Sara Stridsberg: "Volia que el lector es quedés al bosc, amb el cos destrossat de la víctima"

BarcelonaLa veu narradora de La Antártida del amor (Nórdica) és una dona que ha estat brutalment assassinada. L'han esquarterat i parla des del bosc on l'han enterrat. A l'escriptora sueca Sara Stridsberg (Solna, 1972) no li interessa explicar qui l'ha matat, ni per què ni com. La protagonista absoluta de la novel·la és la víctima, una dona que ha patit pèrdues importants, prostituta i addicta, que puja a un cotxe i desapareix. Amb la boca plena de terra recorda els qui ha estimat i els qui l'estimen. "Hi ha també molt d'amor i de llum a la novel·la", diu Stridsberg, que va publicar el 2004 la seva primera novel·la, Happy Sally, on explicava la gesta de la primera escandinava que va creuar nedant el canal de la Mànega. Dos anys després parlava a La facultad de sueños (Nórdica) de Valerie Solanas, la feminista que va disparar a Andy Warhol, i amb Beckomberga: oda a mi familia (2014, Nórdica) va obtenir el Premi de Literatura de la Unió Europea.

Estem acostumats al fet que les novel·les i els mitjans, quan s'explica un crim, s'interessin sobretot per l'assassí, qui és o per què ho ha fet, o per la figura del detectiu. Vostè fa parlar a la víctima una vegada morta. Per què?

— Quan vaig decidir escriure el llibre, molta gent em va avisar que no ho fes perquè era massa cruel i era tot el contrari d'allò a què estem acostumats. A la literatura i les sèries de televisió que consumim constantment, els cossos de les dones que han estat víctimes desapareixen ràpidament de la fotografia. L'interès se centra a trobar "l'intel·ligent i fascinant" assassí. Vaig pensar que si tanta fascinació hi havia per al crim, jo oferiria un crim, però el lector hauria de quedar-se al bosc amb el cos destrossat de la víctima. I hauria de tornar-hi constantment, i al moment de l'assassinat. Em volia venjar de l'exhibició constant de dones víctimes d'assassinats. L'altre fet que em va impulsar a escriure la novel·la va ser una imatge que vaig veure el 2010 dels presoners de Guantánamo. Un dels presoners va escriure que volia que algú el fotografiés una vegada mort. Tot plegat va ser el germen de la novel·la: la víctima demanant que no mirem cap a una altra banda, la preocupació d'una mare perquè una vegada morta ja no podrà protegir els seus fills, la solitud i la manca d'esperança però també el desig de ser recordat.

La víctima recorda la infància, l'enamorament, la maternitat, l'addicció a l'heroïna, però quasi mai surt el seu nom.

— Sí, és una veu, una consciència, la imatge d'una persona sense esperança. Quan era petita i vivia al sud de Suècia, recordo que als diaris sempre apareixien notícies breus amb fotografies de dones assassinades o desaparegudes. I pensava que aquest podia ser el futur de qualsevol nena: podia anar a la universitat o acabar assassinada. I quan creixes no pots evitar pensar-hi: pots convertir-te en víctima de la violència.

La dona morta de la novel·la està als marges: és drogoaddicta i prostituta. ¿Això la converteix en un objectiu més fàcil per a l'assassí?

— Quan un caçador va al bosc, els animals ferits són preses més fàcils perquè se sent l'olor de la seva sang. Crec que una mica passa el mateix amb les persones ferides, són més vulnerables. És més fàcil protegir-te quan et sents fort, tens una bona vida i persones que es preocupen per tu. L'ideal seria viure en una societat que protegís els més vulnerables.

I anem cap a aquí? La violència contra les dones continua molt present.

— La violència sempre hi ha sigut, però ara en parlem. Quan la meva mare era petita a les dones se les pegava i tothom callava. Hi ha aquesta violència real, i després la ficció, tota aquesta cultura de violència contra les dones a la literatura i a les sèries que consumim diàriament. I em plantejo quin efecte té tot aquest bombardeig d'imatges i de notícies. Et fa la sensació que has d'estar permanentment a l'aguait, que sortir al carrer és molt perillós perquè ràpidament pots ser víctima d'un assassinat. I no és tan terrible, la majoria d'interaccions entre humans són amables, tendres. A Suècia tota aquesta allau d'històries i notícies de crims fa que la gent tingui sempre por i sigui molt protectora amb els fills. Abans els infants anaven sols pel carrer i ara no surten mai de casa si no és amb algun adult. Esclar que com a pare o mare pateixes sempre, però tinc un fill i una filla i no vull que creixin pensant que el món és perillós i terrible.

Creu que ens fa una societat paranoica?

— Sí, fa que tinguem por els uns dels altres.

Al principi parlava del desig de ser recordat. La seva protagonista pensa molt sobre si algú la recordarà o com serà recordada. Pensa en qui la plorarà.

— Sí, al llibre ho diu: una persona mor tres vegades. La primera quan el cor deixa de bategar, la segona quan l'enterren i la tercera quan el seu nom es pronuncia per última vegada. La memòria és curta, el meu fill no va conèixer la meva àvia i, per tant, quan jo em mori serà oblidada. Hi ha bilions i bilions de morts, caminem sobre els morts. I els vius són els que expliquen la història, la seva versió s'imposa, tenen més poder que els morts. Hi ha milers de dones que han mort assassinades i qui ningú recorda. I per això jo volia que fos una morta la que parlés.

La morta de la novel·la també parla de l'amor envers els fills però creu que estaran millor sense ella.

— Crec que una de les pitjors pors d'una mare és estar morta i no poder ajudar ni cuidar els seus fills. Els serveis socials li prenen el seu segon fill, i la seva primera filla la dona perquè creu que estarà millor sense ella. És també un acte d'amor i de generositat, donar-los una oportunitat. Crec que al llibre hi ha també molta llum quan la víctima veu què esdevenen els seus fills.

Hi ha un auge de l'extrema dreta a tot arreu. Vostè ha reivindicat força els drets de les dones. S'ha d'estar més alerta?

— Crec que sempre s'ha de lluitar pels drets. A Suècia fa 150 anys que no hi ha cap guerra i tothom se sent molt segur, hi ha el convenciment que la democràcia és molt forta i que no cal fer res. Crec que és molt perillós aquest pensament.

Vostè va decidir abandonar l'Acadèmia Sueca després que el 2018 esclatés l’escàndol de presumptes abusos sexuals i filtracions del marit d’una de les acadèmiques, el dramaturg Jean-Claude Arnault. Ho va fer com a protesta amb l'esperança que les coses canviessin. Creu que les coses han millorat des d'aleshores?

— Espero que sí, però no ho sé.