Fermin Muguruza: «'Sarri, Sarri' ara és una cançó totalment antifeixista»

BarcelonaJustament ara que fa quaranta anys de la creació del grup Kortatu, Fermin Muguruza (Irun, 1963) ha anunciat una gira mundial que passarà el 24 de gener pel Palau Sant Jordi de Barcelona, les entrades per al qual es posaran a la venda el dimarts 25 de juny a les 9 h a la web del músic basc. La gira començarà els dies 19 i 20 de desembre a Bilbao, i continuarà després per La Laguna, Madrid, Santiago de Compostel·la, París, Bordeus, Berlín, Zúric, Santiago de Xile, Buenos Aires i Tòquio, entre altres ciutats. Muguruza atén l'ARA al plató del diari, en una entrevista en què s'expressa en català, la llengua que va aprendre el 2017 durant els mesos que va viure al barri de Sant Andreu de Barcelona, mentre enllestia la banda sonora de la pel·lícula Black is beltza a la Fabra i Coats.

Fa dos anys, per l'estrena de la pel·lícula Black is beltza II: Ainhoa, explicaves a l’ARA que el 2019 havies pensat fer una gira interpretant cançons de Kortatu, de Negu Gorriak i d’altres projectes però que la mort del teu germà Iñigo ho havia aturat tot. Deies que no sabies si tornaries a pujar a un escenari a tocar. Entenc que ara sí que estàs preparat.

— He anunciat la gira i espero estar preparat, sí. He començat a fer tota una teràpia personal, física i mental. Fa dos anys sentia que no tenia la força que necessito per pujar a un escenari. Al gener va ser el moment de dir: "Si no ho faig aquest any, que és el 40è aniversari del primer concert de Kortatu, potser no ho faré mai". Vaig tenir una petita crisi, perquè no em sentia preparat, però al febrer vaig anar a veure un concert al Bilbao Arena Miribilla, un lloc per a 8.000 persones que m'agrada molt, i m'hi vaig animar. I després va passar allò de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard, al País Valencià, a la Safor, que van fer un mural gegant d'homenatge a tota la meva trajectòria, i van denunciar l'equip directiu per apologia del terrorisme. Aleshores vaig escriure un missatge per donar-los suport i per dir que hem de respondre amb més cultura. Després l'actriu Itziar Ituño em va dedicar un premi que va rebre a Mollerussa i va cantar Sarri, Sarri. I una vegada més, tota la pressió mediàtica: "La Itziar Ituño, el Muguruza i ETA". I la mateixa història quan els jugadors de l'Athletic van cantar Sarri, Sarri en la celebració de la Copa a l'abril. Aleshores va ser quan vaig decidir que anunciaríem que faríem un concert al desembre, pels volts de l'aniversari del meu germà. Les entrades es van exhaurir de seguida, i vam anunciar-ne un segon. I ara som aquí per difondre la idea, com deia el disc Ideia zabaldu de Negu Gorriak, per anunciar la gira internacional. Molta gent m'ha donat suport, he rebut molts missatges de gent que m'estima, moltes abraçades virtuals i no virtuals. I he pensat que és el moment de fer-ho. Encara que sigui l'última gira, he de fer-la.

De petit tocaves l'acordió i fins i tot n’havies guanyat algun concurs. Què van dir els teus pares quan vas muntar Kortatu, un grup de punk?

— Tota l'educació musical que vaig tenir era convencional, acadèmica. I quan vam descobrir el punk, vam descobrir que necessitàvem destruir tota aquesta cultura acadèmica que havíem après. El meu pare reia molt amb la manera com explicàvem coses, i amb aquella actitud de "lo siento, no lo puedo remediar, tu cara de culo nunca la pude aguantar" [canta uns versos de la cançó Sospechosos]. Tenien por, però el meu pare es descollonava.

¿El teu pare també tenia por?

— Sí, però estem parlant d'un moment en què l'estat espanyol havia creat una organització terrorista. Era el terrorisme d'estat. Nosaltres vivíem a Irun, encara hi visc, i teníem a prop tots els atemptats. I tenien por perquè cantàvem de tot i no teníem vergonya. A l'estil punk.

Com va ser d’important veure el concert dels Clash a Sant Sebastià el 1981?

— Va ser un concert clau. N'he parlat arreu perquè tothom coneix els Clash i sap que el 1981 veure els Clash presentant el disc Sandinista! va ser un xoc, un clash. Però no només va ser aquest concert; per això hem de parlar sempre del context. Aquest concert va ser el 2 de maig. Jo havia fet 18 anys el 20 d'abril, i el 23 de febrer hi havia hagut el cop d'estat, amb tancs al carrer a València. Gent del País Basc ja estava trobant armes per defensar els barris. És una història que encara no s'ha explicat, però hi havia gent que anava a Iparralde per començar la resistència armada, ja no una lluita armada, no, la resistència armada organitzada. En aquell moment, abans de fer Kortatu, els meus pares ja tenien molta por, perquè jo era militant i estava tot el dia al carrer. Llavors, amb 18 anys, arriben The Clash i fan un concert que comença amb un txistulari i després toquen London calling. Un impacte increïble. I a l'estiu van venir The Beat per tocar contra la central nuclear de Lemoniz. O sigui, no és només The Clash. Va ser impressionant veure The Beat, un grup del segell de ska 2Tone, participant en una moguda política i social per donar suport a l'ecologisme.

Abans parlàvem de Sarri, Sarri, la cançó sobre la fugida de la presó de Joseba Sarrionandia. Fa un parell d'anys, quan ell va tornar al País Basc, vau fer una trobada al bar Eskina d'Irun, on s'havia filmat el videoclip de la cançó. Com va anar la trobada?

— Jo no sabia on estava exiliat. Era un secret, perquè tota la policia volia atrapar-lo. Un cop, en un concert que vam fer a Cuba durant la gira amb els Dut, va aparèixer i no el vaig reconèixer, perquè jo l'havia conegut molts anys abans en un concert que vam fer Kortatu i Barricada a la presó de Martutene. A Cuba algú em va dir que hi havia una persona que volia saludar-me. "Qui és aquest paio?", vaig pensar. I el Sarri va començar a riure. Això era el 1998, catorze anys després de la fugida. I des d'aquest moment sí que vam tenir relació i va donar-me alguna lletra per fer una cançó. Més endavant, el 2016, va anunciar que portava trenta anys refugiat a Cuba. Pensa que va rebre el premi Euskadi de literatura el 2011, quan el Partit Socialista estava al govern basc i Patxi López n'era el lehendakari. Per tant, tota aquesta història que hi ha contra la cançó Sarri, Sarri és una mica contradictòria. Fins fa uns anys va ser una cançó de celebració de la fugida, però ara és una cançó totalment antifeixista. Sarri ja és al carrer, pot passejar, però si nosaltres cantem la cançó, tota la ultradreta i el Partit Popular, que és la ultradreta perquè sempre ha sigut la ultradreta i estan governant junts, fan tant soroll i tanta pressió i persecució que per a aquesta gira no puc tocar en moltes parts de l'estat espanyol. Ara mateix no puc tocar al País Valencià, on tinc seguidors i amics. No hi puc tocar pel nou govern del PP. No puc tocar a Astúries ni a moltes parts de l'estat espanyol perquè no hi ha recinte per tocar; i si hi ha algun petit grup privat, tenen por, perquè hi haurà una pressió molt forta contra aquest recinte per tancar-lo. És així, a l'estil mafiós.

Per què es va acabar Kortatu després de publicar un disc tan magnífic com Kolpez kolpe?

— Teníem molt clar que cada grup ha de tenir un recorregut clar. I per a nosaltres Kortatu ja havia tancat el cicle.

Un cicle de només quatre anys.

— Sí, però per a nosaltres aquells quatre anys eren com vint d'ara. No sé si vaig dormir gaire en aquests quatre anys. Bé, és una exageració, una hipèrbole, com escrivia Miguel Hernández... Necessitàvem aturar tota aquella dinàmica de concerts i discos. També tenia la idea de fer un altre grup només en euskera. A més a més, l'Iñigo tenia pensat anar a Nicaragua amb una brigada de feina, i a mi em van demanar ajuda per organitzar Ràdio Egin, que va començar el 1989, un any després de Kolpez kolpe i el disc en directe Azken guda dantza. Un grup per a nosaltres havia de tenir un començament i un final. Havíem de saber acabar. I la mateixa filosofia vam seguir amb Negu Gorriak, que va durar sis anys [del 1990 al 1996], tot i que va ser diferent perquè hi havia un procés judicial [engegat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo arran de la lletra de la cançó Ustelkeria de Negu Gorriak, sobre el tràfic de drogues a la caserna d'Intxaorrondo]. Vam dir: adeu-siau, cadascú farà el seu projecte, però nosaltres farem un concert de celebració quan tot aquest procés judicial s'acabi, i celebrarem que hem guanyat [va ser el 2001].

Què senties quan tocaves fora del País Basc i el públic cantava Zu atrapatu arte o Sarri Sarri en euskera de dalt a baix?

— Era increïble, però nosaltres ho fèiem també en anglès. No dominàvem l'anglès, però cantàvem totes les cançons d'altres grups en anglès. Moltes vegades les transformàvem al castellà; me'n recordo de la cançó Too much pressure, de Selecter, que nosaltres cantàvem "zumo de fresa". Era un joc, sí, però cantaven les cançons, necessitàvem cantar les cançons. Amb Sarri, Sarri tothom ha comès el mateix error de cantar "Cristo marcha de aquí". És que jo no ho dic, això, sinó Kriston martxa dabil! Li vaig demanar al professor d’euskera que em feia classes com podia dir "Hay un marchón de la hostia", que era una expressió del nostre barri. I va dir: "Kriston martxa dabil!" Va ser una expressió que va inventar-se el professor. Però el més increïble és com la gent ha memoritzat Zu atrapatu arte. Potser de Sarri, Sarri la gent en canta alguna paraula, alguna estrofa, però Zu atrapatu arte la canten molt bé des del principi fins al final...

... "Hi burgues madarikatua..."

— Veus, tu també te la saps. Vaig estar a Mèxic, en un concert per donar suport als estudiants que estaven en vaga. Un grup de punk va començar a tocar, i de sobte va sonar la guitarra de Zu atrapatu arte. Vaig anar a l'escenari i vaig dir al cantant: "Si vols, puc cantar-la". I em va mirar com dient: "Qui és aquest paio?" "Hòstia, que és el Muguruza!" Cantaven de puta mare Zu atrapatu arte. N'han fet versions al Brasil, a la Federació Russa, a Polònia, a Itàlia... I tothom la fa en euskera. És la cançó més versionada de totes les cançons en euskera, no només de Kortatu.

¿Has valorat mai la importància que vau tenir amb Kolpez kolpe, i sobretot amb el primer disc de Negu Gorriak, en combinar el punk-hardcore de Fugazi, el hip-hop de Public Enemy i la tradició basca de Mikel Laboa, i fer entendre a la gent jove que aquests tres llenguatges musicals podien conviure sense prejudicis?

La teoria ha vingut sempre després. Nosaltres hem fet l'acció. I la teoria després. Ho fèiem perquè ens sortia així. A la ràdio, abans del meu programa, que era Igo bolumena [Apuja el volum], en feien un de bertsolaris [els glosadors bascos]. Un dia vaig demanar-los un disc de bertsolaris. Jo tenia dos plats, i en un vaig posar una base rítmica de hip-hop i a l'altre els bertsolaris. Molava molt: eren improvisadors bascos, amb hip-hop, amb els ritmes d'Eric B. and Rakim, Public Enemy, Jungle Brothers... D'aquí va sortir Bertso-hop, al primer disc de Negu Gorriak, on també hi ha una versió d'un grup de hardcore que començava a barrejar hardcore i hip-hop, Rich Kids on LSD [Bide baten bila]. El hardcore sempre ha estat amb nosaltres. Al primer disc de Kortatu ja hi havia Zu atrapatu arte. El hardcore m'ha agradat molt, sempre: els Minor Threat, que després van fer Fugazi, i tota aquella evolució increïble. A Washington DC vam tocar amb Fugazi i Chumbawamba. Escoltàvem de tot, hem sigut uns malalts de la música. I també hi havia la tradició, que sempre ha sigut molt important. El nom de Negu Gorriak [Hiverns crus] vam agafar-lo d'un poema de Bertolt Brecht que va musicar Mikel Laboa, Gaberako aterbea: "Kontatu didate Nueva York-en Broadway eta 26 karrikaren kantoian, negu gorrian, gizon batek..."

Parlant de poetes. Bernardo Atxaga ha dit de tu que ets "un dels cantants polítics més importants de l'Europa del segle XX". Quins cantants polítics han sigut importants per a tu?

— Encara m'emociono cada vegada que escolto Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara. Hi ha una tristesa i una profunditat en aquesta cançó... Víctor Jara ha sigut sempre una referència. I van assassinar-lo. Vaig conèixer Joan Jara [la seva viuda], que també va fer tota una lluita fins que va morir l'any passat. Fa uns anys vaig tocar a Santiago de Xile a l'Estadio Nacional, on van torturar-lo abans d'assassinar-lo, i va venir la Joan Jara a donar-nos les gràcies. Va ser un concert per demanar el canvi de nom: de l'Estadio Nacional de Xile a l'Estadio Víctor Jara, el nom que ara té des del 2003. De cantants polítics, m'agrada molt Saul Williams, que ara està molt actiu amb Palestina. I Ana Tijoux, que per a mi va ser molt important conèixer-la; és totalment política. També mantinc el contacte amb Chuck D [el líder de Public Enemy], que no està fent concerts però continua molt actiu fent xerrades a les universitats. Vaig anar a Nova York amb el grup DAM, el grup de hip-hop de Palestina que és una mica el fil conductor del documental Checkpoint rock (2009), i Chuck D va dir que ara el hip-hop més autèntic és el que s'està fent fora dels Estats Units i que cadascú canta en la seva llengua. Sí, hi ha molts grups polítics d'ara que segueixo. Ara, al cotxe tinc sempre Nina Simone.

Abans et demanava què pensaven els teus pares quan vas muntar Kortatu. Què pensen els teus fills d'aquesta gira?

— Els meus fills volien aquesta gira. I el fill i la filla de l'Iñigo també; ara mateix he vist que el fill de l'Iñigo ha compartit la gira a les xarxes. Em donen suport, i m'han dit que havia de fer l'última gira. Bé, jo no he dit que sigui l'última gira... però sí que és veritat que la sento una mica l'última gira. Més endavant m'agradaria molt fer teatres, una experiència que va ser tot un descobriment quan vaig fer la gira de l'obra Guerra amb Albert Pla i Raül Refree. Va agradar-me molt, aquesta història, també perquè hi havia un ambient espectacular. Vaig conèixer la Rosalía, que venia per parlar amb Raül Refree perquè li produís el primer disc, Los ángeles. No puc dir que deixaré els escenaris, però sí que m'agradaria, d'aquí a uns anys, fer alguna cosa en teatres. L'últim concert que vaig fer aquí, el 2018, va ser un experiment amb The Suicide of Western Culture, al Raval, dins el Primavera Sound al carrer. Però abans vaig fer aquell concert al Teatre Grec amb la Micaela Chalmeta Big Band, la banda de dones del Taller de Músics de Sant Andreu, que tothom estava assegut. Sí que és una història que m'agradaria fer. Ara, sí que penso que una gira com la que faré serà l'última que faré d'aquestes característiques.

Una última pregunta: creus que hi haurà mai un lehendakari d’EH Bildu?

Hem après que nosaltres hem d'anar a poc a poc. Potser jo no ho veuré, però no m'interessa un lehendakari de les vascongadas, m'interessa un lehendakari del País Basc Sud i del País Basc Nord. Espero que els meus fills visquin en un País Basc independent i socialista, i en això està treballant EH Bildu. Com va dir Angela Davis quan va venir fa unes setmanes a la Fira Literal: l'esperança és una disciplina i hem de treballar-la cada dia. És una gran ensenyança que va donar-nos.