Mario Botta: "La Sagrada Família pot ser un antídot contra els errors de la societat de consum"

BarcelonaEl suís Mario Botta (Mendrisio, 1943) és un arquitecte consagrat arreu del món des dels anys 70 gràcies als seus edificis d'una geometria rotunda. És també l'únic arquitecte que ha rebut el premi Ratzinger de teologia. Mario Botta va ser a Barcelona convidat pel consolat d'Itàlia per presentar la versió italiana del llibre de la seva col·lega Chiara Curti, La Sagrada Família. Catedral de la llum(Triangle Books). "L'etiqueta d'arquitecte estrella és un eslògan buit, em fa mal, em sento ferit", adverteix Botta.

Què significa, per a vostè, la basílica de la Sagrada Família?

— Aquesta vegada l'he trobat una mica misteriosa. Quan venia a Barcelona, la Sagrada Família era una visita obligada. Però en aquesta ocasió he tingut una intuïció: m'ha semblat entendre que la basílica té un paper diferent del que li donava. Abans pensava que Gaudí era un antic mediador d'una fe cristiana que s'havia enamorat del llenguatge arquitectònic del neogòtic i que havia construït una hipòtesi d'una nova catedral, però amb un referent cultural obsolet, el neogòtic. Però ara m'he adonat que havia nascut una altra cosa.

Quina cosa?

— He entès que la Sagrada Família pot ser un antídot contra els errors de la societat opulenta, de la societat de consum, de la societat hedonista. La basílica ha crescut en paral·lel a una apologia del consum i del creixement sense fi que és pròpia de la nostra generació. Així, el temple corregeix una condició que havia madurat i que tots vam viure com una continuïtat històrica. Amb la pandèmia de la covid, les guerres i la crisi energètica, ha arribat un moment en què no tenim cap valor de referència. Així que Gaudí representa la resistència, una forma d'antídot contra la societat de consum. M'he impressionat la força que Gaudí va tenir al començament del segle passat per fer un projecte que és l'enveja de tots els gratacels del món. La idea de construir en altura que va recuperar la burgesia rica nord-americana fa riure, al davant de Gaudí. La Sagrada Família representa la força física de l'arquitectura, és un homenatge a l'arquitectura.

En quin sentit?

— La Sagrada Família m'ha impressionat molt des del punt de vista arquitectònic, que va més enllà de la religió. La religió cristiana en va ser el motor, però em sembla que Gaudí està molt més a prop del papa Francesc que no de la història de l'Església. La Sagrada Família va ser un salt i, des d'aquest punt de vista, és un edifici que planteja interrogants; per exemple, en el contrast, també físic, amb la ciutat. La ciutat és un artefacte que l'ha construït la història, no l'home. Era un lloc per a la vida col·lectiva, però ara la ciutat no està feta per viure, sinó per consumir.

Als anys 70 criticava que s'havien destruït els centres històrics de les ciutats, i que les ciutats contemporànies estan contaminades i són sorolloses. Ara afirma que estan més pensades per al consum que per a la vida en comú. Què podem fer perquè les ciutats siguin més habitables, i més inclusives?

— La ciutat és la forma màxima que existeix com a model de vida col·lectiva. No n'hi ha cap altra. Hem anat a la Lluna, però no hem trobat un altre model de convivència de l'home, de la història de l'home, tan bell, tan eficient i tan fantàstic com la ciutat, com els milers de ciutats que hi ha. Cadascuna respon a una cultura geogràfica diferent i s'ha adaptat a tots els territoris i geografies, però s'ha mantingut com un lloc per a la col·lectivitat. I, al meu entendre, ho és encara més a la vella Europa.

Vostè ha dit també que l'arquitectura és profundament local, i al mateix temps té obres arreu del món. De quina manera analitza i interpreta els diferents llocs on treballa?

— La ciutat és un element aglutinador. Quan necessitem veure una altra cultura anem a una ciutat, anem a l'Índia a veure com van créixer Nova Delhi o Calcuta. La ciutat té alguna cosa que no ateny només a la geografia. No és la forma física el que interessa, sinó el fet que parla del territori i de la memòria, que és el que avui li manca a la ciutat del plaer i el consum. Per això la Sagrada Família em sembla un testimoni de resistència, de l'antiretòrica del consum.

Quins valors atorga a aquesta memòria?

— Sense memòria no hi ha vida: visc perquè recordo, com diuen els francesos.

Al llarg de la seva trajectòria ha construït molts temples. Quins reptes li suposa construir esglésies en una societat tan secularitzada com l'actual?

— He construït vint esglésies, entre restauracions i obres noves. Vaig començar a treballar fa uns cinquanta anys: vint esglésies en cinquanta anys vol dir que, si fa no fa, me n'han encarregat una cada dos anys. No les he construït per a mi. Les esglésies que he fet, i les que estic fent, són fruit d'una demanda que ve de lluny. Qui construeix una església no ha de pensar en la contemporaneïtat. L'arquitecte ha de respondre al present, però una església és una necessitat espiritual, un lloc de memòria. Així que faig una església perquè la comunitat em demana un lloc d'oració. Però un lloc de pregària –i aquesta és la força que té– no pot ser en singular. Jo puc pregar tot sol a la muntanya, a la vora d'un riu, a la vora del mar... però l'església és el lloc col·lectiu de pregària. Hi vaig perquè hi van ser els meus avantpassats, els meus éssers estimats, perquè una part de la comunitat on visc necessita un lloc comú. L'espai col·lectiu és el ciment, és el que concentra l'encàrrec. No es tracta de protegir-se de la pluja o del sol, sinó de tenir un lloc que connecta amb la història ancestral. No m'invento una església nova, sinó que interpreto aquesta necessitat ancestral d'una comunitat amb formes contemporànies.

Vostè deia que el passat no es pot protegir, sinó que només es pot reinterpretar. Què volia dir amb això?

— És una paradoxa, però per construir una església necessito un referent com Picasso, l'home més allunyat de l'Església. Però Picasso sí que va interpretar la cultura del segle XX. La forma artística va més enllà d'un raonament racional. No puc pensar en la vida d'ara sense Picasso, perquè va irrompre d'una manera provocativa, però va marcar la forma del segle XX. Així que quan construeixo una església necessito els artistes: Picasso, Paul Klee, Alberto Giacometti... Què té a veure Giacometti amb l'Església? Giacometti em va fer aprendre que dins del rostre d'una dona hi ha el rostre de la humanitat. Per tant, els artistes són peces indispensables perquè donen visibilitat a la nostra humanitat amb unes formes que no existien abans.

Va dissenyar la primera casa quan tenia 16 anys. També la va construir?

— Sí que la vaig construir, sí. Anava a l'obra en pantalons curts, i els obrers em feien fora, em deien que allò no era un lloc per jugar-hi, que era perillós. Va ser una experiència molt bonica. L'emoció més gran que vaig sentir va ser quan vaig veure que la casa quedava coberta amb un terrat i que el sol no hi entraria durant molts anys. No dic fins a l'infinit, però sí durant un segle. La força de l'arquitectura també rau en aquestes estructures primàries, en aquests gestos, en què una pedra s'oposa a la força de la gravetat i sosté un edifici. En la cultura eclesiàstica, l'Església com a institució encara no ha entès que té un llegat que va més enllà de les paraules, un llegat mil·lenari. Durant segles l'home ha tingut la necessitat de construir, i de construir el sagrat. L'arquitectura és sagrada en si mateixa, perquè transforma una condició de la natura, la terra, en una condició de cultura.

Una part molt important de la seva trajectòria està molt lligada a la pedagogia, com a director de l'Acadèmia d'Arquitectura de Mendrisio, al Ticino suís. Què li ha aportat el seu vessant de professor?

— No és que sigui un gran teòric, però es van produir una sèrie de circumstàncies favorables als anys 90 que van fer possible absorbir la força de la cultura humanística en un racó de la Mediterrània. Per a mi, la Mediterrània és la cultura humanística, el Renaixement italià, la cultura del cicle solar... I amb aquesta idea de portar la persona al centre de la docència, no la tècnica, es va crear aquesta escola com a reacció contra la politècnica de Zúric.

Per què?

— Vaig visitar la Politècnica de Zúric als anys 80 i era una bogeria. Van comprar centenars d'ordinadors amb la il·lusió que amb la tecnologia podien modificar el pensament arquitectònic. Era una bogeria alimentada per l'economia, pel benefici, per les vendes. Van confondre les eines amb la finalitat. Van pensar que per respondre a la ciutat contemporània necessitem eines més ràpides, i el que necessitem són eines menys estúpides que l'home. L'Acadèmia de Mendrisio va néixer per una sèrie de circumstàncies, i també per la crisi de les altres escoles, com les de Zúric, Milà i Florència. I va néixer allí perquè teníem un deute en reconèixer els arquitectes que van néixer a la zona dels llacs, Francesco Borromini [1599-1667], Carlo Maderno [1556-1629] i Carlo Fontana [1638-1714], que ja havien deixat testimonis dels valors que jo volia introduir en la ideologia de l'escola. Allò va ser un festival, primer durant el Renaixement i després durant el Barroc. Quan Borromini va arribar a Roma, sembla que li pagaven deu vegades més que als altres arquitectes. Per què? Una resposta possible me la va donar Rafael Moneo. Quan va venir al Ticino a visitar una església que havia dissenyat, em va dir que havia entès per què en aquella terra havien nascut tots aquells arquitectes: perquè tenim els llacs, que són el pla horitzontal, que és el primer requisit per fer un projecte. També perquè tenim les muntanyes, que volen dir l'espai. Així que aquells arquitectes marxaven havent vist l'espai modelat per la natura.