Sara Blanch, la reina de la nit al Palau

El 19 de maig farà 80 anys del debut de Victòria dels Àngels al Palau de la Música. Pocs dies abans d’aquella efemèride, ha estat Sara Blanch la que ha viscut una veritable consagració de la primavera al mateix escenari. És clar que, quan la difunta soprano va debutar a l’auditori modernista, ningú no la coneixia. En canvi, Sara Blanch ja és una cantant reconeguda a escala internacional i que al Liceu ens ha regalat unes quantes nits de glòria, que fan presagiar el millor. Però li faltava presentar-se amb la nuesa pròpia del recital, en aquesta ocasió al costat del gran Albert Guinovart, que, tant en solitari com agombolant el cant de Blanch, va oferir una lliçó magistral d’estil i de bon gust en obres pròpies i alienes.

Blanch no podia haver triat millor el repertori: quatre cançons del mateix Guinovart –precioses, especialment les dues amb text de Manuel Forcano–, tres de les Cinco canciones negras de Montsalvatge i, per cloure la primera part, quatre cançons de Debussy i Les filles de Cadix de Léo Delibes. Als esplèndids recursos “marca de la casa” –i que són de primera qualitat– s’hi afegeix la capacitat comunicativa de la soprano de Darmós (Ribera d'Ebre) i els dots actorals, mesurats, mai gratuïts ni histriònics i ajustats al format del recital.

Semblava com si la veu no acabés d’estar ben equilibrada amb el piano, però sens dubte la cosa obeïa a un savi balanç entre els dos instruments, la veu i el teclat. Perquè la segona part, eminentment operística, va ser la del gran desplegament virtuosístic i pirotècnic de Blanch al servei de Gounod, Massenet i un final de bogeria: la llarga escena d’Ophélie del Hamlet d’Ambroise Thomas. Amb un ramet a les mans que es va anar desfent després d’haver llançat algunes flors al públic, Blanch va embogir i va fer embogir, i va posar dempeus els espectadors, rendits als peus de la soprano. I és que si una cosa va quedar ben clara és que hi ha cantants i hi ha Artistes. En majúscules en el cas d’una Sara Blanch absolutament encisadora. Una veritable reina de la nit al Palau de la Música. Sara, volaràs –ja voles– ben alt, però torna sempre a casa!