Sant Roc, el capgròs Beco i la llegenda dels canelons
Les festes del barri de la Catedral de Barcelona recuperen una figura inspirada en el propietari de l'antiga fonda Cal Beco del Racó
![El capgròs Beco, de la Plaça Nova de Barcelona.](https://static1.ara.cat/clip/78b32532-58a2-4507-9147-9a7b180e5ca2_16-9-aspect-ratio_default_0_x317y380.jpg)
Barcelona"El capgròs Beco va rebre el nom en record del popular Giovanni Antonio Ardizzi, el propietari de l'antiga fonda Cal Beco del Racó, situada des del 1815 entre la plaça Nova i el carrer dels Capellans", explica Xavier Cordomí, president de l'Associació de Festes de la plaça Nova i de la Comissió de Festes de Sant Roc de Barcelona. Aquell capgròs, creat el 1906 i desaparegut als anys seixanta, ha estat recuperat aquest any coincidint amb la 434a edició de les Festes de Sant Roc, que se celebra del 12 al 16 d'agost a tocar de la Catedral.
El Taller Casseras se n'ha encarregat de la recuperació tant del Beco com del Tano, un altre capgròs històric que tornarà a la festa el 2024. Totes dues rèpliques s'incorporaran al seguici i s'inclouen també al llibre Protocol Festiu de les Festes de Sant Roc de Barcelona a la Plaça Nova (2023), que recull, protegeix i regula els elements tradicionals i patrimonials de la festa popular més antiga de la ciutat, reconeguda amb com a festa tradicional d'interès nacional per la Generalitat, i mostra de resiliència popular en un barri Gòtic assetjat per les dinàmiques del turisme massiu.
El Beco es va presentar el 12 d'agost i ja forma part del catàleg de capgrossos de la Plaça Nova, que també inclou el Nan Cu-cut, en Groutxo, en Harpo, el Petit Cu-Cut, el Cucudrilu, el Negrito i Lo Pelat. El Tano, que estarà enllestit l'any que ve, "recordava els venedors de tripa i menuts que s'instal·laven al carrer dels Sagristans i que tenien com a patró Sant Gaietà i eren anomenats gaietanos o tanos", explica Cordomí. Tant en Tano com en Beco es van crear el 1906, quan la comissió de festes va encarregar dos capgrossos possiblement a Joguines Isidre Palouzíé, i va ser el veïnat qui els va batejar.
La fonda italiana
La llegenda, alimentada per autors com Nestor Luján, diu que Cal Beco del Racó va ser l'introductor dels canelons a Barcelona el 1815. És cert que a finals del segle XVIII i principis del XIX van instal·lar-se a Barcelona hostalers i taverners italians (sobretot del Piemont) i suïssos (del cantó del Ticino), que eren anomenats becos. També és cert que a principis del segle XX els canelons, especialment a la Rossini, formaven part de la carta de diferents restaurants barcelonins, i n'hi ha proves documentals, però l'origen real del plat es perd entre suposicions. Això sí, la memòria popular del segle XX ja situava els canelons a taula el dia de Sant Esteve.