1. Reconec que no em va interessar ni un sol minut l’actuació de Quim Bigas a Molar, l’obra que va inaugurar la temporada teatral del teatre Principal. Potser és perquè veure fer interactuar el públic amb preguntes tan profundes com què és per a tu la felicitat?, o què t’agrada més molar tu o que molin els altres? O què és per a tu molar? sempre em deixa amb la sensació que hi ha poca dramatúrgia al darrere i, si és amb pretensions, encara pitjor. No hi va haver gaire més paraules, i tan sols un registre per part de l’actor, únic protagonista de la funció. No exactament l’únic. D’alguna manera el públic és part important de l’espectacle, el fan cantar, com si es tractés d’un karaoke, ni més ni menys que la cançó d’Al Bano i Romina Felicità, que és el leit motiv o macguffin de la història, la performança o el que sigui. També li fan fer mamballetes, i “li fan fer” no és una manera de dir-ho. Bona part del temps els espectadors estan asseguts en terra, veient com al llarg de més de trenta minuts Quim Bigas dóna mostres de les seves habilitats com a ballarí, i habilitats és un eufemisme, tot i que ell és docent coreogràfic. Diuen que els seus espectacles “tenen elements d’investigació i provocació”. No vaig tenir capacitat per esbrinar-los. Però bona part de la gent s’ho va passar d’allò més bé. És a dir, va fer mamballetes, va cantar, va riure quan mostrava els cartrons de “Vamos gente” o “Me vas a chupar el sobaco” o alguna cosa semblant… Li diuen participar, que segurament era del que es tractava, ser feliços cinquanta minuts.
2. Però no, no es tractava d’això, ans al contrari. Diu el programa de mà que del que es tracta és d’explorar la dimensió col·lectiva, “com es contagia d’una ment a una altra, d’un cos a un altre fins a desencadenar un ritual imparable”. Deu ser que tenc problemes amb els rituals, però en qualsevol cas està clar que o estic immunitzat al contagi del qual parla o també que tampoc no ho vaig entendre. De fet, no vaig aconseguir formar part ni d’una banda ni de l’altra d’aquesta “crítica a la facilitat per manipular les emocions”. Deu ser l’edat, però no em va emocionar, perquè crec que avorrir-se no és emocionant i ja em sap greu, però el que està clar és que tots els que, amb la millor voluntat del món, se’n varen contagiar, no varen fer altra cosa que “picar”. Va jugar amb la seva predisposició lúdica, els va “manejar” com si d’un ramat es tractés. I això no és maco. És lleig.
3. Que a mi m’agradés, o no, té poca importància. És per mor de l’excés d’anys i la manca de neurones. De fet, si la gent, la cinquantena d’espectadors, s’ho va passar bé, ja s’ho paga. El problema és que era per a una cinquantena d’espectadors, a la sala Gran, la que té massa categoria, o superfície, per a qualsevol grup teatral mallorquí. Però és que a la sala Gran hi havia un sol actor i cap escenografia, llevat dels rètols de cartró i una pantalla on es projectaven trossos de pel·lícules conegudes on els protagonistes, com el que ens ocupa, també ballaven, i per tant pensar que no hi ha cap grup ni actor de la terra capaç de dur a terme un projecte de tanta o més envergadura teatral que aquest espectacle de carrer em sembla una mica insultant. Bé, una mica no, molt.
4.- El dia de la presentació de la nova programació del teatre Principal, un grup de representants de l’Associació d’Actors i Actrius de les Illes Balears varen entregar al director del teatre una carta de protesta reivindicant la manca de presència autòctona als espectacles de la temporada que s’iniciava. S’equivocaren de destinatari, per la senzilla raó que el director estic segur que ja ho sabia. Per una altra banda, ni el conseller de Cultura ni el director general del ram el dia que s’inaugurava el nou cicle tampoc no hi eren.
PS: Quan va acabar la funció un espectador esglaiat em va dir: “Tanta sort que hi ha Manacor. La fira està a punt de començar i pinta d’allò més bé.