Com s'estudia l'Holocaust a les aules?

¿Es pot arribar a segon de batxillerat sense saber què va ser l'Holocaust? En teoria, no. La Segona Guerra Mundial està al currículum obligatori de 4t d'ESO i difícilment es pot explicar sense parlar dels genocidis. Hi ha recursos per fer-ho. De fet, si es vol, es pot explicar a alumnes de cinc i sis anys perquè hi ha contes i relats que acosten aquest capítol de la història als més petits. Com tot, però, moltes vegades depèn de la voluntat del professorat i del temps de què es disposi. Hi pot haver instituts on es treballi en moltes assignatures i en diferents cursos i d'altres on s'hi passi de puntetes.

"El temari que tenen és una bestialitat i sovint és impossible explicar-ho tot, el problema és la manca de temps", diu Gemma Simón, responsable dels Serveis Educatius del Memorial Democràtic. Des del 2006 hi ha un conveni entre el Memorial i el departament d'Educació: es fa formació de professors, grups de treball, seminaris a Israel amb el Yad Vashem (Centre Mundial de Commemoració de la Xoà) i en altres llocs d'Europa i s'ofereixen recursos com testimonis, documents, tallers, rutes, premis de recerca...

Hi ha professors que s'hi impliquen molt però la formació és sempre voluntària. En aquests moments, 121 professors de 85 centres participen en les formacions del Memorial. Cada vegada, segons el Memorial, n'hi ha més –quan van començar eren 17 professors de 10 centres– i s'han creat grups de treball a l'Empordà, Lleida, Tarragona, les Terres de l'Ebre, Sant Cugat, el Vallès Oriental... A cada lloc s'intenta connectar amb l'alumnat buscant els temes més pròxims. A Lleida, per exemple, els mateixos professors van organitzar una exposició itinerant amb casos de dones deportades de Ponent. A l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta es va treballar sobre el col·lectiu gitano que també va ser massacrat per Hitler. "A l'Institut ho fem de manera transversal i vam treballar aquest tema perquè els gitanos sovint són oblidats i hi ha alumnat que forma part d'aquest col·lectiu –explica Carme Maigí, que és professora d'aquest institut–. En altres treballs hem buscat exemples de deportacions actuals perquè tenim una exalumna subsahariana i una altra kosovar i ens van poder explicar la seva experiència i tot el que van patir". Al mateix institut, els estudiants també han fet recerca sobre els veïns que van ser deportats als camps de concentració per ser republicans.

Quan s'explica què van significar els genocidis, però, no es busca tan sols apel·lar a les emocions. "No es tracta de quedar-se amb l'impacte emocional o amb una imatge, sinó d'aprofundir en les causes, de parlar de com va començar tot plegat, de les conseqüències, dels qui hi van participar directament però també dels qui s'ho van mirar i no van fer res, dels qui van oposar resistència...", explica Maria Ojuel, historiadora i docent del departament d'Educació. "Es posa també el focus en el fet que els perpetradors no eren persones trastornades sinó normals, capaces d'estimar els seus fills i a la vegada disparar a una dona que acaba de parir", afegeix Ojuel.

A l'Institut de Matadepera, per exemple, en algunes de les moltes activitats que fan i en les que estan implicats tots els professors de socials, exposen les làmines de fotografies que s'ofereixen des del Yad Vashem. "Tractem diferents temes relacionats amb l'Holocaust en tots els cursos; per exemple, amb les làmines fem dinàmiques de grup, debatem sobre el fet que abans de l'Holocaust ja passaven coses, es cremaven sinagogues, apareixien guixades...", explica Rosa Molina, que ha fet moltes activitats de formació i ha anat al Yad Vashem. Entre les lectures que es fan en aquest institut hi ha des de Primo Levi fins a George Orwell passant per Viktor Frankl i Eva Heyman. "Parlem molt també dels que van mirar i no van fer res, i això ho poden entendre molt bé perquè amb el bullying passa el mateix, la indiferència és a vegades còmplice", afegeix Molina.

Els deportats republicans

Amb els anys s'ha anat introduint també cada vegada més la vinculació d'Espanya amb l'Holocaust. "Fa molt de temps hi podia haver la sensació que l'Holocaust no ens tocava, però els genocidis impliquen tota la humanitat i hi tenim una relació directa per tots els deportats republicans que van morir als camps de deportació i per la repressió que hi va haver durant la dictadura; a Espanya també hi va haver molts camps de concentració", explica Ojuel.

Una de les activitats que té més èxit entre els instituts és la de portar testimonis. "Se seleccionen molt bé les fonts i que siguin tan directes i pròximes com sigui possible –explica Miquel Albert, tècnic docent del Servei de Currículum del departament d'Educació i coordinador del grup DEMD (Exili, Deportació i Holocaust)–. A partir de la vida d'una persona es parla de què va passar, com ho va patir, com ho va superar". Tanmateix, cada vegada hi ha menys testimonis directes. En aquests moments, per exemple, es passa el documental Fugir de l'oblit, d'Abel Moreno, i es convida el cineasta a anar a les aules. El documental explica la vida del Pitu, que va estar a la Guerra Civil, després a l'exili, als camps francesos i a l'infern nazi de Dachau i Treblinka... No en va parlar mai gaire, de tot plegat, però ho fa ara, als 91 anys, després que la seva dona fos diagnosticada amb Alzheimer. "El documental serveix també per parlar de per què a Espanya hi ha hagut tant de silenci", diu Albert.

Un altre testimoni és Dory Sontheimer. Al morir la seva mare, l’octubre del 2002, Sontheimer va haver de desfer un munt de caixes guardades a les golfes. Quan les va començar a obrir va descobrir un secret amagat durant dècades: 36 familiars seus havien mort a l’Holocaust. "Intento transmetre valors humans, que pensin per ells mateixos i que no es deixin arrossegar pels populismes", explica Sontheimer. Al relat va combinant la història familiar amb tot el que va passar a Alemanya a partir del 1929. "És increïble veure la cara dels joves, com connecten amb la història; a vegades em diuen què podem fer perquè això no ens passi a nosaltres –diu Sontheimer–. Miro de crear un clima d'empatia i que entenguin que pot tornar a passar". A partir d'aquestes xerrades, ha rebut moltes cartes: "Alguns estudiants després intenten buscar les seves pròpies arrels o saber quina ideologia tenien els avis o besavis". Es fan també cursos telemàtics amb els llocs de memòria i es treballa també en la commemoració del Dia Internacional de Víctimes de l'Holocaust presentant diferents projectes. D'altra banda, s'organitzen viatges a camps de Polònia, Buchenwald-Weimar, Casa Wannsee-Berlín o el camp de Rivesaltes-Argelers-Elna.

Molina, que fa 35 anys que dona classes, no s'ha trobat mai amb cap queixa per mostrar massa cruesa. "Els estudiants tenen curiositat per saber, no és tant què expliques sinó com ho expliques", diu. Infants i adolescents estan més exposats que mai a tot tipus d'imatges i de relats. "Des de petits veuen moltes notícies i pel·lícules, ara hi ha també guerres i ells ho viuen; se'ls ha de deixar parlar i poder reflexionar sobre allò que han vist. No es tracta tant de si s'ha de veure La vida és bella o Nit i boira, sinó amb quin propòsit ho fas i obrir el debat", opina Gemma Simon.

Quina literatura es llegeix a les aules?

“A l’hora d’ensenyar l’Holocaust, a Catalunya hi ha una tendència a retornar a les històries de vida més que a les grans xifres i al gran horror. Es tira cap a històries reals, que aporten un procés de conèixer la persona no només amb el rol de víctima, sinó amb tota la seva humanitat”, explica la doctora en sociologia Marta Simó, especialitzada en l’Holocaust. Sovint, la manera d’acostar aquests testimonis a les aules són les pel·lícules i els documentals, però també els llibres. A les classes de llengua i literatura d’ESO i batxillerat, alguns professors aborden l’Holocaust a través de lectures com El diari d’Anna Frank, El noi del pijama de ratlles de John Boyne, L’amic retrobat de Fred Uhlman i K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella. “Es fa molt ús de la memorialística del deportat republicà. Això ens dona l’oportunitat de no quedar-nos exclusivament en la part historiogràfica”, assenyala Simó.

Però la presència de literatura sobre l’Holocaust a les aules depèn de cada docent i pot ser inexistent si l’institut no ho considera necessari. A l’ESO no hi ha una llista de lectures obligatòries del departament d’Educació, sinó que cada centre tria uns llibres prescriptius a través del seu equip de professors. A batxillerat sí que hi ha una llista de lectures obligatòries, però l’Holocaust en queda fora. “Procuro que un dels tres llibres faci referència a l’Holocaust, sobretot a 4t d’ESO, perquè tracten el tema a la classe d’història contemporània”, explica Cristina Juher, que és professora de llengua i literatura catalana i actualment treballa a l’Institut Ermessenda de Girona. Al llarg de més de vint anys de docència, la seva experiència a l’hora d’ensenyar l’Holocaust sempre ha sigut bona. “El tema els enganxa moltíssim. Són les classes en què tinc més silenci i respecte cap a allò que s’està explicant. Els passa l’hora molt ràpid, s’hi interessen molt i pregunten molts detalls”, subratlla Juher. Entre els títols que tracta a classe hi ha El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada i fragments d'El diari d’Anna Frank i del còmic Maus d’Art Spiegelman. “Intento portar molts llibres com a prescripció”, diu Juher, que també cita Si això és un home de Primo Levi entre els exemples.

Lluïsa Erill, que és professora de llengua i literatura catalana a l’Institut Joan Pelegrí de Barcelona, ha viscut una experiència similar amb els alumnes. “S’impacten i se’n recorden, són llibres que marquen. Amb El noi del pijama de ratlles hi entren pel títol sense saber gaire de què va i, quan se n’adonen, ja hi estan enganxats”, diu Erill. En el seu cas els estudiants reben una llista de lectures per triar i treballar individualment, entre les quals sol haver-n’hi alguna sobre l’Holocaust. En paral·lel, a classe llegeixen fragments de llibres com K.L. Reich.

Distància generacional

Amb els anys, Erill ha notat que el pas del temps hi juga en contra. “Ho tenen menys recent, a vegades he sentit comentaris qüestionant si realment va passar. Hi ha una banalització d’aquest tema per part de la societat, i l’escola n’és un reflex”, destaca la professora. Juher també explica que s’ha trobat amb certes reticències, d’alguns docents, a explicar l’Holocaust a les aules per la cruesa dels fets. “Hi ha un corrent pedagògic que creu que als estudiants no se’ls ha de fer afrontar coses crues. Hi soc absolutament contrària”, assenyala Juher, que explica que “l’alumnat amb els anys no ha canviat gaire, però sí que ho ha fet la sobreprotecció cap a allò a què s’enfronten a classe”. La professora defensa que “cal mostrar la realitat del que va passar amb el guiatge docent” i que la literatura és “la millor eina, juntament amb el cinema”, per abordar l’Holocaust a classe: “És una eina potentíssima per fer arribar tota aquesta misèria i drama humà als alumnes”.