Com s’entenen els creadors de les Balears amb la intel·ligència artificial

PalmaFa només uns dies que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha publicat una guia per a autors literaris, tant escriptors com traductors, en relació amb l’ús de la intel·ligència artificial (IA). A més de la feina que s’està fent a escala europea des de diferents associacions per protegir els drets de propietat intel·lectual dels autors, la publicació d’aquesta guia respon a demandes concretes de socis que han començat a veure com l’ús d’aquesta tecnologia afecta directament la seva tasca. Entre ells, sobretot, els traductors. “Ja hi ha editors que demanen traductors amb trajectòria que facin allò que ells anomenen una postedició”, explica Sebastià Portell, president de l’AELC, “que és fer-los arribar un text traduït per una intel·ligència artificial per tal que el revisin o el corregeixin, com si fos una traducció que no ha sortit bé. Evidentent, l’interès no és altre que la reducció, rellevantíssima, d’honoraris, del preu per pàgina i del preu per encàrrec, perquè no paguen una traducció, paguen una revisió”. Per a Portell, aquesta pràctica no va només en contra de la feina dels traductors, sinó que suposa “un greuge per al prestigi de l’editorial i també per a l’autor del text original, perquè al final el lector tindrà un text mal traduït, li arribarà un producte pitjor”. I aquesta és només una de les fórmules amb què, en els darrers temps, la IA ha arribat també a les manera d’entendre i dur a terme les pràctiques artístiques a ca nostra.

Una tecnologia amb història

Tanmateix, però, a les Balears hi ha qui fa molts anys que es dedica precisament a observar i investigar els lligams que les diferents tecnologies han tingut amb l’art d’ençà de mitjan segle XX i que, per tant, ja fa un temps que observa els possibles usos de la intel·ligència artificial. Un d’ells és el mallorquí Pau Waelder, comissari i historiador de l’art que actualment treballa a la plataforma Niio, dedicada a l’art digital. “Fa més de 20 anys que vaig resseguint les maneres com els artistes han anat treballant amb les tecnologies que anaven sorgint. Això ve dels primers ordinadors de finals dels 50 i principis dels 60”, explica, “però s’ha de tenir en compte que la tecnologia no arriba a totes les capes de la societat a la vegada, i per això ara es parla tant d’intel·ligència artificial i art. I això que un dels primers que hi van treballar va ser Harold Cohen, que ja als anys 70 va començar amb tot això. Ell va aprendre a manejar un programa, l’Aaron, i li va donar totes les instruccions perquè el mateix programa pogués dibuixar com ho feia ell, amb els elements i les tècniques que ell emprava. Tota la resta de la seva vida es va dedicar a això, a millorar i perfeccionar aquest programa”.

Malgrat hagin passat més de 50 anys de la feina d’aquest artista, no ha estat fins els darrers temps, amb la popularització d’eines d’intel·ligència artificial com el ChatGPT, que hi ha hagut cert rebombori en relació amb els usos d’aquesta tecnologia en relació amb la pràctica cultural. Era l’any 2018 quan un col·lectiu format per tres artistes francesos va aconseguir subhastar per 380.000 euros un quadre fet amb intel·ligència artificial i titulat El retrat d’Éduoard Belamy. Un quadre, això sí, que genera interessants reflexions per a Pau Waelder. “Tu el mires i és una pintura mig mal feta i borrosa, amb un marc de fusta daurada, com si fos una pintura clàssica. I ens van vendre la idea que era el primer quadre generat per un ordinador sense intervenció humana, però això és mentida. Els artistes van fer moltes coses, van prendre moltes decisions, des de posar un marc fins a escollir les imatges en què s’havia de basar el programa per generar-lo. La màquina és capaç de fer càlculs complexos i proposar noves combinacions, però no tenen creativitat ni consciència. Són coses que nosaltres hi projectam, com quan veim un endoll i ens pensam que són dos ulls: les intel·ligències artificials són càlculs estadístics sobre els quals s’apliquen correlacions”. Per poder aplicar-les, això sí, són necessàries una sèrie de dades prèvies, tot el material sobre el qual la intel·ligència artificial pot actuar. I és aquí on els escriptors, també, cerquen ara protecció.

El principi ART

El concepte clau per parlar de la protecció de l’obra literària enfront d’un mal ús de la intel·ligència artificial és el principi ART, un acrònim de les paraules ‘autorització’, ‘retribució’ i ‘transparència’. “Qualsevol ús que es faci de la teva obra ha de ser autoritzat i remunerat de manera adequada i proporcionada”, explica Sebastià Portell, “i hi ha d’haver transparència: has de saber on sortiran aquests textos i si voluntàriament els vols aportar a aquests usos és admissible, però en cap cas una indústria tan en creixement com aquesta pot reposar en el que tradicionalment s’ha dit pirateria però que en realitat és un robatori de la propietat intel·lectual”. És per això que des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana recomanen fer constar a qualsevol contracte que les editorials no tenen drets a atorgar cap tipus de llicència a tercers perquè la obra serveixi per entrenar programaris d’intel·ligència artificial sense que hi hagi un consentiment previ i per escrit, per tal d’evitar que aquestes tecnologies es nodreixin de l’obra original dels escriptors contemporanis. I és que és en la construcció d’aquesta base de dades sobre la qual operen les intel·ligències artificials on es troben, també, alguns dels seus principals problemes.

Perfils generalitzats

L’artista Marijo Ribas va voler emprar la intel·ligència artificial per a un projecte relacionat amb el seu arxiu familiar, que volia ficcionar i animar. “Em vaig adonar que hi ha un sedàs en la informació que empren aquestes tecnologies perquè beuen d’una informació molt determinada”, conta, “relacionada amb uns perfils molt concrets de classe i aparences. Hi ha, sobretot, homes blancs de classe benestant i, per tant, a la intel·ligència artificial no li era fàcil generar contingut per a una dona mallorquina de 70 anys. Creava dones rosses, amb aparença de turista”. El resultat és una peça titulada El Valor, que es podrà veure a partir de dia 19 d’octubre a La Capella de Barcelona, en el marc de la mostra Open Panoramic. Un altre dels projectes fets a les Balears fent servir aquesta tècnica va ser Todas las costas posibles, fet per Sergio Monje a partir de l’arxiu de Casa Planas. L’artista va nodrir una intel·ligència artificial amb centenars de postals reals de la costa balear i de la seva combinació en van sorgir postals de llocs que no existeixen. Amb tot, d’aquestes peces artístiques en pot sorgir un debat que, tanmateix, ve d’enrere: quin és el paper que juga la tecnologia en el procés creatiu i com ha de ser considerada?

L’estigma de la tècnica

Joan Carles Torelló, professor d’Història de l’Art a la UIB, ha incorporat aquesta qüestió a algunes de les assignatures que imparteix. “A l’àmbit acadèmic es pot relacionar amb una història més llunyana, al conegut com l’estigma de la tècnica o de la tecnologia”, argumenta, “ja des de l’aparició de la fotografia es crea una mena de tensió entre l’artista, el creador i l’ús de la tecnologia com a element auxiliar. Des del segle XIX es parla d’aquesta culpabilització que frena el pensament romàntic que diu que l’artista crea per inspiració. L’aparició d’aquests nous formats és un darrer esglaó dins la irrupció de la tecnologia a les arts”. En aquest sentit, s’ha de distingir també la utilització de mitjans digitals per a la creació artística d’allò que és considerat art digital, és a dir, el que incorpora els mateixos mitjans digitals com a part essencial de la creació. “Els fotògrafs fan servir Photoshop per retocar les seves fotos”, argumenta Pau Waelder, “i no per això s’entén que sigui art digital, no és així? Ho fan servir com una eina i el resultat no parla ni està vinculat amb la cultura digital. Ara n’hi ha que es demanen en quin lloc queda l’artista en relació amb la intel·ligència artificial. Jo crec que anam cap un punt en què es normalitzarà que amb ella pots crear el que vulguis i que la facis servir pot ser rellevant o pot no ser-ho. Al final és una eina, com un col·laborador, i de vegades s’hi ha jugat per donar valor a obres que d’altra manera no serien interessants”. De fet, per a Waelder no hi ha dubte que la creativitat humana és insubstituïble. “Una intel·ligència artificial pot repetir el que hi ha o fer combinacions a partir d’això, sí, però per anar més enllà fa falta una persona creativa. És la meva opinió però també la meva esperança que no ens substituiran demà passat”.