Sa Pobla, 30 anys capital del jazz

PalmaEns situam a mitjan mes d’agost de l’any 1996, un moment en què “als pobles d’interior, passades les festes, semblava que hi haguessin apagat el llum, perquè molta gent havia partit cap a les segones residències”, en paraules de Pep Crespí, un dels organitzadors del Festival Internacional de Jazz de sa Pobla des dels seus inicis i actual director. Era en concret dia 20 d’agost quan un cineasta més que reconegut en l’àmbit internacional, Roland Emmerich, que acabava d’estrenar la pel·lícula Independence Day, arribava a sa Pobla amb la intenció de veure el concert d’uns bons amics seus, la banda The Jazz Butcher.

Ho feia després d’una odissea iniciada a l’aeroport de Palma on ningú no en sabia res, d’un festival de jazz que es duia a terme a un poble mallorquí. I tot i les molèsties ocasionades pel desconeixement, s’ha de dir que era més que comprensible, ja que es tractava de la segona edició d’una iniciativa sorgida d’un grup d’amics amb ganes de dinamitzar l’estiu pobler. Un projecte, en tot cas, que aquest mes de juliol assolirà una xifra rodona, la trentena edició, que confirma el Festival de Jazz de sa Pobla com un esdeveniment més que consolidat: és ja un dels imprescindibles d’aquests estius a Mallorca que tant han canviat en tres dècades.

“Els que no teníem una segona residència on estiuejar ens trobàvem amb el fet que no hi havia gens de vida al poble i vàrem anar amb propostes als regidors del moment, per fer-los entendre que havien de fer qualque cosa. També ens vàrem posar amb tot això del cinema a la fresca: a sa Pobla vàrem ser dels primers a fer sis i set projeccions durant l’estiu”, explica Crespí. Aquella insistència va derivar en la primera edició d’un festival musical en què inicialment es van programar tres concerts, un de jazz, un de blues i un de rock, però que ben aviat es va començar a transformar. “No en teníem a bastament i en volíem més i més i més… Poc després ens vàrem definir ja com a festival de jazz i tot aquest temps hem anat evolucionant perquè, al cap i a la fi, què és el jazz més que una mescla d’estils?”, continua Crespí.

Assignatures pendents

El llistat de músics que han passat pels diferents escenaris que ha anat incorporant el festival durant aquestes vint-i-nou edicions inclou des de músics emergents fins a artistes de referència, a més de talents locals, estatals i internacionals: Pedro Iturralde, John Scofield, Charlie Haden, McCoy Tyner, Joe Lovano, Chano Domínguez, Marco Mezquida, Ravi Coltrane, Marcus Miller… “Jo record molt especialment el de Robyn Hitchcock, supòs que perquè va ser dels primers, tot i que era més de rock que de jazz”, assenyala Ferran Pericàs, un altre dels organitzadors originals, que hi va continuar vinculat durant 18 anys. “Però és que a mi m’agradava molt i va ser un luxe veure’l en directe. Ara, te’n podria dir un bon grapat, de concerts que record!”, afegeix amb un somriure. Per a Pep Lluís Oliver, professor i músic que hi assisteix pràcticament cada any i que és dels que compra l’abonament “a cegues, abans que s’anunciï el cartell”, el concert més memorable va ser un que justament es va perdre. “No em puc creure no haver vist John Zorn. Ara tenc ben clar que seria molt difícil tornar-lo a dur”. Oliver qualifica l’esdeveniment de “petit miracle”, que s’ha aconseguit a un poble on a finals de la dècada dels 90 es va sembrar una llavor de la qual s’han recollit fruits els darrers anys gràcies a la presència de “grans músics que es dediquen al jazz”. “El mateix que s’ha aconseguit a Manacor amb el teatre, impulsant una programació sòlida cada any, és el que ha passat a sa Pobla amb la música”, afegeix.

A la programació d’enguany s’hi recuperaran noms com el de Victor Uris, que rebrà un sentit homenatge dia 8 d’agost, i hi passaran artistes d’anomenada, com el grup Artemis, Marta Sánchez Trio i Irene Reig & The Bop Collective, en una aposta decidida per part dels organitzadors per resoldre una de les assignatures pendents del festival, de la música jazz, i de la cultura en general: l’escassa presència de dones. “L’edició de 2024 donarà un lloc d’interès a dones artistes, compositores, instrumentistes, cantants i directores, i contribueix, en la seva mesura, a restaurar l’equilibri de gènere en un art on les dones encara estan massa poc representades”, asseguren fonts de l’organització.

Un festival en evolució constant

Si bé el festival ha canviat molt aquests trenta anys, hi ha algunes coses que encara s’hi mantenen i d’altres que ja són cosa del passat. “Inicialment tot aquest trull era més humà, podríem dir”, afirma Ferran Pericàs.

“Teníem un pressupost molt limitat i, per exemple, allotjàvem músics a casa nostra. No teníem hotels disponibles ni res d’això. I si quedaven un parell de dies per l’illa, idò els dúiem a Formentor o a fer una volta amb el veler que tenia un amic nostre i coses així. La veritat és que els mateixos músics ho agraïen: no estaven acostumats a ser rebuts així per part dels promotors”, recorda Pericàs entre rialles, i afirma que amb algun d’ells encara hi manté certa relació, com amb el cantautor Ruper Ordorika. “No ens hi posàvem, per tant, és veritat, però és un orgull saber que hi ha gent d’arreu de Mallorca que ja sap que cada estiu té aquesta cita a sa Pobla amb el jazz”, reflexiona.

De fet, el pressupost del festival ha passat de 12.000 euros l’any 2002 als 60.000 actuals, i els concerts han passat de ser gratuïts a tenir diferents preus en funció de l’artista que hi actua d’ençà del covid. “Hem de dir que estam molt agraïts perquè en tots els governs municipals que hem tingut a sa Pobla, que en aquests 30 anys han estat de tots els colors polítics, hi hem trobat suport”, relata el director del festival, Pep Crespí. “Tots han cregut en el festival i l’han volgut mantenir”. Tanmateix, però, fonts de l’organització troben a faltar més ajuts d’altres institucions. “Al cap i a la fi, això ho organitza l’Ajuntament, cosa que dificulta que puguem accedir, per exemple, als ajuts de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Abans, amb entitats com l’Ibatur sí que teníem opcions de rebre ajuts del Govern”, explica. “Aquesta demanda la volem fer conjuntament amb els departaments de cultura d’altres ajuntaments. És cert que tenim les subvencions del Consell de Mallorca, però tenen un límit i també hi opten les associacions i entitats privades que sí que reben ajuts del Govern”, afegeix Crespí, qui considera que s’haurien de valorar més les iniciatives que es fan des de fa temps a molts d’ajuntaments.

Explosió de projectes musicals

Amb tot, l’aposta del Festival Internacional de Jazz de sa Pobla mira decididament cap al futur. Enguany han incorporat una nova línia de programació amb el títol Jazzdara, que es durà a terme durant cinc dijous consecutius al pati del casal de Can Verdal. El coordinador d’aquesta activitat és el jove músic pobler Miquel Bennàssar, qui ha dedicat part dels seus estudis musicals a traslladar al jazz i als sons contemporanis diferents tonades de camp i cançons tradicionals –així ho demostra el seu primer àlbum, Huialfàs. “La idea era obrir un espai on els grups novells poguessin mostrar la seva feina. Potser tenen composicions fetes i fins i tot han enregistrat alguna cosa, però no tenen llocs on mostrar-ho”, argumenta Pep Crespí. “Ara mateix vivim una autèntica explosió de projectes superinteressants, però que no sabem on seran d’aquí a 10 o 15 anys. Hem de valorar tota la gent que els ha precedit, i que ha fet una feinada perquè hi hagués un conservatori, un circuit i uns escenaris, però també hem de començar a pensar quin futur tindrà tot això. Més enllà de l’estiu, que tot són concerts i festivals, poden viure d’això, els músics? Quan arriba l’octubre, o el febrer, què fan?”, es demana el responsable del festival.

Sigui com sigui, si per una cosa han servit les trenta edicions de festival, ha estat per canviar la percepció d’un estil de música que no sempre s’havia entès i apreciat totalment. “Ara la gent ja sap dir ‘jazz’! Abans molts dubtaven i trobaven que allò era una música que començava amb una melodia que semblava guapa, però després tornava estranya”, comenta Crespí, a més de remarcar que ara organitzen concerts de 300 i 400 persones de públic. “N’hi ha molts que són poblers, que també se senten el festival seu. Això no vol dir que a tothom li agradi el jazz, eh? Que a un poble on fan un festival de reggaeton no té per què agradar a tots”, afegeix a tall de comparació. “Ens ho sentim nostre, és una fita de tots”, remarca. Una fita d’un poble que a Roland Emmerich li va costar tant trobar, que es va perdre una part important del concert dels seus amics. O potser se’l va perdre tot sencer. O tal vegada hi va arribar just a temps: el grup d’amics que fa quasi trenta anys va donar el sus al Festival de Jazz no aconsegueix posar-se d’acord en com va acabar, realment, aquell embull de quan començaven a situar-se al mapa de l’escena musical –el concert inaugural d’enguany serà a càrrec de sa Pobla Jazz Collective, una big band integrada majoritàriament per músics de l’illa. La qüestió és que de llavors ençà no s’han mogut d’allà.