Clara Peya: "S’ha de parlar del suïcidi, ho hem de fer per amor a la vida"

PalmaDesprés de tractar temes com la violència sexual o la identitat de gènere, la companyia catalana Les Impuxibles va una passa més enllà en una altra de les qüestions que han conformat la seva trajectòria, el patiment mental, amb l’espectacle Harakiri, on el suïcidi és el concepte estructural que vertebra la relació entre un home i la seva mare o entre una dona i el seu fill. La peça es podrà veure avui horabaixa al teatre Principal de Palma, a partir de les 20 h, en el marc del festival PalmaDansa. 

Per quin motiu vàreu decidir fer una peça sobre el suïcidi?

— És un tema que encara és tabú, no se'n parla gaire, tot i que cada vegada se’n parli més. Quan vàrem començar a idear l’espectacle, cap a finals de 2019, se’n parlava molt poc i, a més, se’n parlava malament. Hi ha molt d'estigma al voltant del suïcidi i el que volíem fer era plantejar per què la gent arriba a suïcidar-se. El que volem és mirar de cara aquesta realitat per poder acompanyar la gent que passa per aquest procés, quin tipus de dol fan i també quin tipus de dol se’ls nega. I tot aixó té a veure amb una qüestió que ja és pandèmica, també, com és el patiment mental, i que no sempre té diagnòstic: no et fa falta tenir-lo per suïcidar-te, el suïcidi té a veure amb el dolor. 

Deis que cada vegada se’n parla més però tampoc és que se’n parli molt. 

— No, i de fet ara es parla més, per exemple, del suïcidi entre els joves, que ho entenc perquè hi ha molt patiment entre els adolescents, també. Però nosaltres vàrem decidir que la persona que se suïcida fos una dona gran perquè això també passa molt però se’n parla molt poc, d’aquest patiment de la gent gran. 

Abans de crear la peça soleu fer tot un procés de recerca al voltant de la qüestió que treballareu sobre l’escenari. Com va ser el procés, en aquest cas?

— Sí, abans de generar material artístic el que feim és un procés de treball amb persones expertes en la matèria per indagar en la qüestió. Ens serveix també per explorar els possibles debats que hi hagi al voltant del tema i esbrinar què en pensam nosaltres mateixes després de tot. En aquest cas, ens vam adonar de seguida que un dels temes principals era la culpa, la culpabilitat, el tema del càstig i el perdó. Ara bé, parlar de suïcidi és parlar de mort, i parlar de mort és parlar de vida, i tots aquests conceptes es travessen entre ells, per tot allò que s’hi amaga darrere. Si no es parla de certes coses, no hi ha manera de sanar-les: si no pots dir “el meu fill s’ha suïcidat”, no pots començar a comprendre el que ha passat. És molt important parlar de les coses: s’ha de parlar del suïcidi per amor a la vida. 

I des de la companyia Les Impuxibles sempre heu tengut clar que l’art és un canal per parlar de totes aquestes coses que sovint no formen part de la conversa.

— Absolutament. Hem trobat aquesta fórmula perquè ens representa i ens funciona: creim que l’art pot ser el motor de moltes converses. Jo faig concerts de piano on no hi ha discurs polític, és clar, hi ha moltes formes d’art. Però sí que pens que l’art té un poder molt fort per treure la raó, per no posar la raó per davant, i això té molta potència. Si llegeixes un assaig teòric hi ha coneixement i reflexió però no hi ha emoció. En canvi, l’art treballa amb l’emoció, i si tens la capacitat d’arribar allà on no pots arribar fent servir la raó, si una cosa t’arriba i no l’has poguda racionalitzar, allò és un dard, és molt poderós. 

Com s’enfronta la composició de la música per a una peça que tracta sobre el suïcidi?

— La música té una dramatúrgia que va de la mà de la del moviment i la del text, no existeix per si sola, sinó que ho fa en la convivència amb les altres parts: les decisions artístiques van de la mà entre elles. Però, per exemple, a mi m’agradava la idea de partir del concepte de cançó de bressol perquè els protagonistes són una mare i un fill, primer és ella qui el cuida a ell, però de seguida es giren els papers. I qualsevol dels dos intèrprets la pot cantar perquè hi ha canvis de rol constants. Allò important del procés de creació, però, és que ho hem fet tot sempre des del respecte i amb la voluntat de crear un espai de cura, que hi hagi un espai per parlar del suïcidi. És l’única manera de poder enfrontar-lo.