Salvador Sobral: "Per més temps que passi, seguiré sent el primer portuguès que va guanyar Eurovisió"

BarcelonaSalvador Sobral (Lisboa, 1989) publica aquest divendres amb Warner el disc bpm, sigles en minúscula de batimentos por minuto (batecs per minut). És la col·lecció de cançons més personals del músic portuguès, gairebé una autobiografia emocional escrita amb la complicitat de Leo Aldrey, el productor veneçolà que va conèixer quan estudiava al Taller de Músics de Barcelona. Sobral, recordat pel seu aclaparador triomf a Eurovisió el 2017, presentarà bpm al Festival Jardins de Pedralbes el 27 de juny.

Com estàs?

— Ara mateix una mica cansat de tota la promoció, però és un mal menor perquè és una feina que cal fer per poder tocar i perquè la gent vingui als meus concerts.

A finals del 2017 vas rebre un trasplantament de cor i, per tant, se t’ha considerat persona de risc durant la pandèmia del coronavirus. Com ha sigut aquest any per a tu?

— Un dels grans problemes d'aquest virus és que provoca una sobrereacció del cos. Jo vaig tenir el virus, però com que el meu sistema immunitari és molt feble, no va lluitar contra el virus. Vaig ser pràcticament asimptomàtic, vaig tenir una mica de mal de cap i cansament, però ho vaig passar sense més molèsties. És veritat que a l'inici de la pandèmia hi havia molta paranoia i molta preocupació, fins i tot entre els meus metges, però el vaig passar sense problemes.

I has pogut vacunar-te?

— No, perquè encara tinc anticossos.

Quina importància ha tingut la música per a tu durant aquests mesos?

— M'he passat la pandèmia component aquest disc; hi he posat tot el focus, cosa que no hauria pogut fer sense la pandèmia. A més, soc molt susceptible als estímuls exteriors de la vida, al cinema, als llibres, a anar a jugar a futbol, i crec que el context de la pandèmia m’ha permès concentrar-me en la composició del disc.

És una paradoxa...

— Sí, perquè la situació és una merda, i alhora ha sigut una pandèmia productiva.

Tinc entès que en l'origen del disc bpm hi ha la influència de Jacques Brel.

— Vaig fer quatre concerts d'homenatge a Jacques Brel, i quan estava immers en la seva música, absolutament obsessionat per ell, reflexionava sobre per què la seva música era tan real, per què la seva interpretació era tan intensa, tan honesta, visceral i dramàtica. Llavors vaig adonar-me que és perquè era seva, les lletres eren seves, la música era seva; eren les seves angoixes, les seves vivències, les seves expectatives, el seu amor, el seu poble belga... I vaig pensar que el següent disc que fes el compondria tot jo.

Això explica que les cançons siguin tan personals, oi? Sobretot algunes com Medo de estimação.

— Sí, aquesta cançó parla de la por a morir. Vaig decidir escriure una lletra sobre la por a morir, que és molt més present ara que quan vaig estar a punt de morir, perquè ara m'encanta viure. Vaig escriure la lletra, i aleshores li vaig dir al Leo Aldrey: "Farem una cançó sobre això, però que no sigui ni depressiva, ni trista, ni una balada". Jo volia cantar sobre la por a morir, però amb actitud i dignitat, i el Leo va fer un groove mig hiphoper que em va agradar molt, i així la vam anar treballant.

¿Com a cantant, quins han sigut els teus referents en aquest disc?

— Tinc moltes influències: Billie Holiday, Chet Baker, Sílvia Pérez Cruz, Caetano Veloso... Totes aquestes influències les vaig posar en una olla, les vaig barrejar, i d’aquí surt el meu timbre. És una veu que vaig anar buscant, una veu amb la qual estigués còmode. Saps que has trobat la teva veu quan cantes i no et canses.

¿I aquesta veu l'has trobat més en aquest disc que en l'anterior, Paris, Lisboa (2019)?

— El timbre diria que és el mateix des de fa anys. De fet, crec que va ser estudiant a Barcelona, al Taller de Músics, quan vaig trobar el timbre de la meva veu. Però en aquest disc he posat en pràctica diferents maneres d'interpretar, hi ha hagut més recerca.

En el disc combines elements més propis del pop amb altres més jazzístics.

— Hi ha el propòsit d'ajuntar dos mons: l'espontaneïtat i la improvisació del jazz, i un altre món més terrenal, conscient i organitzat, el del pop i el rock.

Quina cançó és la que et va ajudar a trobar la sonoritat del disc?

— Crec que amb Sangue do meu sangue vam trobar el camí sonor que volíem. Per això va acabar sent el single, perquè és la més representativa de la identitat sonora, dels colors i de les atmosferes que buscàvem.

Com han anat els concerts que has fet en els últims mesos?

— Puc considerar-me un privilegiat perquè he pogut tocar. Vam fer concerts a Itàlia l'estiu de l'any passat, quan Itàlia estava més tranquil·la després de tot el merder que hi va haver al principi de la pandèmia. Vam tocar també a Portugal i Espanya, vam anar a Lituània... Vaig tenir molta sort. I ara el 5 de juny anem a l'Elbjazz, el Festival de Jazz d'Hamburg. Després tocarem a Portugal i farem una gira per Ucraïna; quina cosa tan insòlita, una gira per Ucraïna. Fins i tot tenim un concert a Odessa, a Crimea, a veure què passa.

Quatre anys després, haver guanyar el concurs d'Eurovisió continua proporcionant-te popularitat.

— I crec que seguirà passant tota la meva vida, perquè va ser una cosa molt especial, única, irrepetible i impactant per a molta gent. I he de viure-hi en pau, amb això. Per més temps que passi, seguiré sent el primer portuguès que va guanyar Eurovisió. Aquesta fama em perseguirà, per a les coses bones i per a les menys bones.

Sembles reconciliat amb aquest passat.

— Sí. Saps per què? Vaig tenir una fase molt complicada de fama instantània. No crec que li hagi passat a cap altre portuguès. Ni a Cristiano Ronaldo, perquè la seva fama va anar creixent d'una manera més gradual. En el meu cas va ser de la nit al dia, i això és molt violent. A sobre jo no estava bé de salut. Tenia 20 quilos de retenció de líquids, anava pel carrer, la gent em veia amb una panxa com d'embarassada i volia fer-me fotos. A més, tenia les mans morades, em costava respirar... No em venia de gust que es fessin selfies amb mi! Fins i tot va haver-hi gent que va entrar a l'habitació de l'hospital quan hi vaig estar ingressat. Van passar coses molt violentes. I ja saps com és la premsa groga: deien que moriria en qualsevol moment, que la meva vida penjava d'un fil. I de sobte et cures i deixes de ser interessant per a aquests mitjans, perquè la malaltia ven molt més que la salut. No interesses tant quan estàs sa. Llavors aquests mitjans van perdre l'interès en mi, magnífic, i el públic que em seguia per la fama també va marxar. Ara tinc un públic fidel a qui li agrada la meva música, i al qual estic superagraït. Va haver-hi un filtratge del públic, i ara tinc un públic al qual realment li agrada la música. És per això que soc aquí.