Sean Baker: “Els treballadors sexuals que conec treballen dur i mereixen respecte”

Sant SebastiàLa trobada de l'ARA amb el nord-americà Sean Baker (Summit, Nova Jersey, 1971) durant l'últim Festival de Sant Sebastià va tenir un convidat inesperat: en Bunsen, el gosset de Baker, que es passejava per l'habitació de l'Hotel Maria Cristina com si fos casa seva i, de tant en tant, reclamava l'atenció de l'amo. Un privilegi d'estrella, endur-te el gos a la feina, que contrasta amb la senzillesa i naturalitat del director que millor ha retratat els expulsats del somni americà, un dels grans cineastes del moment que finalment ha vist reconegut el seu talent amb la Palma d'Or al seu últim film, Anora, irresistible odissea d'una ballarina de lap dance (Mickey Madison) que creu haver trobat el seu príncep blau en el fill d'un oligarca rus.

Als crèdits d’Anora [que s'estrena aquest dijous] cita Jess Franco en els agraïments. Fa anys, quan el vaig entrevistar per Tangerine (2015), vaig preguntar-li per la influència d’un altre director espanyol, Pedro Almodóvar, i vostè em va dir que, tot i ser molt fan d’Almodóvar, el seu director espanyol favorit era Agustí Villaronga.

— ¿Et vaig dir que Villaronga era el meu favorit? Ostres, m’encanten Villaronga i Almodóvar, però si hagués de quedar-me amb un seria Almodóvar. Tras el cristal em va impactar moltíssim quan la vaig descobrir, però la filmografia d’Almodóvar és una influència molt important per a mi. Sense les seves pel·lícules no sé si jo estaria fent les meves. Almodóvar va fer possible explorar aquests temes sense vergonya, celebrant la bellesa dels personatges. M’encantaria conèixer-lo. Sé que ha vist Anora i m’han dit que li agrada.

En el seu cinema sempre està present el retrat de la classe baixa dels Estats Units, dels perdedors i marginats de la societat capitalista. Vostè els retrata amb empatia però sense idealitzar-los ni amagar-ne els defectes.

— Intento no convertir-los en sants ni posar-los en un pedestal, perquè si ho faig, el públic no els veurà com a persones reals, que és el que jo vull. No són gent perfecta, tenen defectes, però això és el que ens hi fa connectar, perquè ens hi reconeixem.

A Canes va dedicar la Palma d’Or “a tots els treballadors sexuals del passat, el present i el futur”. Són una figura central del seu cinema.

— El sistema capitalista està organitzat de manera que algunes feines estiguin legitimades i d’altres no, i la de les treballadores sexuals està deslegitimada. El treball sexual no només es menysprea i carrega amb un estigma, sinó que en certs aspectes està criminalitzat. Però els treballadors sexuals que jo conec són gent que treballa durament i es pren la seva feina seriosament, i que mereixen respecte i seguretat.

Al llarg de la història del cinema als treballadors sexuals se’ls ha representat sovint d’una manera deshumanitzadora. Hi ha excepcions notables en el cinema europeu o japonès, però menys al cinema nord-americà. Això l’impulsa a explicar històries reals i humanes sobre treballadors sexuals?

— Jo em plantejo les pel·lícules d’una en una. Quan vaig començar a dirigir no sabia que acabaria fent cinc pel·lícules sobre treballadors sexuals, ha passat d’una manera orgànica. En cada cas, em vaig interessar per explicar una història i resulta que era sobre un treballador o treballadora sexual. Però sí, tens raó. En part és una reacció al que veig en el cinema i la televisió del meu país, on se’ls representa de manera unidimensional, amb menyspreu i judicis morals. Al cinema europeu, en canvi, hi ha una tradició de pel·lícules meravelloses que retraten les treballadores sexuals amb empatia, començant per Les nits de Cabiria de Fellini. I fas bé d’assenyalar el cinema japonès: les pel·lícules de Shohei Imamura i Seijun Suzuki són una gran influència per a mi.

Hi ha un moment d’Anora en què l'Ani i el fill de l'oligarca rus negocien el preu del servei i el diàleg calca el d’una escena de Pretty Woman. Era una picada d’ullet intencionada?

— Honestament, va ser inconscient, perquè no he tornat a veure Pretty Woman des del 1990. Ho vaig escriure sense pensar-hi, i al principi de la producció algú de l’equip va assenyalar la coincidència amb Pretty Woman. Em vaig adonar que tenia raó, però no vaig voler revisar la pel·lícula per no deixar-me influenciar. M’encanta que la gent compari Anora amb una pel·lícula icònica de Hollywood, per què no?

Alguna cosa sí que té de versió fosca de conte de fades

— Soc molt conscient dels mecanismes de les comèdies romàntiques de Hollywood, i els faig servir per donar-li al públic una comèdia romàntica durant la primera hora. La pel·lícula podria haver acabat aquí, amb el pla que s’allunya dels protagonistes a la mansió, així és com Hollywood hauria tancat la història. Però jo deixo que la realitat caigui al damunt dels personatges durant els noranta minuts següents.

Anora aconsegueix ser una de les pel·lícules més divertides de l’any tot evitant moltes de les convencions de la comèdia.

— L’humor pot sorgir tant a través d’acudits com de situacions. Veure dues persones interactuar pot ser molt divertit, especialment si la gent es comporta amb immaduresa, perquè reconeixem com som d’estúpides les persones a vegades. No és honest explicar una història més o menys realista sense barrejar-hi la comèdia i el drama: tots fem servir l’humor per enfrontar-nos als problemes, fins i tot en els pitjors moments. Per això la meva intenció amb el film era fer riure el públic: riure, riure, riure, riure, riure i plorar.

Fins ara ha rodat de manera molt independent pel·lícules sobre aspectes de la realitat dels Estats Units que gairebé no apareixen al cinema nord-americà. Imagino que després de la Palma d’Or estarà rebent ofertes de Hollywood. ¿Es planteja explorar aquest camí i veure si pot fer cinema personal en el context d’un gran estudi o utilitzarà el prestigi de Canes per seguir fent el seu cinema al marge de Hollywood?

— Seguiré treballant al marge de Hollywood. De fet, sent honestos, no he rebut tantes ofertes. Espero que la Palma d’Or em permeti seguir fent el tipus de pel·lícules que he fet fins ara i de la manera que les vull fer. En el passat van estar a punt de seduir-me, però crec que he deixat prou clar a la indústria que faig pel·lícules de manera independent, així que han deixat de trucar a la porta.

I si Marvel apareix amb un projecte sobre una superheroïna que fa de treballadora sexual?

— Això sí que ho faria! [Riu]. De fet, sí, segur que ho dirigiria. Seria una completa bogeria. Es podria dir Superputa!

Doncs hi ha un còmic de Manel Fontdevila que es diu igual. Deixant de banda Hollywood, què em diu de les plataformes? Es veu dirigint alguna sèrie en una plataforma que li doni llibertat absoluta?

— No, especialment una sèrie. La meva passió és fer pel·lícules i explicar històries en aquest format, d’una durada entre noranta minuts i tres hores i un públic que la vegi de cop. I, si és possible, en companyia d’altres persones en un cinema. Aquesta és el meu objectiu, i la Palma d’Or potser m’ajudarà a seguir fent pel·lícules, espero que sense tantes dificultats com fins ara.

Entre les favorites als Oscars sona insistentment el nom d’Anora. Seran capaços els Oscars de premiar una pel·lícula sobre una treballadora sexual?

— No en tinc ni idea. Ho seran? No ho sé. Espero que reconeguin la Mikey [Madison] i la seva meravellosa interpretació. També m’encantaria veure reconegut el treball dels actors de repartiment. Em fa il·lusió per ells i per l’equip, però jo intento no pensar gaire en tot això. En realitat jo ja em sento guanyador. Tinc la Palma d’Or, que per a mi ja ho és tot. El que arribi a partir d’ara és com la salsa del plat, benvingut sigui.