Salman Rushdie: sobretot, escriptor

Quan el febrer de l’any 1989 va llançar una fàtua contra Salman Rushdie acusant-lo de blasfèmia contra l’islam per la publicació de la novel·la Els versos satànics, apareguda el setembre de 1988, l’aiatol·là iranià Khomeiniva fer una cosa encara més terrible que amenaçar l’escriptor angloindi, coartar els seus moviments, posar en risc la seva integritat física i obligar-lo a viure entre unes mesures de seguretat asfixiants i sempre al caire de la paranoia. El que va fer Khomeini va ser diluir la condició de literat de Rushdie, desplaçar i interferir el propòsit central de la seva existència, negar la seva voluntat i la seva ambició de ser conegut bàsicament com un home que escriu llibres, que fa literatura, que aspira a ser un dels millors del món fent literatura.

D’un dia per l’altre, per culpa de la fàtua i de l’odi criminal que va suscitar entre els musulmans fanàtics d’arreu del món, Salman Rushdie va deixar de ser un dels noms més brillants d’una generació d’escriptors britànics plena de noms brillants –Martin Amis, Ian McEwan, Julian Barnes, Kazuo Ishiguro...– i es va convertir en un pretext per abordar tota mena de polèmiques sobre temes candents com la llibertat d’expressió, el dret a ofendre, els límits de la burla i la impunitat de les religions. A ull dels lectors, fins i tot dels més fidels i entusiastes, Rushdie de cop ja no era un escriptor amb un talent virtuós i una imaginació lliure que no es plegava davant de cap tabú sinó una víctima del furor religiós, una celebritat morbosa i tètrica. També es va convertir, i això va ser el pitjor de tot, en l’innocent corresponsable de tota mena de tragèdies. Diversos traductors i editors seus han patit atemptats, alguns mortals, durant aquests anys.

I, tanmateix, Rushdie és, abans que res i sobretot, un escriptor de primera categoria, una de les puntes de llança de la postmodernitat anglosaxona que va remoure el panorama literari occidental als anys 70 i 80 del segle passat, una mescla exuberant de Nabokov i Les mil i una nits, un hereu de Laurence Sterne i de García Márquez. Rushdie és una d’aquestes rara avis capaces de combinar l’audàcia formal, la sofisticació intel·lectual i l’autoconsciència creadora amb el pur gust primitiu i fluvial d’inventar i de contar.

Gran novel·lista de la modernitat

Quan la intel·ligència teòrica i l’erudició llibresca que et permeten confeccionar uns artefactes textuals complexos i riquíssims –fusió de gèneres, sopa de referències, joc de miralls, mescles bigarrades i meticuloses de temes, de referències, de veus i de tons– no anul·len ni fan ortopèdic el batec humà de les històries que fabules i dels personatges que crees: aquesta és la fórmula de moltes de les grans novel·les de la modernitat.

És la fórmula, per exemple, d’Els fills de la mitjanit, la novel·la amb què Rushdie es va donar a conèixer i que li va valer elogis unànimes i premis importants. Publicada el 1981, no només va guanyar el Booker del seu any sinó també els Bookers de Bookers del 1993 i del 2008. Considerada una obra mestra de la literatura postcolonial, té com a escenari l’Índia que deixa d’estar sotmesa a l’Imperi Britànic, s’independitza i pateix la partició del Pakistan, i funciona com una exploració de la identitat personal i col·lectiva mentre reflexiona, amb les eines de la ficció, sobre les veritats de la història i sobre les convulsions de la intimitat i la política. Rushdie, que va néixer a Bombai el 1947 –l’any de la independència de l’Índia– al si d’una família amb un pare educat a Cambridge i que va emigrar a Anglaterra de jove, ha pouat sovint en la seva experiència personal per fer les seves novel·les.

L’altre gran títol de Rushdie no és una novel·la sinó un llibre de memòries: Joseph Anton (2012). Amb la intensitat i el ritme trepidant d’un thriller, Rushdie hi conta tota la seva vida tot posant com a fet dramàtic central la fàtua de Khomeini. Sense subratllats lacrimògens, amb una lucidesa clara i frontal, parla de la seva família, de la seva obra, de la seva rutina amenaçada, dels que el victimitzaren i justificaren l’islamisme (John Le Carré) i dels que el defensaren quan no era gens fàcil fer-ho (Christopher Hitchens)... És un llibre espectacular. El títol, per cert, fa referència al nom en clau que l’escriptor va donar als policies que el protegien. Joseph per Joseph Conrad i Anton per Anton Txékhov. Sí, Salman Rushdie ha sigut, i és, sobretot un escriptor. Un dels grans. I un dels més valents.