"Vaig escriure 'Orígens' per retenir el passat de la meva àvia"

Sasa Stanisic va haver de fugir de Bòsnia i a través de la ficció recrea el passat familiar

L'escriptor Sasa Stanisic
Sílvia Marimon Molas
12/12/2020
4 min

BarcelonaSasa Stanisic va néixer a Visegrad, Bòsnia i Hercegovina, el 1978. Als catorze anys, quan va esclatar la guerra, va fugir a Alemanya amb la seva família, on encara viu. Autor de Com el soldat repara el gramòfon (Ed. Proa), acaba de publicar Orígens (Angle Editorial), amb traducció d'Eva Garcia Pinós. Amb la ficció recupera i recrea moments del seu passat a Visegrad i es retroba amb la seva àvia, la Kristina, que va perdent la memòria. Amb ella viatja a un petit poble de muntanya i l'ajuda a tornar a la infància i la joventut.

La seva novel·la parla de com els orígens ens determinen. Diu que és un vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagis posat. ¿És com una maledicció o li ha aportat també coses positives?

Intento acceptar els orígens com un concepte plural que aporta peces molt importants a l’hora de construir el mosaic que forma una persona: el lloc de naixement, la família amb qui ha nascut o ha crescut, les experiències infantils, les coneixences, les ciutats, els somnis acomplerts i no acomplerts, les habilitats i les dificultats. Tot ens influeix. Afortunadament, algunes parts han tingut un impacte positiu en la persona que soc ara. Per exemple, haver conegut persones que han prioritzat els altres i els han ajudat. Soc privilegiat, home blanc a Europa, i soc conscient d’aquest privilegi i de la importància de lluitar per la igualtat i la justícia social. Intento actuar contra un sistema capitalista que crea pobresa. Jo tinc una casa i intento fer entendre que no tothom en té a Europa.

Hi ha qui diu que la llar és on hi ha la família. En el seu cas, la família està dispersa per diferents països. On situa casa seva? ¿Als records, a la memòria?

Casa no és res abstracte per a mi. Crec que és banal per a una persona que té un sostre sobre el cap dir coses com que casa seva és la literatura, el llenguatge o la música, quan molta altra gent no té cap lloc on aixoplugar-se, no tenen cap llibre per llegir ni música per escoltar. I això està passant a la Unió Europea. Per tant, casa meva és Hamburg. I els records de les meves altres cases: Heidelberg i el lloc on vaig néixer, Visegrad.

Altres escriptors de la seva generació, com Lana Bastasic, han escrit sobre com han intentat reconstruir la seva vida a l’exili sense poder deixar-ho tot enrere, perquè les conseqüències de la guerra d’alguna manera els persegueixen. Una guerra que potser no van viure ells però sí els seus pares. No es pot oblidar, però ¿com ets reconcilies amb una experiència tan traumàtica?

No va ser traumàtic per a mi sinó per als altres. No vaig veure gaire crueltat i vam marxar just quan va esclatar, per tant, les ferides són molt menys importants que les de molta altra gent. En la meva recerca i en la meva escriptura vull entendre i escoltar altres vides, sobretot aquelles que han hagut de passar per experiències molt més difícils de suportar. Com més sé, més fàcil és acceptar els fets, i quan acceptes els fets pots arribar a entendre'n els motius.

En un moment d’una de les converses amb l’àvia, diu que la ficció és un sistema obert d’invenció, hi ha percepció i record, i està frec a frec amb la realitat. Per què és necessària per a vostè la ficció? Per què la fa servir per recuperar els seus orígens?

La ficció és la meva manera de contextualitzar les emocions i els pensaments i les idees que realment sento i que vull compartir. A l'inventar una situació que està basada en el que sento o sé o vull dir, construeixo una realitat paral·lela en la qual el lector (potser) sent alguna cosa, troba alguna cosa o alguna paraula que l’identifica amb una situació que no ha viscut. D’altra banda, la ficció és una manera de crear una memòria que no tens però que et permet entendre el que sí que recordes. És donar una imatge a un moment silenciós de la realitat.

En alguns moments pràcticament fa d’etnòleg. Descriu un poble, una manera de viure a punt de desaparèixer. ¿La literatura també serveix perquè el que recorda la seva àvia, el món on va viure, no desaparegui?

Un dels motius pels quals vaig escriure Orígens és per poder retenir el que queda del passat de la meva àvia. Ella té demència i comença a oblidar-se de la seva vida, pots veure com està perdent parts de la seva joventut i de la seva infància. Per tant, vaig començar a prendre notes per mantenir viva la seva memòria. En aquest sentit, la ficció també m’ha ajudat. Allà on ella perdia alguns records, els intentava recuperar parlant amb altres que la coneixien, i si això no ajudava, em reinventava les parts que faltaven i les hi explicava. La ficció ajudava també quan ella es posava agressiva perquè s’havia oblidat d’alguna cosa, aleshores jo li explicava alguna història sobre el seu marit, mort ja fa temps, i ella, per uns moments, es posava contenta. Fins que se’n tornava a oblidar.

En un altre moment diu que té sort qui acompleix els seus desitjos geogràfics. Actualment són molts els que han de marxar i en la majoria de llocs no són gaire ben acollits. Quina opinió té de com alguns països tracten els refugiats? De com el van tractar a vostè i a la seva família?

Tota la Unió Europea, cada estat que en forma part, és còmplice d'un fet vergonyós, que és deixar que persones vulnerables es podreixin als llindars del nostre continent. Cada persona responsable que no lluiti per cadascun d'aquests refugiats a Grècia, Itàlia, Turquia, els Balcans... ha de ser jutjat amb duresa perquè ha fracassat en crear polítiques humanitàries que ajudin els que no tenen res, els que ho han perdut tot. Som al 2020, i a la Unió Europea hi ha persones que s'estan congelant i que no tenen res per menjar i cap lloc per dormir. És l'escàndol més gran des del punt de vista humanitari i solidari des de la II Guerra Mundial.

Al llibre diu que, en certs moments, el seu nom ha sigut un obstacle a Alemanya. Però ha decidit escriure en alemany i no en la seva llengua materna.

És la meva millor llengua i ara casa meva és Hamburg, amb la meva petita família.

stats