La Sagrada Família esdevé un plató per a la Filharmònica de Viena

BarcelonaSAGRADA FAMÍLIA 18 DE SETEMBRE

Per molt que s’haguessin sortejat 400 entrades, i que s’hagués obert l’assaig al gran públic el dia abans, el concert de dissabte a la Sagrada Família va ser un acte social i televisiu, amb l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Christian Thielemann al servei de la quarta simfonia (Romàntica ) d’Anton Bruckner.

Massa poca transparència, en aquest acte muntat per l’elitista Fondazione Pro Musica e Arta Sacra i que compta amb l’esmentada orquestra per enregistrar les nou simfonies de Bruckner en diversos temples i catedrals d’Europa. A Barcelona li ha tocat la Sagrada Família, un recinte que s’ha escorat cap al turisme i que sembla menystenir els habitants de Barcelona.

Menysteniment a l’hora de comptar amb la peça Elysium, encarregada ex profeso a un compositor canadenc, Samy Moussa, quan el més lògic hauria estat comptar amb un músic local. I menysteniment cap al català en el discurs de Sergi Gordo, bisbe auxiliar de Barcelona, que, amatent a la transmissió de RTVE, va optar majoritàriament pel castellà: ¿no s’hauria pogut transmetre amb subtítols i que monsenyor s’hagués adreçat als assistents en la nostra pròpia llengua?

El format televisiu va convertir la Sagrada Família en un plató on els assistents vam veure la gravació del concert. Les pantalles repartides pel temple permetien veure una realització molt pendent de plans zenitals d’allò que els cursis anomenarien “marc incomparable”, combinats amb preproduïdes i risibles fotogrames kitsch per il·lustrar una música que no necessita imatges.

Però el principal motiu del descafeïnament de l’acte era essencialment acústic: un espai com el de la Sagrada Família és el menys adequat per a la interpretació d’una peça simfònica. Tanmateix, valorar o criticar en la seva justa mesura la interpretació d’una formació que és una de les millors del món resulta sobrer en aquest context. Es poden fer observacions sobre els criteris interpretatius de Thielemann, com ara l’opció d’uns tempi més aviat ràpids en els tres primers moviments. Pel que fa a la resta, la versió va ser senzillament extraordinària. Però la qualitat del so no era la millor i formacions així cal escoltar-les en espais adients, sense reforços en l’amplificació i en un context en què no primi la qüestió social per damunt de l’artística, que és en definitiva espiritual. I ahir hi va haver massa protocol i poc -o gens- d’espiritualitat.