Cap enrere com els crancs

CuinerAnam cap enrere com els crancs. Sempre igual, tant se val si és per parlar d’heliocentrisme, evolucionisme o identitat lingüística, l’escenari es repeteix: els científics proposen, esgrimint el dubte com a mètode de treball, mentre els dipositaris de la raó per designi diví neguen, estigmatitzen i condemnen, amb la inefable seguretat que els atorga el rosari o el poder assolit. Els segles passen deixant rere seu un rossegall depriment, implacable i cíclic. Els il·luminats, ja sigui per unció celestial o per aclamació popular, assoleixen la veritat com un dels seus atributs naturals. Alguns, seguint l’estirp de Neró, incendien les escoles i les sembren de sal, mentre es passen pel folre dels calçons blancs totes les argumentacions tècniques i erudites que els especialistes argumenten; faltaria més, la veritat només és una i Déu i els homes l’han dipositada en ells.

La veritat acadèmica

Resulta paradoxal que els que durant segles han posat pals a la roda de l’evolució acabin escudant-se rere el paraigua totpoderós d’un llibre, ja sigui la bíblia, la constitució o el llibre d’estil del Círculo. Els mateixos que fa dos-cents haguessin acusat Charles Darwin d’heretge per fer-nos consanguinis de na Xita, ara intoxiquen amb mentides, fomenten la falsedat i neguen la veritat acadèmica; l’única diferència és que els d’antany podia ser que ho fessin per ignorància, mentre que els d’ara ho fan per dolentia i curtor.

La cuina, de la mateixa manera que gairebé totes les manifestacions culturals, surt esquitxada per tota aquesta merda posada davant el ventilador. Quan es pretén que una llengua, màxima representació iconogràfica d’un poble, sigui relegada a usos i funcions folklòriques tenyides de rància antigor, de manera immediata les connotacions de la seva gastronomia assoleixen el mateix estatus.

Qualsevol lingüista ens dirà que l’única manera que té una llengua per sobreviure és evolucionar i ser emprada; el mateix succeeix amb la cuina: no es tracta d’obviar la tradició sinó, ben al contrari, d’honorar-la i fer-la present mitjançant el seu ús quotidià i actual. El gonellisme gastronòmic beu de les mateixes fonts que el lingüístic: la incultura, l’autoodi, la banalització del que ens és propi i la sacralització del que ens han imposat els forans.

Recepta per a la supervivència

Com diu un bon amic meu, i millor filòleg, la recepta per tal de garantir la supervivència de la nostra llengua coincideix amb el que pot avivar i dignificar la nostra gastronomia, i no és altra cosa que donar usos actuals als nostres atributs més atàvics o, com diu ell, fer vi novell dins odres vells.

Xerrem i mengem com ho feien els nostres padrins, és a dir, de manera natural i adient al seu temps.