Com era un recital de trobadors al segle XII

BarcelonaA cavall dels segles XI i XII va florir a les terres meridionals de França i al nord de Catalunya un estol d’homes que es dedicaven a trobar –per inventar, crear, compondre– unes cançons, de cinc o sis gèneres diferents, entre ells la cançó, quasi sempre de tema amorós, i el sirventès, quasi sempre satíric.

Aquests territoris del continent estaven llavors dominats pel règim feudal, espurnejats de castells en els quals els senyors, les seves dones, els fills i tota la cort, adés esperaven haver de sortir-ne per anar a una guerra o una croada –o per caçar, visitar un altre senyor o anar de torneig–, adés s’hi quedaven amb escasses diversions. Això passava a les contrades en què es parlava la llengua d’oc –mentre a la resta de França començava a dominar la llengua d’oïl, mare de la llengua francesa–, dita de vegades provençal, també llemosí.

El segle XII ho és, també, el d’una progressiva laïcització dels costums, les arts i les lletres. L’Església continuaria posseint una influència decisiva sobre la major part dels ordres de la vida pública o de l’ensenyament, però és un fet sense discussió que algunes mostres de cultura del segle, com ara l’aparició de l’ofici de trobador i de joglar, i la mena de literatura que van inventar van significar un primer pas definitiu per al naixement de literatures cada cop més deseixides de les creences, la litúrgia, els modes musicals o les diversions, i, sobretot, escrites i cantades per primera vegada en llengua vulgar.

La primera mostra de poesia civil cortesana

En aquest sentit, s’ha sentit dir que els trobadors van ser els inventors d’un amor que ja no és solament cristià o cavalleresc, sinó també romàntic en el sentit més ampli, o més propi, del terme. L’amor elevadíssim de Dante per Beatriu poua de la lírica dels trobadors; i Petrarca, ja al segle XIV, parla de Laura amb menys idealisme, però encara influït per aquesta colla de faedors de poemes dels segles XI i XII. Sigui com sigui, la poesia dels trobadors provençals significa la primera mostra de poesia civil (cortesana) davant la puixança, fins aleshores, de la poesia llatina i la música eclesiàstica.

L’escena en què es manifestava aquesta moda literària solia ser aquesta: a les corts hi vivia una persona noble o ennoblida amb afició a la poesia, a la retòrica i a la música, que componia els diversos gèneres de la poesia en llengua d’oc, tots molt originals, inèdits –no sabem ben bé d’on va sortir aquesta moda poètica i musical, potser va ser influència aràbiga–, poemes que de vegades cantava ell mateix, o els feia cantar per un joglar, que era un ofici diferent. Aquests eren músics ambulants que, acompanyats sempre d’un instrument de corda, ja polsada, ja amb arquet, van ser els més habituals posadors en escena de les composicions dels trobadors. L’ofici va ser de seguida molt ben considerat en l’ordre social, fins al punt que joglars de molta anomenada van passar a convertir-se en persones mig ennoblides, o ennoblides del tot, com ho eren gairebé sempre els trobadors: no hem d’oblidar que el primer trobador de qui posseïm informació és Guillem de Peitieu, duc d’Aquitània.

Els trobadors entregaven als joglars les seves composicions, i aquests les interpretaven davant el públic, habitualment de la cort d’un noble o d’un rei, de vegades a les places de les ciutats. Els podien acompanyar acròbates i saltimbanquis. Els joglars rebien unes quantes monedes, de vegades menjar i les gràcies, potser roba, i en uns quants casos l’ascens, gran o petit, en la rigorosa jerarquia del feudalisme.

Lloança a la dama

En aquests poemes cantats –això és la lírica, una poesia que al seu moment va demanar el concurs d’una lira– es preuaven les virtuts, la gràcia, la bellesa i la intel·ligència d’una dama, que també habitualment era l’esposa del senyor: això agradava a la dama i al senyor, que no tenia per què sentir cap gelosia. Tot plegat és un simulacre d’escena preamorosa, de la qual va sortir, rares vegades, una veritable liaison eròtica. Hi ha poemes de trobadors força explícits en aquest sentit.

Com s’ha dit, el joglar –o, si és el cas, el mateix trobador– cantava la seva cançó davant els membres de la cort –res a veure, tampoc, amb la poesia pública i grollera dels goliards–, amb molta atenció –res a veure amb la música de taula de Telemann, feta per acompanyar la ingesta d’un porcell, sempre enmig d’una gran tabola–, i amb una delicadesa en les formes pròpia del respecte que el trobador tenia per la dignitat del seu senyor: per això la dama elogiada és anomenada, sovint, midons, no contracció de la meva senyora, sinó el meu senyor: meus dominus.

Va ser una de les formes d’art poètic i musical compost per ser escoltat com n’hi va haver molts abans de la impremta; no per ser llegit –era habitual que els senyors no sabessin de lletra–, sinó per convertir-se en una veritable vetllada musical íntima, recollida, amable, discreta, cavallerosa i gentil.