Sánchez Piñol: "El país va més necessitat de narradors que d'opinadors"
L'escriptor recull a 'Homenatge als vençuts' els relats que feia per a 'El matí de Catalunya Ràdio'
BsrcelonaEn el màrqueting s’ha popularitzat la certesa que una bona idea s’ha de poder vendre en el temps que dura un viatge amb ascensor –d’aquí venen els 'elevator pitchs', que tant de moda s’han posat en mercats de projectes–. Els contes que llegia Albert Sánchez Piñol cada dijous a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ d’Antoni Bassas, del 2006 al 2008, havien de complir el mateix requisit: servir una idea enginyosa a l’audiència en menys de dos minuts. "L’opció més fàcil era opinar. Les opinions són com el cul, tothom en té una. Bé, hi ha gent que en té dues, com els testicles", recorda. Ell, però, va decidir centrar-se en el seu ofici i explicar històries amb l’estructura més canònica, de tres actes: plantejament, nus i desenllaç. Rosa dels Vents ha recopilat aquella secció a ‘Homenatge als caiguts’, que es podrà aconseguir amb l'ARA els dies 28 i 29 de setembre, un recull de relats curts que reuneix al mateix volum des dels escamots que segresten nans de jardí fins al jove Tita-curta, membre d’una tribu congolesa, passant per una víctima de la febre de l’or californiana.
"Vaig anar a vendre la meva moto, què és la literatura. El país va més necessitat de narradors que ens expliquin la nostra història que no pas d'opinadors que ens expliquin què pensem", afirma l’escriptor, i tot i que els textos escollits s’allunyen de la realitat i la quotidianitat d’aquell moment, tots són vàlids avui i fins i tot s’hi poden trobar noves lectures. "El meu objectiu era evadir l’actualitat. No m’interessa l’actualitat. Ni llavors ni ara. Per a mi aquest llibre és una victòria de la narrativa per sobre de l’actualitat, com demostra que dotze anys després els relats continuen sent vigents. Només n'hem tret com a màxim un 10% de les històries. Lamentablement, la resta, com les Rodalies espatllades, continuen exactament igual", afirma.
Al límit de la realitat i la ficció
Sánchez Piñol s’imaginava que aquella col·laboració periodística seria com el paper de diari, volàtil, "per embolicar peix". Ni tan sols n'havia guardat els textos i els editors van haver de recuperar-los dels arxius de la ràdio. "Mai saps què queda i què no queda. És el temps, el que ho filtra tot. A vegades confonem la literatura amb una cosa pomposa i de gent que caga marbre i els relats que queden són de sirenes que parlen i de pollastres sense cap. Saber què és significatiu o no pertany a l’instint assassí del narrador", afirma rient.
Travessa tot el llibre aquest "estil piñolià" d'històries curioses i populars, un humor sarcàstic, un to lleuger i agre, alhora divertit i pessimista. La resolució final dels contes sempre és sorprenent, paradoxal, inesperada, però evita la moralitat. "L’opinió tendeix al sermoneig, a la parròquia", afirma. "En la narrativa, qui hi posa la moral és el lector i en l’opinió, l’escriptor", diu sense defugir que escriu des d’una "postura ideològica". També des de la seva qualitat d’antropòleg: "Per a mi són dos mons molt concomitants. No sé si soc un antropòleg que escriu o un escriptor que fa antropologia", afirma.
Estructures d'estat
Entre els contraportadistes de l’època hi havia Eva Piquer, Emili Teixidor, Empar Moliner i Abel Cutillas. "'El matí de Catalunya Ràdio' era una de les poques estructures d’estat que teníem, perquè el poder no el controlava. Era un honor participar-hi fent el que sé fer. Avui també em refugiaria en la narrativa, encara més que en aquell moment. Davant una realitat molt punyent les societats opten per la fuga, per evadir-se". Els seus relats apareixien el dijous, però el dilluns ja es posava a buscar la idea. I, si no, esperava que la idea el trobés a ell. La tàctica: "Vaig aplicar tècniques de ficció a la realitat o fins i tot a l’actualitat. El 90% d’històries són verídiques", assegura l’escriptor, recordant la seva història més mítica –"L’he explicat a tots els mitjans on he col·laborat abans que em facin fora", diu–, la del pollastre Mike, que va viure un any decapitat i el seu botxí el pretenia esprémer com la gallina dels ous d’or. "Sincerament, ben del cert ja no sé si totes són veritat. No existia Google. Algunes coses ja no me’n recordo d’on les vaig treure, però el que importa és que l’interès i la satisfacció del lector funcionen. I si és història o no, ja ho buscaràs. És inquietant com la narrativa s’emancipa no ja de la veritat, sinó de la realitat. Hi ha coses fictícies que semblen reals i al revés".
L’autor també aprofita l'avinentesa per desemmascarar-se en un dels contes, quan va fer broma amb el cognom Oe cantant l’"oeoeoeoe" del futbol sense saber que tenia al davant el Nobel Kenzaburo Oe. També s’hi pot descobrir un embrió de la seva última novel·la, 'Fungus', amb 'La llegenda dels menairons'. Trobar la relació entre l’’Aserejé’ i la pipa de Stalin. O captar la ironia del seu ‘Homenatge als caiguts’: és la història d’una noia que va caure d'un avió, va sobreviure i va passar deu dies a la selva amb el turmell trencat. El volum, que funciona en forma de píndoles, ofereix una panoràmica d’èpoques, personatges històrics i situacions paradoxals, i està farcit d’aforismes piñolians que poden resumir bé l’essència del llibre: "L’ésser humà no és bo ni és dolent, només idiota".
