Santi Balmes: "Si Love of Lesbian haguéssim triomfat deu anys abans, avui ens faltarien totes les dents"

Barcelona"Va ser una conversa dins d'una bombolla de confiança", diu Santi Balmes (Sant Vicenç dels Horts, 1970) sobre el material a partir del qual s'ha construït el llibre Esa pieza que no encaja (Principal de los Libros, 2023). El líder del grup Love of Lesbian va xerrar amb el comunicador, editor i músic David Escamilla (Barcelona, 1969) a propòsit d'una dotzena de cançons que permeten seguir un doble fil: un de biogràfic i un altre sobre el procés creatiu.

David, què volies descobrir del Santi?

— David Escamilla: En general, vull descobrir moltes coses de molta gent. La curiositat em menja. Fa uns 15 anys que ens coneixem, i un dia li vaig fer la proposta: Em convides a viure a les teves cançons de Love of Lesbian? Al principi li va fer una mica de mandra, perquè els exercicis nostàlgics no li molen. Però va pensar: "Mira, portem 25 anys i potser està bé fer una mica de mirada enrere".

— Santi Balmes: Correcte. Em feia por esbrinar quins eren els punts claus pels quals m'he dedicat a la creació, perquè és que realment m'agrada entendre'm a través de les cançons.

A molts artistes no us agrada donar explicacions de les cançons, perquè preferiu que cadascú les interpreti com vulgui.

— S.B.: Bé, al llibre hi ha 11 o 12 cançons, i en tinc moltes més amb el cofre per obrir. Però sí que hi ha un exercici de pornografia emocional. Una cançó són quatre minuts en els quals et plantejo una pel·lícula que té una part de biografia, una part fantàstica i una part poètica. Però quan baixes a les mines, al magma que va generar aquestes cançons, et veus forçat a explicar coses que pensaves que no explicaries mai. Aleshores, quin misteri en queda? A mi m'agrada omplir els forats de biografia de gent que no conec mitjançant la meva imaginació. Però estem en una època molt contradictòria, en què podem saber com fan un ou ferrat David Gilmour, Beyoncé o Sen Senra. És una època d'un coneixement molt superficial, i aprofundir és una altra història, són paraules importants.

El llibre és una història de les teves cançons, però a partir d'un moment determinat. És com si els discos en anglès de Love of Lesbian no existissin, i tu mateix no volguessis donar-los una rellevància que probablement no tenien.

— S.B.: És que no els hi vull donar. Per a mi els discos en anglès eren l'avantsala del que seria la meva personalitat. Allà estava encara a mig fer. Havia aconseguit saber amb quina part em trobava còmode musicalment, però líricament... Ho hem parlat moltes vegades amb la banda, que hi teníem coses musicals que ens agradaria recuperar, i fer justícia a unes idees melòdiques que algun dia crec que ens portarien a un terreny comprensible, sigui en català o en castellà.

— D.E.: Després de l'etapa anglesa és quan podem dir que els discos ja són 100% Love of Lesbian.

Santi, ara que parles del català. En el llibre ho repeteixes dues vegades, que l'assignatura pendent és escriure cançons en català, la teva "llengua materna i paterna".

— S.B.: Sí. Hi estic treballant, i estic arribant a llocs on no hauria arribat a través del castellà. És molt curiós. Llocs de coneixement propi. És com si de cop i volta obres una habitació que la tenies tancada, i només la reservaves per a convidats molt especials.

D'alguna manera, Love of Lesbian és una història inesperada. Comenceu quan tu ja tens 27 anys.

— S.B.: I ja havia passat per moltes bandes.

I quan el grup s'enlaira, ja en tens 34. Que l’èxit t’arribés a aquella edat fa que tot hagi sigut diferent?

— S.B.: Totalment. Si haguéssim triomfat deu anys abans, avui ens faltarien totes les dents, segur. O hauríem mort de, no sé, de càncer de sida. El cas és que quan em vaig poder dedicar a la música ja era pare, i això et situa en una tessitura molt diferent. Alhora, la paternitat va fer que encertés molt més en els moments creatius. Quan tens temps, pots divagar. Però quan tens un temps limitat, per exemple quan ja s'ha adormit el fill, penses: només tinc temps d'onze a una, o l'encerto ara o cagada pastoret. I em vaig convertir en una persona terriblement eficient, des de la meva paternitat.

— D.E.: Això és molt interessant. Sempre que un creador té una acotació temporal o espacial, benvinguda sigui, perquè, si no, l'espai infinit és un drama. Per un costat pot semblar un alliberament, una gran possibilitat, però es converteix en un drama perquè aleshores les obres no s'acaben, s'abandonen.

— S.B.: I no pots dedicar-te a una altra tasca creativa fins que no tens acabada l'altra.

I com és que la família pràcticament no apareix en el llibre?

— S.B.: Preferia que fos un àmbit exclusivament creatiu. Soc molt curós amb la família. I m'estimo més que la llum no traspassi les seves vides, que són molt normals.

I de sobte la teva filla Irene es fa actriu i debuta amb una sèrie com La mesías.

— S.B.: Sí, per tant, he fracassat i d'una manera estrepitosa [Riu].

Què sents veient que s'endinsa en un territori artístic?

— S.B.: M'ha sorprès molt que una persona que es presenta al primer càsting acabi fent el puto OK Computer de Radiohead de les sèries espanyoles. La mesías és un upgrade dels Javis indiscutible. No paro de dir-li: "Escolta, si vols seguir amb això, et trobaràs amb produccions infinitament més inferiors, fins i tot paupèrrimes, i n'has d'estar preparada". Jo ho veig des del punt de vista d'aquella persona que amb 34 anys va començar a viure d'això, i després ja va ser imparable, això sí que és cert, però a ella no li ha costat gens, i a vegades penso: ho valorarà o no ho valorarà?

Sovint parles de la convicció com a element fonamental per crear. En quins artistes has trobat aquesta convicció?

— S.B.: Bàsicament, en els autors que m'han demostrat tenir una personalitat pròpia, compositors als quals puc veure tant la convicció com l'avaria que tenen.

Robert Smith, de The Cure?

— S.B.: Sí, tot i que no volia entrar en el tòpic, però és obvi. Vull dir, persones que se'ls ha vist tant la vulnerabilitat com la creativitat i la particularitat. Com diu el títol del llibre, peces que no encaixen.

Al llibre distingeixes entre himne i hit. Pots posar-ne algun exemple?

— S.B.: Per mi a un hit seria Video killed the radio star, dels Buggles, i un himne Mediterráneo, de Serrat.

I de David Bowie?

— S.B.: Modern love un hit i Heroes un himne. Dels Pink Floyd, Wish you were here seria un himne i Another brick in the wall un hit.

I Wonderwall dels Oasis?

— S.B.: Ha esdevingut un himne, però va començar com un hit. Com The universal, dels Blur. Els himnes són temes que en principi no haurien de ser hits segons el decàleg del que ha de ser un hit i, en canvi, acaben calant d'una manera molt més heavy.

Tu mateix ets més un constructor d'himnes que de hits, oi?

— S.B.: Totalment. De hit només en tenim Club de fans de John Boy, i potser Los toros en la Wii, que era l'antihit, perquè la tornada que després es va utilitzar per a l’anunci de la Damm apareixia al minut 3'40’’ de la cançó. Era una melodia que em va venir al cap tornant a casa després que la meva mare em deixés diners quan anava una mica justet... I al final em va fer guanyar calés. Va ser molt curiós. És un d'aquells temes que en dic una macarnada [per Paul McCartney], un joc melòdic, un divertimento... Hi ha gent que odia Ob-La-Di, Ob-La-Da, dels Beatles, fins i tot John Lennon l'odiava, però jo li trobo la seva gràcia. Però, òbviament, no és al que aspires. El que vols és que la cançó, dintre de 30 anys, la continuïs cantant i que continuï significant una cosa per a tu.

— D.E.: La gran diferència és que el hit és una màquina comercial, una cosa que fa calés i que genera ingressos comercials, i l'himne és una cosa més íntima. El hit és públic, l'himne és íntim.

— S.B.: L'himne sembla que estigui adreçat exclusivament a tu.

Dius que El poeta Halley és una de les teves millors cançons.

— S.B.: És que per a mi no és una cançó. És una cosa diferent, com un experiment artístic. Comença en format cançó, però després se'n va a un lloc on crec que vam ser molt valents. És una de les cançons de les quals em sento particularment orgullós, si se li pot dir cançó, però precisament perquè s'allunya del format cançó.

— D.E.: El poeta Halley explica l'essència de Love of Lesbian.

— S.B.: Em va costar anys fer-la, perquè en realitat són dues cançons que vaig aconseguir ajuntar un dia que anava molt fumat. Crec que no ho hem superat.

Quan parles del paper de la marihuana en la creació, precises que no serveix de res si l'endemà no hi ha un cafè que col·loca les coses a lloc.

— S.B.: Totalment. Crec que és Lenny Kravitz qui diu que la marihuana és una drecera. En realitat és una drecera que et serveix per arribar a aquell moment de desinhibició en el qual tot s'hi val perquè han caigut totes les barreres. Aquesta desinhibició és molt important en una tasca creativa, però més que res perquè després vindrà tot un procés que intentarà, vulguis o no vulguis, estandarditzar. I com més extrem sigui el punt d'inici, millor.

— D.E.: Si comença tot estàndard, acabarà megaestàndard. Serà estàndard d'ofegar-se i de morir-se, quan al món de l'art es tracta de sorprendre una mica. Vivim en un món previsible, i trencar el previsible és sempre una celebració.

La història del rock està plena de grans compositors que no han fet una bona cançó en els últims 30 anys de la seva vida...

— S.B.: Calla, calla...

Et preocupa, aquest escenari?

S.B.: Sí, molt. Ho vaig estar parlant amb el Pancho Varona fa uns anys. I em va dir: "A partir dels 50, no faràs una puta bona cançó". I en tinc 52. Vaig sortir d'allà pensant: estic acabat. Si vols fer una cançó que entri a formar part de la vida de les persones, ha de ser una cosa molt autèntica i molt de veritat. I resulta que a partir dels 50 hauré perdut la veritat... I llavors vaig començar a compondre com un xalat. I ara, gràcies al Pancho Varona, tinc un material que no t'ho creus.