Salman Rushdie: "Els discursos ofensius, en comptes de prohibir-los, s'han de rebatre"

BarcelonaEl món cultural fa temps que s'ha desfet de la virtualitat motivada per la pandèmia de covid. Així i tot, encara hi ha alguna excepció, com la que s'ha viscut aquest dimecres al CCCB. Els assistents a la conversa estel·lar de la primera jornada del festival Kosmopolis s'han hagut de conformar amb veure Salman Rushdie (Bombai, 1947) a través d'una gran pantalla durant poc més de mitja hora.

"Estic content de ser a Barcelona, amb vosaltres, encara que sigui en aquestes condicions", ha dit l'autor des de Londres a Lisa Appignanesi, escriptora i exdirectora del PEN Club anglès, amb qui ha compartit escenari. "No et podem tenir en persona, però avui les teves dimensions són enormes", ha replicat ella, amb un somriure.

L'atac que Rushdie va patir el 12 d'agost del 2022 en un auditori de l'estat de Nova York, durant un acte públic, li ha fet perdre la visió d'un ull, l'obliga a parlar amb certa dificultat i li ha deixat l'empremta al coll de les ganivetades que va rebre, però no ha aigualit el seu compromís a favor de la llibertat d'expressió. "Sembla mentida la capacitat del cos per recuperar-se", ha dit, en relació a la seva actual condició física, abans de recordar que l'any que ve publicarà nou llibre, Knife, "una crònica en primera persona sobre l'atac i les seves implicacions". "Mai vaig pensar que hauria d'escriure sobre mi, però ja ho vaig haver de fer a Joseph Anton (2012), on explicava tot el que vaig viure a causa de la persecució d'Els versos satànics als anys 90 –ha fet memòria–. Aquella història la vaig escriure en tercera persona, com si parlés d'algú altre. Si m'he dedicat a la literatura ha estat per crear personatges i inventar realitats que no coincideixen amb la meva. De fet, si la salut m'acompanya, tornaré a la novel·la aviat". I potser estarà ambientada a Londres, ha avançat.

"Defensar la llibertat d'expressió em sembla estrany –ha admès Rushdie–. Una de les particularitats de l'ésser humà és el llenguatge. Sembla obvi que si podem parlar i escriure ho puguem fer sense limitacions, però encara hi ha gent que pensa, arreu del món, que cal limitar la llibertat d'expressió, quan en realitat hauria de ser natural, en nosaltres". Rushdie va publicar la seva primera novel·la, Grimus, el 1975, poc després de llicenciar-se en història. "Sempre ha estat molt present, la història, en tot el que he escrit –ha dit–. De fet, l'última novel·la, Victory city [2023], transcorre durant els segles XIV i XV. Sempre que escrius sobre el passat ho fas des del present, i una realitat fa de mirall en l'altra".

Un autor allunyat de les xarxes socials

Rushdie ha recordat que, cinc dècades enrere, mentre treballava en el seu primer llibre, el món era ple "d'estats totalitaris, políticament conservadors, en què els censors acostumaven a tenir una edat". Mig segle després, els "règims autoritaris persisteixen, però les veus censores ara venen de llocs molt diversos, tant des de la dreta com des de l'esquerra, i l'edat també s'ha diversificat". "Hi ha joves que creuen que cal reprimir els discursos que no els agraden –ha afegit per mostrar el seu desacord amb aquesta posició–. Els discursos ofensius, en comptes de prohibir-los, s'han de rebatre".

Igual que ha fet en anteriors ocasions, l'escriptor ha aprofitat per recordar que les xarxes socials no alimenten els debats, sinó que més aviat els empobreixen. "Twitter és un lloc ple de gent amb qui no voldries coincidir a la mateixa habitació", ha afirmat, i aquest ha estat un dels únics moments en què el sentit de l'humor de Rushdie ha tornat a lluir, igual que quan ha recordat que va dedicar tres novel·les –Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit dies (2015), La decadència del Nero Golden (2017) i Quixot (2019)– a provar d'entendre els Estats Units: "Era una ambició desmesurada: és un país impossible. Després del Quixot vaig dir-me: «S'han acabat els Estats Units!»"

Rushdie ha inaugurat el Kosmopolis pocs dies després de visitar la Fira de Frankfurt per recollir-hi el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys. Si les mesures de seguretat per veure'l a Alemanya van ser extremes –a la roda de premsa només s'hi podia accedir amb un full de paper en blanc i un bolígraf–, a Barcelona eren molt més relaxades: un tercet de policies es passejaven pel vestíbul del CCCB en un acte d'entrada lliure i gratuïta que ha convocat uns quants centenars de lectors de l'escriptor angloindi. "Les meves influències no venen del realisme màgic, sinó de la riquesa de les literatures i religions de l'Índia", ha explicat poc abans de llegir un fragment de Victory city i esfumar-se. "M'han dit que aviat es publicarà una novel·la inèdita de García Márquez, i em sembla horrible, perquè ell no la va autoritzar –ha continuat–. Al meu arxiu, que vaig deixar a la Universitat Emory, a Atlanta, hi ha uns quants manuscrits inèdits dels meus primers anys. Espero que mai ningú s'hi interessi. Són horribles".