La tragèdia entre rialles d’Eugenio, "el català trist per antonomàsia"

BarcelonaAl principi de Saben aquell, la pel·lícula sobre Eugenio que ha dirigit David Trueba i que arriba als cinemes el dimecres 1 de novembre, l’encarregat d’un club es pregunta per què els humoristes són gent tan trista. L’Eugenio de Saben aquell, interpretat magníficament per David Verdaguer, no és, tanmateix, un home trist sinó, sobretot, un home enamorat. I en l’amor que Eugeni Jofra sentia per la seva dona, Conchita Alcaide, hi ha la clau per comprendre aquella foscor impertorbable que desprenia el seu personatge, aquella amargor sense remei. I també la relació ambivalent d’amor/odi que tenia per una feina, la d’humorista, que el feia tremolar de nervis abans de cada espectacle, però també conduir fins a Alacant per actuar el mateix dia que enterrava la seva dona.

Trueba hi troba "veritat" en el clixé del pallasso trist. "La resta de persones tenim les nostres escapatòries a la vida per arribar a l’humor i l’absurd, però els humoristes no. Ells tenen les mateixes alegries i penes que tothom, però ho han d'aparcar tot per sortir a l’escenari a fer riure els altres. I això acaba, crec jo, fomentant un patiment i una amargor, perquè no tenen amb qui riure". Aquesta contradicció bàsica de l’humorista genial consumit pels dubtes i la pena és el que va atreure Trueba d’Eugenio. "Té la barreja perfecta entre el drama vital i l’humor, que és una cosa que està sempre en la meva escriptura –diu el director–. Eugenio era una contradicció amb potes, i a la gent l'atreia aquesta tensió que hi ha en un acudit explicat per algú tan seriós, tan cap endins".

Una història d’amor

Escrit per Trueba amb Albert Espinosa a partir dels llibres sobre Eugenio del seu fill Gerard Jofra, el guió de Saben aquell acota la mirada sobre la vida de l’humorista a la relació amb Conchita Alcaide (una Carolina Yuste lluminosa), des que s’enamoren i formen un duet de folk fins al triomf d’Eugenio com a humorista i la mort de la seva dona. "M’agrada la ficció, no els biopics, i la ficció no explica tota la vida d’un personatge, només l’essència, que pot ser un dia o un any –justificaTrueba–. I per a mi l’essència d’Eugenio rau en el seu pas del taller de joieria al món de l’espectacle i en la relació amb la Conchita i la seva pèrdua". Verdaguer afegeix que el públic "anirà a veure la pel·lícula per Eugenio i descobrirà la Conchita i una història d’amor bonica i trista".

Segons l’actor, Alcaide representa aquelles dones "que sempre estaven al costat del marit i els fills, sense desitjar res més que el seu triomf", tot i que, en realitat, era ella la que volia ser artista. "A Eugenio no li passava pel cap ser humorista –diu Verdaguer–. Ell es va enamorar d’una cantant, va agafar la guitarra i es va posar a fer la segona veu. I quan va triomfar, ella va haver de fer un pas al costat". La pel·lícula captura així el regust agredolç que l’èxit va deixar en l’humorista i la culpa que sentia. "La Conchita també representa la injustícia d’una professió que escapa de qualsevol lògica –apunta Trueba–. Hi ha persones que tenen sort i talent, i persones que no tenen sort. La Conchita no la va tenir, i tampoc va estar en el lloc i el moment indicat. En canvi, Eugenio sí. I aquest desequilibri provoca una ferida important entre ells".

Verdaguer Premium

Com als paquets de tàbac, un rètol alerta els espectadors al principi de Saben aquell que fumar perjudica la salut. L’advertència està justificada: gairebé no hi ha escena en què Eugenio no aparegui fumant. "Era part de la seva màscara, com les ulleres", assenyala Verdaguer, que per preparar el paper va parlar molt amb Gerard Jofra, el fill d’Eugenio. "Però la clau va ser, i no és que els vulgui fer publicitat, contractar YouTube Premium –confessa l’actor–. Dec ser l’únic imbècil d’Espanya que paga per YouTube, però és que era l’única manera de veure els acudits sense publicitat i tenir-los tots ordenats". Verdaguer es va "obsessionar" amb els acudits: els transcrivia, estudiava la seva estructura, els silencis... "Realment, no són acudits molt graciosos –reflexiona–. No n’hi ha cap que sigui l’acudit de la teva vida. Però ell se’ls feia seus i els reconvertia. Eugenio és la prova vivent que no és el què, sinó el com. Amb Chiquito de la Calzada passava el mateix: no es tracta de si l’acudit és bo o dolent, sinó de com ho fa. I mira que eren antagònics, Chiquito i Eugenio".

Per capturar l’essència d’Eugenio, Trueba va recomanar Verdaguer que "no caigués en la temptació de la imitació". Al cap i a la fi, assenyala el director, "la imitació dura un minut, però aquesta era una pel·lícula de dues hores i havíem de veure el personatge a casa seva, amb la dona i els fills, i tot això està en la interpretació". "Jo estava acollonit –reconeix Verdaguer–. Eugenio és una icona del nostre imaginari, tothom se l’estimava molt i no volia decebre, així que vaig mirar d’agafar la seva energia. La sort és que soc un expert en fer catalans tristos, n’he fet una pila al cinema, i ell és el català trist per antonomàsia, tot cap a dins. Sabia com gestionar el públic a l’escenari, però no sabia gestionar les emocions ni les persones del seu voltant". D’alguna manera, en el personatge d’Eugenio hi conflueixen les dues facetes interpretatives de Verdaguer, la més còmica i la més dramàtica. "No hi havia pensat, però potser sí –rumia l’actor–. No soc l’Eugenio, però soc força cap a dins i, de vegades, molt asocial. I el paper uneix aquests dos vessants, perquè he fet stand up i comèdia comercial, sobretot al teatre. I en el cinema indie català, tota aquesta part més sensible i de nova masculinitat. No sé si serà el paper de la meva vida, espero que no, perquè em queda vida, però sí un personatge amb què m’ho he passat molt bé".

El 'catanyol' d'Eugenio

Saben aquell és la primera pel·lícula parlada principalment en català de David Trueba, que va viure molts anys a Catalunya i parla català. Per a ell, filmar en català era vital per donar-li autenticitat al relat i, sobretot, per mostrar "com la Conchita, una dona de Huelva que va arribar als 17 anys a Catalunya, parlava i cantava en català perfectament". En aquest sentit, Verdaguer elogia el treball de Yuste, nascuda a Badajoz: "No només interpreta en una llengua que no és la seva amb un català millor que el de Pompeu Fabra... És que fa neutres i pronoms febles, la cabrona. I canta que flipes". Tanmateix, com als acudits d'Eugenio, el castellà també està present de manera molt natural. "En realitat, Eugenio és la barreja perfecta entre el català i el castellà –diu Trueba–. En les actuacions de l'última època a TV3, fa la presentació de l'acudit en català i després canvia al castellà. I estic segur que si preguntes a la gent si ha explicat l'acudit en català o castellà no t'ho sabrien dir".