Sàvia

CiutadellaA finals d’octubre em quedava un mes i mig, amb totes les seves fases lunars, per donar a llum a la meva petita criatura. Em trobava especialment enyoradissa; vivint a Menorca, només podia visitar la meva família amb vaixell, i a mesura que m’acostava a la data del part, era més difícil i improbable.

A més, m’estava angoixant absurdament per si la petita naixeria amb totes les comoditats assegurades. El bressol blanc que havíem encomanat a fora de l’illa no arribava i això s’anava sumant a les pors perseverants sobre la salut del meu desconegut nadó. Així que se’m va ocórrer telefonar a la meva pradina *. Perquè amb tantes pors una no pot viure.

Necessitava seguretat i això no t’ho donen les desenes de proves mèdiques ni les anàlisis que pul·lulen per la xarxa, ni els suplements de ferro tampoc. Agaf el meu mòbil i marc un dels pocs telèfons fixos que em conec de memòria. Com sempre em demana:

- Tu com estàs? Va tot bé?

- Sí, pradina, tot està bé; la nina pesa ja uns dos quilos!

- Eh?

- Que la mesuren... i, a més, es veu que té el pes aproximat que toca tenir ara. Les anàlisis van bé, els percentils; dimarts que ve tenc una altra ecografia...

- ... -silenci a l’altra banda i segurament uns ulls com a plats.

- A més -seguesc jo tota engrescada i encara preocupada-, sabrem si està col·locada bé per néixer o no.

- Què dius?

- Ehm... -ara som jo la que titubeja.

- Que has d’anar al metge? Sí, clar, perquè ja no et queda gaire i cada vegada aniràs més al metge. El dia que et toqui sí que el veuràs, el metge -i afegeix, exaltada- i molt! Però llavors ja estarà. En tenir-la amb tu ja no el veuràs més.

No li feren falta més paraules; rèiem, espolsant les pors una a una. A una distància més que quilomètrica espatarrant. Aquell dia em vaig fixar en com sona, certament i fidelment, el mot pradina a Menorca: “s’àvia” i com s’assembla a “sàvia”.