El Festival de Sant Sebastià remunta gràcies a Florence Pugh i Hong Sang-soo

Enviat especial a Sant SebastiàDesprés de set jornades irregulars i escasses de cinema important, la competició oficial del Festival de Sant Sebastià ha alçat el vol en la recta final. Ho ha fet, en part, gràcies a una actriu en estat de gràcia com Florence Pugh, que es carrega sobre les espatlles The wonder, una pel·lícula notable però no, ehem, prodigiosa. Pugh, que no ha trepitjat Sant Sebastià –l'excusa és el rodatge de Dune2, que al Festival de Venècia ja li va anar molt bé per fintar la polèmica amb Olivia Wilde per No te preocupes, querida–, interpreta al film de Sebastián Lelio una infermera anglesa contractada per vigilar una nena d'un poblet irlandès que suposadament porta quatre mesos sense ingerir aliments. L'objectiu, això sí, no és tenir cura d'ella i fer-li menjar, simplement vigilar-la nit i dia per constatar la falta d'alimentació. Així, els prohoms del poble podran validar que es tracta d'un miracle i penjar-se la medalla.

Ambientada a finals del segle XIX, The wonder reprèn el clàssic conflicte entre la ciència i el pensament màgic, o entre la raó i el fanatisme religiós, però expressat de manera original a través d'una guerra pel relat que enfronta la infermera i un periodista (Tom Burke) contra les autoritats –polítiques, religioses i científiques– del poblet. En el centre d'aquesta batalla, el cos d'una nena innocent que es consumeix dia rere dia. La direcció de Lelio és més que solvent, igual que el treball d'un repartiment ple de grans secundaris com Ciarán Hinds o Toby Jones, però The wonder és Florence Pugh, i l'actriu ofereix un recital que no seria estrany veure recompensat aquest dissabte al palmarès del festival que la va descobrir fa uns anys amb Lady Macbeth.

Hong Sang-soo no falla

L'altre nom determinant en el repunt de qualitat del festival és el coreà Hong Sang-soo, un valor segur que ha representat –juntament amb Ulrich Seidl– la quota cinèfila que altres anys ocupaven Terence Davies o Hirokazu Kore-eda. Walk up, que ha tancat la competició, és una nova filigrana narrativa del director, una autoficció minimalista amarada de romanticisme i protagonitzada per un cineasta que s'instal·la a la casa d'una amiga i s'enamora de la cuinera del restaurant que hi ha a l'edifici.

Però la trama no és el que importa en el cinema de Sang-soo, sinó les rimes i moments de veritat que el coreà va desplegant al llarg de converses regades d'alcohol i confessions, les el·lipsis que trenquen el relat i les petites fugues fantàstiques. Aquests són els elements amb què treballa un director que amb cada nova pel·lícula enriqueix una filmografia monumental en la seva dimensió poètica, un cas tan singular en el cinema modern que guanyar la Concha d'Or no seria tant un premi per a Hong Sang-soo com un honor per a Sant Sebastià, un festival que fa molts anys va perdre el costum de premiar autors rellevants per a la història del cinema. Les alternatives del jurat de la competició oficial no són gaires: la provocació temàtica i formal de la Sparta d'Ulrich Seidl, la capacitat per emocionar de La maternal i l'audàcia de La consagración de la primavera.