Del safari a l’orgasme ‘fake’ del rei emèrit

BarcelonaNo ha sigut gens fàcil exposar el mural de marbre titulat Botswana Safari. El seu autor, Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955), diu que l'hi han tombat diverses vegades en galeries, museus i fires com Arco, i fins ara a l’Estat només s’havia vist a Múrcia. Per fi arriba a Barcelona, a Can Framis, en una exposició que estarà oberta fins al 23 de gener i que recull els projectes més recents de l’artista. De lluny, l’obra revela la icònica fotografia del rei emèrit caçant a Botswana. Malgrat que sembli una foto impresa, no ho és, és més solemne i incorruptible que això: de prop és un mosaic fet de vint mil tessel·les de marbre de Carrara. I per si no fos prou kitsch, Fontcuberta hi ha afegit el Petit Nicolás traient el cap de darrere d’un arbre. “Un retaule al·legòric de l’Espanya del tripijoc i les corrupteles”, es pot llegir a la descripció. No en va, el títol de l’exposició és Monstres.

Entre aquest passat sòlid que ens recorda el mosaic i el present volàtil de les imatges digitals és on ens vol situar Joan Fontcuberta. “L’exposició és un rèquiem per la fotografia que se’n va. La foto objecte, record, memòria, la fotografia dels arxius i dels nostres àlbums, que ens recorden la biografia familiar, està desapareixent”, observa, sigui perquè els negatius es malmeten o perquè la tecnologia analògica es descataloga. En canvi, les imatges generades per algoritmes i intel·ligència artificial ja són a l’ordre del dia. Les petites tessel·les de marbre serien els precedents dels píxels que avui conformen la imatge digital. Només cal traslladar-se a l’última sala de l’exposició per tornar-se a trobar el rei emèrit, però en aquest cas tenint un orgasme (fake, esclar).

Primera mostra en 13 anys

“El vell món està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres”, és la citació atribuïda a Antonio Gramsci –pel que sembla, erròniament– que guia tota l’exposició, la primera que li dedica un museu català des del 2008 a La Virreina, tot i que entremig ha guanyat el Premio Nacional d’assaig i el Premi Internacional Hasselblad, que és com el Nobel de la fotografia. Així, la Fundació Vila Casas torna a fer la tasca de museu nacional i dona espai a mitja dotzena de treballs dels últims anys, creats en residències a mig món, pràcticament mai vistos a casa nostra.

Els més recents justament exploren la recreació digital de fotografies gràcies a un supercomputador. Juntament amb Pilar Rosado, Fontcuberta ha agafat dues sèries de fotografies reals –en un cas són les imatges de malalts mentals que feia el psiquiatra amic de Joan Brossa, Joan Obiols, i en l’altre són selfies de persones tenint un orgasme, que es poden trobar a www.beautifulagony.com– i han passat aquest conjunt de fotografies per un procés en què l’algoritme busca els píxels que quadren millor amb l’original seguint una estructura concreta, de manera que les imatges resultants s’assemblen a les originals però ja no serien persones reals. Pel camí, es generen tot de cares desfigurades i monstruoses, que un amant de l’art podria associar al romànic, als avantguardistes o a un retrat de Francis Bacon. El joc de píxels arriba fins a la creació de deep fakes, vídeos falsos en què es pot veure el rei emèrit o Donald Trump tenint un orgasme en ple discurs, si bé un to de caricatura permet ser conscients de l’engany –d’altra banda, una condició obligada pel ministeri de Cultura francès, que subvenciona la peça i prohibeix difondre-la.

Corrupció i cargols

A Monstres, hi ha diversos projectes que tracten sobre la corrupció de la fotografia. A Gastròpode, són uns cargols els que es mengen les fotografies i deixa unes clapes d’allò més plàstiques. En els casos de Trauma, és només la humitat o la mala conservació el que corromp els originals, com en el cas de les imatges que ha extret de l’infern de biblioteques o de l’Arxiu Nacional. La foto perd “la promesa d’eternitat”, observa l’artista. El resultat, a més de mostrar unes imatges fantasmagòriques, també té un valor plàstic.   

Però la idea de Monstres és utilitzada en un sentit polisèmic i la peça que obre l’exposició tracta sobre el perill de la censura. Fontcuberta, inspirat pel Fahrenheit 451 de Ray Bradbury –que alhora s’inspirava amb la crema de llibres per part dels nazis– va cremar 451 exemplars de la novel·la, però no del tot. És així com les flames fan avinent el perill de la barbàrie. El perill que suposa perdre el passat.