Sant Roc, el capgròs Beco i la llegenda dels canelons

Barcelona"El capgròs Beco va rebre el nom en record del popular Giovanni Antonio Ardizzi, el propietari de l'antiga fonda Cal Beco del Racó, situada des del 1815 entre la plaça Nova i el carrer dels Capellans", explica Xavier Cordomí, president de l'Associació de Festes de la plaça Nova i de la Comissió de Festes de Sant Roc de Barcelona. Aquell capgròs, creat el 1906 i desaparegut als anys seixanta, ha estat recuperat aquest any coincidint amb la 434a edició de les Festes de Sant Roc, que se celebra del 12 al 16 d'agost a tocar de la Catedral.

El Taller Casseras se n'ha encarregat de la recuperació tant del Beco com del Tano, un altre capgròs històric que tornarà a la festa el 2024. Totes dues rèpliques s'incorporaran al seguici i s'inclouen també al llibre Protocol Festiu de les Festes de Sant Roc de Barcelona a la Plaça Nova (2023), que recull, protegeix i regula els elements tradicionals i patrimonials de la festa popular més antiga de la ciutat, reconeguda amb com a festa tradicional d'interès nacional per la Generalitat, i mostra de resiliència popular en un barri Gòtic assetjat per les dinàmiques del turisme massiu.

El Beco es va presentar el 12 d'agost i ja forma part del catàleg de capgrossos de la Plaça Nova, que també inclou el Nan Cu-cut, en Groutxo, en Harpo, el Petit Cu-Cut, el Cucudrilu, el Negrito i Lo Pelat. El Tano, que estarà enllestit l'any que ve, "recordava els venedors de tripa i menuts que s'instal·laven al carrer dels Sagristans i que tenien com a patró Sant Gaietà i eren anomenats gaietanos o tanos", explica Cordomí. Tant en Tano com en Beco es van crear el 1906, quan la comissió de festes va encarregar dos capgrossos possiblement a Joguines Isidre Palouzíé, i va ser el veïnat qui els va batejar.

La fonda italiana

La llegenda, alimentada per autors com Nestor Luján, diu que Cal Beco del Racó va ser l'introductor dels canelons a Barcelona el 1815. És cert que a finals del segle XVIII i principis del XIX van instal·lar-se a Barcelona hostalers i taverners italians (sobretot del Piemont) i suïssos (del cantó del Ticino), que eren anomenats becos. També és cert que a principis del segle XX els canelons, especialment a la Rossini, formaven part de la carta de diferents restaurants barcelonins, i n'hi ha proves documentals, però l'origen real del plat es perd entre suposicions. Això sí, la memòria popular del segle XX ja situava els canelons a taula el dia de Sant Esteve.