Sally Rooney: “Les relacions romàntiques són el motor dels meus llibres”

Barcelona“La Salinger de la generació Snapchat”. Amb aquestes paraules es va etiquetar Sally Rooney quan va debutar el 2017 amb la novel·la Conversaciones entre amigos. L’últim article que parlava de la seva obra, a Lithub, la setmana passada, la considerava el súmmum de la literatura de l’aparença i defensava que en la ficció contemporània “la veu literària està morint” sota una pàtina de correcció política, asèpsia estilística i ansietat existencial. Entre l’un i l’altre, han passat quatre anys, durant els quals l’escriptora irlandesa s’ha consolidat a nivell global com una de les veus més populars de la nova narrativa anglosaxona gràcies a Gent normal (Periscopi/LRH, 2019) i a l’adaptació televisiva de la BBC.

En aquest temps han aparegut TikTok o Twitch, però la misantropia de l’autora cada vegada s’acosta més a la de l’autor d’El vigilant en el camp de sègol : viu amb el seu marit en un poble irlandès prop d’on va néixer (Castlebar), no fa presentacions i té una vida social escassa. L’aparició d’On ets, món bonic (Periscopi/LRH, 2021) ha anat acompanyada d’una gran campanya de promoció de la novel·la però de ben poques entrevistes. Tanmateix, en podem reproduir una de la periodista anglesa Alex Clark per a l’editorial Faber & Faber.

Una novel·la autobiogràfica?

“Vaig trigar molt a descobrir com explicar la història d’aquesta novel·la -admet l’escriptora-. A la vegada, és una història molt simple. Va de quatre personatges i les relacions entre ells”. L’origen és la cita entre una escriptora d’èxit, l’Alice, i un mosso de magatzem, el Felix, en un petit poble de costa de l’oest d’Irlanda on ella s’ha instal·lat després d’una crisi psicològica. Els dos personatges que completen el quartet són l’Eileen, que treballa en una revista literària de Dublín, i el Simon, assessor polític i el seu amor platònic. Els dos són íntims de l’Alice.

És fàcil veure l’escriptora en l’Alice, cosa que ella nega. “Totes les novel·les contenen novel·listes. Es poden amagar en forma de narrador o encara més enrere, però mai poden estar del tot absents -admet-. Però escriure llibres també és un simple ofici i no crec que a gaires lectors els importi a què es dediquen els protagonistes d’una novel·la mentre sigui interessant”. L’escriptora va situar les dues obres anteriors a l’institut i la universitat, i ara la col·loca en el món laboral editorial. “Crec que és just dir que escric del que conec. Els esdeveniments de la novel·la, com les anteriors, són de ficció però el seu món està basat en el món que jo visc. La meva experiència del món per descomptat és molt limitada, i només escric sobre una petita porció de coses. Però no em preocupa: hi ha molts altres escriptors escrivint sobre moltes altres coses”.

A la novel·la, l’Alice i l’Eileen s’escriuen llargs correus electrònics en què parlen del present. “La seva és una amistat amb un fort component intel·lectual -admet l’autora-. M’interessa molt mostrar com els seus pensaments i opinions afecten la seva relació”. El llibre combina els “pensaments i sentiments” de les noies i observa com “la desigualtat social” condiciona les seves vides i relacions.

“Les relacions romàntiques són el motor principal dels meus llibres, tot i que hi ha molts altres temes -diu Rooney-. És típic de la novel·la. Passa a Emma, Anna Karènina o A la recerca del temps perdut, que les relacions amoroses i sexuals sostenen i enriqueixen la seva complexitat i profunditat. Això és el que persegueixo als llibres. Més endavant, durant el segle XX, la novel·la es va allunyar de la vida romàntica dels personatges i es va acostar a la vida familiar, i això va donar lloc a llibres molt bonics i plens de sentit. La novel·la familiar s’allunya de la novel·la de sentiments, tot i que cap de les dues s’hauria de considerar millor que l’altra”.

La intimitat dels joves d’avui

En certa manera, Rooney investiga com el present “modela les relacions íntimes” i convida l’Alice i l’Eileen a reflexionar sobre l’amor i la maternitat, per exemple, tenint en compte el canvi climàtic. Totes dues, a més, “s’han de confrontar amb una cultura sexual i romàntica molt diferent de la que va viure la generació dels seus pares”. En aquest sentit, admet que els seus llibres s’assemblen, però com s’assemblarien tots els del seu admirat Henry James. “No he intentat desenvolupar un estil conscientment, però tinc moltes limitacions com a escriptora. Aquestes limitacions podrien ser descrites com a estil i seria el terme més amable possible”, afirma. Rooney s’esforça a ser modesta i a treure’s importància a cada resposta. Si és honestedat, una mena d’escut o, seguint la teoria de LitHub, és un posat, això queda a parer del lector.

Pel que fa a Rooney, és probable que no hagi llegit cap article que parli d’ella. Sovint necessita distanciar-se del present: “Llegeixo molt poca ficció contemporània mentre treballo en una novel·la, i també en general -admet-. Tinc encara molts clàssics pendents, sobretot escrits en altres llengües”. Entre les novel·les que va llegir durant el procés de creació d’On ets, món bonic, l’autora cita Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i Estimat Michele, de Natalia Ginzburg. La novel·la s’obre amb unes paraules de la italiana a l’assaig La meva vocació, en què parla del contrast entre escriure creient que s’és “molt important” i la certesa íntima de saber la veritat, que en realitat s’és “petita, molt petita”. “Escriure ha sigut la vocació de grans novel·listes i poetes que recordem, però també de milions de persones que han treballat sense tenir cap repercussió diu -Rooney-. Quan escrivim no podem decidir a quina d’aquestes categories pertanyem. Hem de fer el millor que podem amb les nostres idees, siguin grans o minúscules”.