La font literària que ha inspirat les cançons més sàdiques del món

BarcelonaExplica el músic australià Nick Cave: “Quan tenia uns 20 anys vaig començar a llegir la Bíblia, i en la brutal prosa de l’Antic Testament hi vaig trobar una font inesgotable d’inspiració”. L’exaltació, la violència, la desesperació i l’anhel dels salms, diu Cave, van esdevenir un model de referència per a moltes de les seves “cançons d’amor més sàdiques”. La llista és llarga i, segons com, esfereïdora: Into my arms, Deanna, Sad waters, Hard on for love, Black hair, Where the wild roses grow, From her to eternity, Do you love me... La petjada de la Bíblia en la música és inabastable, però pocs artistes l’han assumit amb tanta consciència artística com Cave, ell mateix presentat com a predicador de l’abisme. “Soc un caçador d’ànimes per a Déu”, deia l’australià a l’interessantíssim text sobre la vida secreta de la cançó d’amor que l’editorial Libros del Kultrum va incloure en el llibre Obra lírica completa 1978-2019, de Cave. “En aquest trànsit trobadoresc, la majoria de les cançons que he escrit són d’amor [...], les meves ombrívoles i violentes criatures d’ulls foscos”, afegia. 

Dels salms de l’Antic Testament, Nick Cave en pren l’èxtasi, el fervor i la devastació fatalista, però també recursos formals que porta cap al sermó, a vegades trist, sovint violent, i sempre magnificat per una interpretació que reforça el paper de predicador d’ànima atrotinada. Només cal veure el repertori de gestos que fa servir als concerts. La gran virtut de Cave és el convenciment i la sensibilitat amb què s’endinsa en les habitacions més fosques. Pot pregar pel culpable (The mercy seat), abraçar el remordiment nihilista (Thirsty Dog) i de sobte cantar el lament més despullat (Love letter).

La figura de predicador rock de Nick Cave té un antecedent de categoria: Johnny Cash, l’home de negre, un artista que va lloar Déu amb la Bíblia en una mà, una pistola a l’altra i una pila d’amfetamines a l’estómac. Cash, profeta dels perdedors, va entomar dimonis i àngels, va patir crisis de fe, va buscar raons al Nou Testament, va identificar sant Pau com a sortida redemptora i de tot plegat en va sortir la interpretació d'un dels grans cançoners nord-americans, a més d’una crepuscular versió de Hurt, del grup Nine Inch Nails: “Porto aquesta corona d’espines...”, cantava com si el vers formés part de l'última pregària desesperada. El porto-riqueny Héctor Lavoe va ser un altre predicador trasbalsat per addiccions capaç de pregonar els més bells sermons, com els que desplegava a El cantante i, amb proselitisme inequívoc, El Todopoderoso.

“L’al·leluia de l’orgasme” 

No totes les marques bíbliques ressonen amb tanta gravetat. Leonard Cohen, per exemple, que també havia estudiat a fons l’estructura dels salms, va remenar històries de l’Antic Testament per emmascarar un relat que anys més tard Jeff Buckley va descriure com “l’al·leluia de l’orgasme”. Aquesta és una de les lectures de Hallelujah, la joia de Cohen que han versionat altres músics, com John Cale, el mateix Buckley i, al capdavant del Surfin' Bichos, Fernando Alfaro, un altre trobador que ha fet servir la Bíblia com a combustible d’incendis existencials diversos.

Potser un dels casos més sorprenents de l’ús d’un salm bíblic és Rivers of Babylon, la cançó del grup de rocksteady The Melodians que va popularitzar Boney M. en plena era disco i que no és altra cosa que el Salm 137, però suavitzat. La cançó manté el lament del poble jueu captiu a Babilònia, però obvia la crida a la venjança del final del salm: “Babilònia, com seràs devastada! / Feliç el qui et farà / el que tu ens vas fer a nosaltres! / Feliç el qui et prendrà les criatures / per esclafar-les a la roca!” Com diu Nick Cave, “el salm és esgarrifós”, perquè “mentre canta a Déu per l’alliberament demana venjança”, una dualitat present en moltes cançons d’ell mateix. 

La Passió en la música

Els textos sagrats i la literatura religiosa en general han inspirat molta música: el cant gregorià cristià, els himnes vèdics de l’hinduisme, el qawwali sufí... Hi ha composicions amb finalitat litúrgica i d’altres de contingut espiritual però no necessàriament lligades a un ritu, com l’extraordinari In tribulatione mea invocavi Dominum (1987) de Joan Guinjoan, al voltant del Salm 17 de l’Antic Testament. En l’àmbit cristià, la vida i sobretot la passió de Crist consignada als Evangelis han donat peu a obres mestres, entre les quals destaquen dos oratoris de Divendres Sant de Bach: Passió segons sant Joan (1724) i Passió segons sant Mateu (1727). Al llibre La música en el castillo del cielo (editat amb traducció al castellà per Acantilado), John Eliot Gardiner descriu l’impacte dramàtic de la de sant Joan com “més poderós que el de qualsevol obra musical sobre la Passió escrita abans o des d’aleshores”. De la monumental Passió segons sant Mateu, Gardiner, a més de la bellesa, constata “l’eficàcia del ritme, majestuós i mesurat”. El Barroc ha deixat un altre cim de música d’arrel bíblica: el Messies (1742) de Händel, un oratori que comença a l’Antic Testament (Llibre d’Isaïes) i arriba fins a l’Apocalipsi, i que ha fixat per a la història l’Al·leluia.

En bona part de la música clàssica occidental hi ressonen textos bíblics o religiosos, com ara als rèquiems de Tomás Luis de Victoria, Mozart, Brahms, Berlioz, Verdi, Dvořák, Britten i Benguerel, entre d’altres. L’Apocalipsi, citat a l’himne Dies irae dels rèquiems, també ha inspirat infinitat d’obres; per exemple, el Quartet per a la fi dels temps que el francès Olivier Messiaen va compondre el 1940 mentre estava tancat en un camp de presoners alemany, i l’oratori El llibre dels set segells (1937), de l’austríac Franz Schmidt, celebrat pel règim nazi com l’obra del “millor compositor viu d’Àustria”.