Sanç, el rei que anava a la seva

PalmaNo hi ha res com celebrar un aniversari perquè parlin bé de tu: aquest és el cas del rei Sanç de Mallorca, de qui dimecres, 4 de setembre, es compleixen 700 anys de la seva mort, el 1324. Des de la seva època fins als nostres dies, ha rebut un munt d’elogis: creador del Gran i General Consell, del Sindicat Forà i d’una flota per defensar les Illes, s’han emfatitzat les seves suposades prudència i habilitat política. Però també és cert que Sanç es va aprofitar de les baralles entre ciutadans i forans, que ell era el primer beneficiat per la construcció de l’armada per als seus negocis personals, que va castigar els jueus sense motiu justificat i que els seus interessos dinàstics ens van costar als illencs una doblerada. Repassam aquestes qüestions de la mà, sobretot, dels medievalistes Lluís Tudela i Jordi Maiz.

De Sanç crida l’atenció, així, d’entrada, el seu ‘perfil baix’, com diríem ara. Sobretot, si el comparam amb el pare, Jaume II, i amb el nebot i successor, Jaume III. No sabem ben cert ni quan va néixer, ni on: sembla que a Perpinyà cap al 1277. Ni tampoc on són les seves restes: se suposa que a Sant Joan el Vell, també a Perpinyà. La seva tomba a la catedral veïna és només una estàtua jacent. A Jaume II i a Jaume III se’ls dedicaren sengles carrers destacats al centre de Ciutat, el de Sanç és una modesta travessera a l’Eixample.

No sabem gaire cosa, tampoc, de la seva trajectòria abans de cenyir-se la corona. Degué ser presoner, amb els germans i la mare, de l’oncle Pere el Gran, llavors enfrontat amb el seu germà Jaume II de Mallorca. I s’hauria educat a França, a la cort del cosí Felip el Bell. El Regne de Mallorca, independent només a mitges, era objecte de les ambicions dels seus poderosos parents de Barcelona i de París. Ni tan sols havia de ser rei, perquè era el segon fill. Però el major va renunciar als seus drets per fer-se monjo.

De Sanç es destaquen dos trets essencials: la seva malaltia, l’asma, que òbviament el limitava, i el seu tarannà pacífic. La veritat, però, és que el seu breu regnat, de només tretze anys, fou una successió de conflictes, com ho eren tots en aquella època. El doctor en Història Guillem Morro els registra amb Castella, Pisa, Gènova, Granada i el nord d’Àfrica. També s’enviaren tropes mallorquines a Grècia, a l’aventura forassenyada de l’infant Ferran, germà de Sanç i pare de Jaume III. El que sí que podem deduir de les seves actuacions és que volia fer caixa, d’una banda, i d’una altra, garantir la continuïtat en el tron de la seva família, en el nebot Jaume, ja que ell no tingué fills amb la dona.

Per descomptat, ben igual que la resta dels mitificats reis ‘privatius’, Sanç no era pràcticament mai a Mallorca. Ell i la seva família vivien habitualment a Perpinyà, als territoris continentals, i s’hi feia representar per un lloctinent. L’anomenat palau del rei Sanç, al recinte de la Cartoixa de Valldemossa, de fet el va començar a construir Jaume II i ell només el va continuar. Segons la historiadora de l’art Concepció Bauçà de Mirabò, només consta que hi fos una vegada, el 1323. Clar que, d’això de tenir un palau disponible per a gent que només ve de tant en tant, els mallorquins en tenim llarga experiència fins als nostres dies.

Un ‘fake’ contra els jueus

El reialme que Sanç va heretar el 1311, en morir Jaume II, era un conjunt de possessions disperses: les Illes, l’actual Rosselló o Catalunya Nord, l’àrea de Montpeller i el Carladès, un petit enclavament, totes sense cap institució comuna. D’aquests territoris, el més conflictiu era Montpeller, perquè aquí Sanç era feudatari, al mateix temps, del rei de França i del rei d’Aragó: un bon embull. Així que el nostre monarca es va plantejar vendre’l, amb la qual cosa obtindria ingressos –important detall– i es llevaria un maldecap de damunt. Per descomptat, sense consultar els habitants: això no ho feia ningú en aquella època. El negoci va resultar veritablement el de na Peix Frit. Primer, va comprar els seus drets al cosí Jaume el Just d’Aragó, per 100.000 lliures, i aquest, encantat de la vida, ho va acceptar. La passa següent era vendre Montpeller, lliure ja de càrregues, com qui ven un pis als nostres dies, als parents de França, amb la qual cosa compensaria la despesa i encara en trauria beneficis. Però Sanç va morir abans de fer-ho.

Se suposa que les iniciatives reformadores de Sanç, que certament les va tenir –per exemple, la Caixa dels Mariners, un fons per a aquest col·lectiu–, propiciaren la prosperitat del reialme. Però resulta que el període més favorable de l’economia de les Illes foren els primers anys del seu regnat. Així que aquesta bonança no sembla que fos conseqüència de la seva actuació.

A Mallorca, el principal poder competidor de l’autoritat reial era la Universitat: semblant a l’actual Ajuntament de Palma, però aleshores amb jurisdicció sobre tot Mallorca. Era manifest el descontentament de la Part Forana, sense representació en una institució que decidia sobre els seus assumptes. Així que Sanç es va aprofitar d’aquest enfrontament –divideix i en sortiràs guanyant– i va crear una entitat alternativa, el Sindicat Forà, amb la qual cosa quedava debilitada la que podia fer ombra al poder reial. El Gran i General Consell es faria càrrec de les qüestions comunes. També va concedir als forans un veguer propi, una mena d’oficial reial.

Una de les iniciatives més conegudes del rei Sanç va ser la construcció d’una flota que havia de protegir les nostres costes i el nostre comerç. Resultava una mica sospitós que Sanç mateix en fos part beneficiada, perquè posseïa unes quantes galeres, amb les quals feia bons negocis. Ara li diríem un ‘conflicte d’interessos’. De fet, la Universitat va plantejar per què no en feia servir els vaixells, en lloc d’haver-se de construir una flota nova. Els forans tampoc no ho veien gaire clar: aquesta mesura només beneficiava els mercaders, com el mateix monarca. Així i tot, Sanç va aconseguir que la Universitat pagàs la meitat de la despesa.

Del que Sanç també va treure uns beneficis importants va ser d’aprofitar-se de la inferioritat dels jueus, un col·lectiu tan actiu comercialment com odiat per la majoria cristiana. Es va fer servir el que ara diríem un fake: que havien intentat convertir cristians a la seva fe, tot i que era inconcebible que un membre de la majoria social volgués formar part d’una minoria marginada. Però la credibilitat i l’estupidesa no són un invent dels nostres dies.

El rei ‘populista’

Sanç, aquesta vegada en modus campió de la cristiandat, va decretar una mesura insòlita: la confiscació de tots els béns de la comunitat jueva de Palma. Això no només era una barbaritat, sinó una ficada de pota colossal perquè es carregava un dels motors de l’economia de les Illes i una font molt important d’ingressos pels impostos. Així que, ara en modus magnànim, el rei els va permetre recuperar-ne una part, a canvi d’una multa astronòmica de 95.000 lliures. Aprofitant aquella entrada massiva de doblers, va aplicar una mesura que l’historiador Pau Cateura qualifica directament de “populista”: es va fer càrrec dels interessos dels deutes que tenien els cristians amb els jueus.

Sanç va treure tallada, també, de la supressió de l’orde del Temple: havien ajudat el seu avi Jaume I en la conquesta de Mallorca i havien rebut, a canvi, possessions importants. Però el cosí de França ambicionava els seus béns, així que va convèncer el papa, també francès, per dissoldre el Temple i confiscar-li les propietats. A Mallorca, el seu patrimoni arquitectònic fou cedit a un altre orde, l’Hospital: però tot el que hi havia dedins –els béns mobles– se’ls embutxacà el monarca.

La suposada habilitat política de Sanç es va estavellar amb la del cosí Jaume el Just d’Aragó, que de just no en tenia gaire –fer la pilota als monarques tampoc no és nou–, però de maquiavèl·lic, bastant. Comparat amb ell, Sanç era un pardal. Com que Sanç no tenia hereu directe, Jaume argumentava que, d’acord amb el testament del Conqueridor, el Regne de Mallorca havia de tornar a la branca de Barcelona. Però el que realment deien aquelles darreres voluntats era que només seria així si mancaven descendents legítims de Jaume II, i el seu net Jaume (III) era viu i ben viu.

Aquell assumpte es va acabar arreglant, un pic més, ficant mà a la butxaca. Jaume necessitava doblers i vaixells per a la conquesta de Sardenya, i Sanç li va aportar 25.000 lliures i una flota de vint galeres, una despesa que, segons apunta Morro, fou un bon cop per a les finances del regne. De passada, el pacífic monarca ens va ficar en una altra guerra. Era el preu que Jaume III fos acceptat com a successor, així que aquest monarca, tan venerat després pels mallorquins, iniciaria el seu mandat amb un notable perjudici per als nostres interessos.

Sanç morí al continent, a Santa Maria de Formiguera, al Pirineu, on havia anat fugint de la calor. Molts d’anys després del seu decés, encara ens costaria, als illencs, les 80.000 pessetes amb què se sufragà per subscripció popular, segons el cronista Bartomeu Bestard, el sarcòfag buit de Frederic Marés que actualment és a la catedral de Perpinyà. Havia aconseguit fer-se un raconet i mantenir la corona de Mallorca en els caps de la família. No per gaire temps. Però aquesta... és una altra història.