La seducció del teatre porteny a Catalunya

BarcelonaEns separen més de 10.000 quilòmetres, però la distància geogràfica s’esfuma quan s’aixeca el teló. En les dues últimes dècades Catalunya i l’Argentina han teixit una sòlida relació teatral que transcendeix la importació d’espectacles i s’alimenta també de muntatges fets per equips mixtes, amb artistes d’una banda i l’altra de l’Atlàntic. Només cal donar un cop d’ull a la cartellera catalana per veure com està trufada de propostes portenyes que omplen les principals sales del país. La versió catalana de L’omissió de la família Coleman, de Claudio Tolcachir, al Teatre Romea; Kassandra, de l’uruguaià Sergio Blancom al Teatre Nacional de Catalunya; El declive, de Nelson Valente, a La Villarroel; la imminent Cronología de las bestias, de Lautaro Perotti, al Teatre Lliure, i El temps que estiguem junts,de Pablo Messiez, estrenada la temporada passada i amb previsió de tornar el 2019, són alguns exemples que demostren que el lligam escènic entre Catalunya i l’Argentina és ben viu.

Porta d’entrada a Europa

De la importació exòtica a la presència natural a la cartellera

Els primers fruits del vincle actual entre Catalunya i l’Argentina van arribar a principis del segle XXI. Un d’aquests va ser 4D Òptic,que Javier Daulte va dirigir amb una companyia catalana i que, quan va estrenar-se al festival Temporada Alta semblava una incursió puntual i exòtica. “El 2003, per als argentins actuar a Barcelona era una excepció. Ara ha deixat de ser-ho”, assegura Daulte. El director, que acaba de publicar la novel·la El circuito escalera (Alfaguara), ha rescatat el muntatge amb el mateix repartiment i l’estrenarà el 28 de novembre a la Biblioteca de Catalunya.

Ha plogut molt des d’aquell 4D Òptic del 2003 i al públic català ja no li resulten estranys noms com ara Daniel Veronese, Romina Paula, Mariano Pensotti o bé els uruguaians Marianella Morena i Gabriel Calderón. De manera progressiva, la presència de creacions portenyes s’ha anat instal·lant a la cartellera amb una tendència que s’ha vist reforçada, sobretot, per la relació del festival Temporada Alta amb Buenos Aires. “Des de l’Argentina, actuar a Barcelona es viu com una cosa molt gran. Quan un creador té la possibilitat de venir a Catalunya és com un premi, perquè és molt interessant treballar en altres països”, afirma Tolcachir, que fa set anys va exportar, juntament amb Salvador Sunyer, el Temporada Alta a l’Argentina. La versió portenya del festival va instal·lar-se al teatre Timbre4, que dirigeix Tolcachir, i ha establert una retroalimentació entre l’escena catalana i l’argentina. “Potser perquè és una ciutat amb port, Barcelona és molt oberta, té els ulls posats en els altres i els dona la benvinguda -afirma Daulte-. Això des de l’Argentina s’aprecia molt, perquè provar sort aquí significa tenir una porta d’entrada a Europa”.

Però sense la capacitat de seducció del teatre argentí, la seva presència a Catalunya no hauria fructificat. El secret de l’èxit és, per als artistes, difícil d’expressar amb paraules, perquè respon més a impressions que no pas a estratègies racionals. “Els espectadors ens diuen que noten alguna cosa viva, respirant a l’escenari”, explica Tolcachir, i Daulte hi coincideix: “Els actors argentins atrauen molt per la seva manera d’actuar, perquè són capaços de crear una il·lusió màgica amb pocs recursos”.

Teatre a l’argentina

El text i els actors són el nucli d’obres amb la veritat per davant

Cap resultat escènic es pot desvincular del procés de creació, i, en el cas de l’Argentina, el teatre és indissociable d’una manera molt concreta de treballar. “El 1990 es va trencar amb el teatre anterior. Les noves creacions apel·laven més als recursos dramatúrgics que a la posada en escena”, recorda Daulte. Dotar de pràcticament tot el pes escènic el text i els actors, deixant en últim pla altres qüestions com l’escenografia, l’espai sonor i la il·luminació, va donar pas a una interpretació singular que, segons els directors, és un dels elements que més valora el públic català. “El 2008, quan vam portar L’omissió de la família Coleman amb una companyia argentina, vam descobrir que al públic li cridava molt l’atenció la teatralitat nua”, recorda Tolcachir.

Aquesta manera de crear ha irromput a Catalunya a mesura que els directors llatinoamericans han acceptat dirigir els seus muntatges amb companyies catalanes. L’actriu Bruna Cusí va treballar la temporada passada amb Gabriel Calderón a Que rebentin els actors al TNC i ara està representant L’omissió de la família Coleman al Romea, dos espectacles en què ha sigut testimoni d’aquesta forma d’entendre la posada en escena a la manera argentina. “Són directors a qui els interessa molt trobar la veritat escènica, acostumen a referir-se als personatges com a persones que han estat travessades per les coses -indica Cusí-. Potencien molt l’escolta i la naturalitat”. A l’hora de crear un text, és habitual fer-ho amb la participació dels actors a partir d’improvisacions. “Són processos molt més llargs que no pas els nostres, però molt interessants i orgànics. Quan ens arriben els espectacles, l’univers ja ha estat creat i els actors treballem a partir d’aquí”, assenyala Cusí. És per això que de la barreja catalano-argentina no en surten muntatges que copien el teatre porteny, sinó còctels escènics singulars i sense que hi prevalgui una identitat geogràfica concreta.

A efectes pràctics resulta complicat pretendre importar aquesta interpretació a l’estil argentí. En primer lloc, perquè tornar a fer el procés de creació des de zero implicaria construir un espectacle diferent, i, en segon lloc, perquè les adaptacions són en català i això transforma la musicalitat i el ritme de cada obra. “El llenguatge fa que el text soni diferent, i això és positiu. Amb el canvi d’idioma he redescobert l’obra i els personatges”, diu Tolcachir. No només l’idioma ajuda els intèrprets a fer-se seva cada història, sinó que habitualment els muntatges que arriben a Catalunya “són textos amb ingredients universals”, afirma Cusí. De fet, la família és un dels temes més recurrents entre les peces dels directors portenys, que procuren esquivar els localismes perquè les seves històries no estiguin encadenades necessàriament al paisatge argentí. En aquest sentit, Daulte insisteix que “cada vegada tenen menys importància les diferències geogràfiques” i que, a l’hora de treballar, “no exportem un mètode, sinó que la manera de fer es contagia i en surt una altra cosa”.

Un país en crisi econòmica

L’Argentina viu ara un moment cultural “negre i trist”

La petjada actual dels argentins a Catalunya ve impulsada, en part, per la situació amb què es troben els creadors al seu país. “Estem vivint un moment negre i trist, amb un govern de dretes que ha reduït el ministeri de Cultura a una secretaria”, lamenta Messiez.

En un país on pràcticament totes les sales de teatre són privades i en què els recursos econòmics per produir espectacles són molt limitats, els artistes veuen en Catalunya una porta oberta davant “les moltes que s’han tancat a casa nostra”, afirma Tolcachir, que defineix la situació com a “gairebé catastròfica”. La tendència iniciada als anys 90 d’aixecar espectacles amb quatre duros, lluny d’evolucionar cap a una millora en les condicions econòmiques, s’ha enquistat. “La situació ha empitjorat malgrat les lluites per no descuidar qüestions com la llum i l’escenografia”, destaca Messiez, que posa èmfasi en el fet que “en comparació, a Catalunya les condicions de producció són bones perquè hi ha més diners”.

Tot i això, els directors portenys saben que desembarcar a l’escena catalana no implica tenir la vida solucionada. “El teatre a l’Argentina és molt difícil, però a Catalunya també -reflexiona Tolcachir-. La nostra presència aquí parteix de la curiositat i som conscients que no ens hi guanyarem la vida”. Les seves incursions són episòdiques però substancials; els directors se n’enduen més visibilitat i una nova vida de les seves obres i, alhora, deixen un llegat interpretatiu i dramatúrgic que ja ha calat en el teatre català.