Salvador Sobral: "Només ara he tingut el coratge de fer una cançó per agrair el trasplantament"

BarcelonaLa llum i l'alegria pel naixement de la seva filla esclaten en el nou disc del portuguès Salvador Sobral (Lisboa, 1989), Timbre (Warner, 2023), un treball que incorpora matisos tropicalistes i que presentarà al Gran Teatre del Liceu el 8 de febrer. A més a més, en el disc hi col·laboren Jorge Drexler, Silvana Estrada, Barbara Pravi i la seva germana Luisa Sobral, que participen també d'aquesta lluminositat. Fem l'entrevista a la redacció de l'ARA, i Salvador Sobral s'expressa tota l'estona en català, amb Mallorca fent-se present a l'accent i en alguna paraula.

Expliques que el mateix dia que va sortir el disc anterior, bpm (2021), va deixar d'agradar-te. ¿T’ha passat el mateix amb Timbre?

— Encara no, però crec que em passarà.

I això per què?

— És l’eterna insatisfacció del creador. De fet, crec que això és precisament la benzina de la creació, t’esperona a fer una cosa diferent en el disc següent. Una vegada que trobi un disc que m'agradi, ja no en faré més.

¿La teva relació amb les cançons de bpm, que vas estar tocant en directe molt de temps, estava condicionada per aquella sensació que ja no t'agradaven?

— Això passa perquè estem dos anys tocant les mateixes cançons. I encara sort que cada concert el faig de manera molt diferent. El disc és una cosa tancada, però nosaltres tenim molt la filosofia del jazz, de comunicació, improvisació, interacció entre els músics i també amb el públic. Sentia que bpm era molt dens, amb molta sobreinformació i cançons molt fosques. Volia una cosa més alegre, perquè va néixer l'Aïda, la meva filla, i volia reflectir la llum que m'ha portat ella. Volia fer cançons amb tornades fàcils, perquè la gent les pugui cantar, amb menys acords... Però en viu sempre tindrem aquesta filosofia d'improvisació, perquè si no m’avorreixo. M'encanta veure els concerts pop, que sempre són iguals, però no vull fer això.

"Canto para não falar", dius a la cançó Porque canto. Cantes per això, per no parlar?

— A vegades crec que és millor el que canto que el que dic. Però també he fet aquesta cançó com un manifest sobre les raons per les quals canto, perquè hi ha tantes coses en aquesta indústria que et fan oblidar l'essència de per què cantes. Vaig pensar que si puc escriure una cançó que xerra sobre el que sento quan canto, sobre l'essència, cada vegada que la canti recordaré el que no he d’oblidar. És que hi ha tantes coses que et distreuen: ¿vendré prou entrades a Hamburg?, ¿per què no he tingut reproduccions a Spotify?, ¿per què encara no he tocat a Mèxic? I aquestes frustracions són molt tòxiques a l'hora de cantar.

Aquesta essència és el que es va transmetre en els extraordinaris concerts de la Sílvia Pérez Cruz al Teatre Tívoli, al maig, en què tu també vas cantar. ¿La música és això, el que estava passant aquelles nits a l’escenari?

— Sí, això és música, i la Sílvia és com la mare de les veus. Jo li dic la reina del Tibidabo, perquè viu cap allà. Sí, és com la música personificada en ella. Després d'aquelles nits vaig tenir una ressaca, no només emocional, sinó fins i tot física. Era una cosa molt física, perquè vaig viure tan intensament els concerts... Ells van anar a sopar, a celebrar l’èxit de l'estrena del disc. Jo no podia, havia d’anar a casa. Això no em passa amb ningú més, ni amb el Jorge Drexler, que m’encanta, ni amb el Caetano Veloso. Només em passa amb ella: em xucla tota l'energia física i emocional.

En el teu disc també hi ha moltes emocions. Entenc que la cançó El regalo que me hiciste està dedicada a la persona el cor de la qual van trasplantar-te. T’ha costat molt, escriure aquesta cançó?

— Tres discos! Aquest és el tercer disc després del trasplantament. I només ara he tingut el coratge de fer una cançó per agrair el trasplantament. Sempre ho havia volgut fer, utilitzar el meu talent per expressar el meu agraïment pel trasplantament, i m'ha costat. Al principi em costava només pensar-hi, imagina’t escriure una cançó i cantar-la. I aquest any, també amb el naixement de l’Aïda, vaig pensar que potser era el moment. Després la gent m'ha dit: "¿Pot ser que sigui la cançó més íntima, més personal, que has fet mai, per què l'has fet en una llengua que no és la teva llengua materna?" És que si la faig en portuguès no la puc cantar. Ja me venen ganes de plorar cantant-la en castellà, si la faig en la meva llengua materna ploraré sempre i no la cantaré mai, i crec que està bé que la gent m'escolti.

Hi ha una altra cançó amb un rerefons familiar: Les eaux qui me gardent, que explica la història de l'avi de la teva companya, l'actriu Jenna Thiam. Per cert, ¿el pare de la Jenna és el músic Sydney Thiam?

— Sí, el Sydney és el meu sogre. Ha tocat amb Talking Heads, Simple Minds, Nina Simone... I el de la cançó era el pare del Sydney. L’avi de la Jenna va agafar un avió per tornar a França des del Senegal, però l'avió va caure i no s'ha trobat mai el seu cos ni res. Al Senegal tenen un concepte de família molt especial, que no he experimentat mai com allà. I mira que els portuguesos també som molt familiars, però el del Senegal és un altre nivell.

Musicalment, allò que deies abans de l'alegria que volies transmetre, i que a vegades connecta amb el tropicalisme brasiler, potser té també molta influència africana. De fet, a Portugal teniu molta relació cultural tant amb el Brasil com amb l'Àfrica.

— Sí, és ver, estem més a prop de l'Àfrica que d'Europa, i moltes vegades ho oblidem. El viatge al Senegal són tres hores, menys que per anar de Lisboa a Estocolm. Som molt més africans que europeus, en aquest sentit geogràfic. Però aquesta cançó és curiós perquè la Jenna té el pla d'escriure una peça de teatre o una pel·lícula sobre el seu avi, i jo un dia començo a escriure: "Perdu dans la mer / se trouve une peu de moi / chair de ma chair..." I la Jenna em demana: "Què fas?" Estic escrivint una cançó sobre el teu avi. I m'agafa l'ordinador, se’n va cap a l’habitació i n’escriu tota la lletra.

No et va passar pel cap que la cantés la Jenna, en comptes de la Barbara Pravi?

— No, la Jenna no se sent cantant, ella és actriu i canta molt bé, té molt bona afinació, i ara fa moltes harmonies perquè sempre estem fent música a casa, però ella no sent amb prou confiança per cantar en un disc, encara.

Viviu a París, oi?

— Sí, perquè l’Aïda va a la guarderia allà i la Jenna hi està fent Les hores, de Virginia Woolf, al teatre. Jo passo també temps a Portugal i a Barcelona, però la base és a París.

Com creus que les ciutats on vius es noten en la teva música?

— És que París és molt delicat, perquè no tinc la millor relació amb la ciutat. És molt agressiva. Ni la vorera dels carrers és per a la gent que viu a París: la vorera és dels turistes, de les terrasses. Vaig amb el carro de la nena i no tinc espai per passar. No és una ciutat que et doni la benvinguda; és dura per conèixer gent. Soc molt amic de la comunitat portuguesa i em passo el dia al cafè portuguès, o amb la comunitat veneçolana, perquè hi ha una arepera al costat de casa; i sento que aquesta és la meva gent. París és una ciutat molt dura. També és dur el mercat francès, perquè és difícil tocar allà. Catalunya és al costat i no hi ha catalans que girin per França. Hi ha la Sílvia, que fa alguns bolos, i poca cosa més. I és una pena. És un mercat molt tancat en si mateix.

En discos anteriors agafaves la influència de Jacques Brel, aplicada al jazz. ¿Ara canvies Brel per un altre belga, Stromae?

— Brel és una influència a l'hora d'interpretar; la dramatització i la teatralització de les seves interpretacions, això és el que més m'inspira. Stromae té més a veure amb la seva recerca musical: el seu disc Multitude té també molts ritmes sud-americans, i això m'interessa moltíssim. A més a més, les lletres de Stromae tenen un costat reivindicatiu que m'encanta. Jo no soc gaire reivindicatiu quan escric, i m'encantaria ser-ho més. Això de compondre és un múscul, i jo estic encara començant. Escric cançons des del 2011, però de debò des del 2018. Per això crec que, com a escriptor de cançons, em costarà temps estar al mateix nivell que tinc com a cantant.

La teva relació amb Barcelona continua sent molt forta, com demostres amb la tria dels músics que t’acompanyen.

— Sí, tio, jo vull tornar a viure aquí. A la banda que tinc ara hi ha Lucía Fumero al piano, Eva Fernández al saxo i veu, i Magalí Sare a les flautes i veus. Això forma part del meu pla per catalanitzar la meva banda. M’encanta la manera com viuen la música aquí, l’obertura de ment que tenen els músics, perquè tenen molts recursos tècnics, són gent que ha estudiat molt, però a la vegada no són esnobs ni elitistes. Fan música per disfrutar, i això és el que més m'encanta de Catalunya. La Sílvia també ho té, això, és com una profeta; i la Rita Payés... Tenen molts deixebles que acaben vivint la música així perquè veuen el que fan els seus ídols i com ho gaudeixen.

De fet, en els últims mesos has col·laborat en cançons de Sílvia Pérez Cruz, Clara Peya, Magalí Sare...

— Si la cançó m’agrada i m’emociona, soc fàcil de convèncer. Amb la Magalí canto en una cançó, Sempre vens assim, que ha fet a partir d'un poema de Fernando Pessoa. Una catalana que fa música amb un poema de Pessoa! Finalment, el meu desig, que és fer aquest intercanvi entre Barcelona i Lisboa, està passant. Com en el futbol, que tenim els dos Joãos [Félix i Cancelo] jugant al Barça. Un intercanvi musical i un intercanvi futbolístic, amb dos dels millors jugadors portuguesos; els millors no, perquè el millor és Bernado Silva, que juga al Manchester City. Els dos Joãos jugant al Barça, és increïble. Jo ja soc culer. M’agradava el Madrid per Cristiano, però ara soc culer perquè hi juguen João Félix i João Cancelo.

I de quin equip de Lisboa ets?

— Suposadament soc del Benfica, perquè el meu pare me'n va fer soci, però gràcies a Déu no soc radical. I si estan jugant al mateix temps el Barcelona i el Benfica, prefereixo mirar el partit del Barcelona, perquè jo veig el futbol com si fos art: m'estimo més escoltar bona música abans que música dolenta. Per exemple, veure el Manchester City és un regalàs, art pur.

Per cert, que no t’he preguntat pel títol del disc: has trobat el teu timbre de veu?

— Crec que el vaig trobar aquí, al Taller de Músics. El timbre és com la meva bandera, i el vaig trobar quan estudiava. És molt dur fins que trobes la teva personalitat artística, però que soni la teva veu a la ràdio i que la gent la identifiqui és l’hòstia. Això m’agrada molt que passi i n’estic molt agraït. Abans imitava tothom, vaig començar imitant Paul McCartney, després Stevie Wonder, Ray Charles, Chet Baker, Billie Holiday, la Sílvia, el Caetano... Tenia una obsessió patològica amb Chet Baker. He posat tot el que m’agrada en una olla i ha sortit el meu timbre. Però és una cosa que va mutant. Vaig trobar la Samara Joy, una cantant de jazz que fa uns cromatismes molt bonics, i l'hi vaig robar. M’encanta robar coses bones d’altres músics.