registre Civil i, llavors, faci el canvi al DNI. Per tant, si no ho fa, és per peresa o perquè se sent còmode en aquesta situació de diglòssia nominal. Per cert, si consultau els nomenaments de la secció d’Autoritats i Personal del Butlletí oficial de les Balears, us sorprendrà de veure la quantitat de polítics, provinents de totes les formacions, que es fan dir un nom i, a la documentació oficial, en tenen un altre.